La mirada pedagògica de Freinet
Han passat 55 anys des de la mort de Célestine Freinet (1896-1966), el mestre i pedagog que probablement més contribucions ha fet a la pràctica educativa i a l’organització escolar, bona part de les quals s’han integrat en la pedagogia oficial.
Podem destacar la formació permanent dels mestres, els equips docents, la col·laboració entre escola i família, l’expressió lliure i creativa, l’ensenyament funcional, l’aprenentatge significatiu i per tanteig experimental, la classe-passeig vinculada amb la intervenció en l’entorn, els projectes de recerca dintre i fora de l’aula, el pla de treball individual, les fitxes autocorrectives, el quadern personal d’aprenentatge, l’autoavaluació formativa, la cooperativització de l’aula i de l’escola, les revistes i la correspondència escolars, etc.
Tanmateix, la major part dels docents que apliquen aquestes mateixes contribucions, sobretot els més joves, ignoren la seva paternitat intel·lectual. I el més paradoxal és que ho fan de manera instrumental i no teleològica en ignorar la seva filosofia educativa, que en síntesi consisteix en els següents quatre elements: 1) la regeneració moral de la persona, superant l’individualisme i l’egoisme del sistema capitalista; 2) la transformació social a partir de l'organització de la comunitat educativa sobre els principis de la democràcia i la cooperació; 3) la construcció col·lectiva del coneixement sobre la base de la llibertat, l’autonomia i la responsabilitat individual i social, i 4) la voluntat de concloure l’acció educativa amb la producció d’un treball ben fet i sempre acompanyat amb la reflexió crítica sobre el mateix.
Pot semblar esperançador per a la millora de l’educació veure a dia d’avui com els futurs docents surten dels màsters de formació de professorat, i dels graus d’educació infantil i primària, amb el cap ple de metodologies i tecnologies per a la realització del vigent currículum competencial. Però tot aquest bagatge acadèmic pot tenir un efecte contrari si els nous mestres i professors no són prou conscients que, en voler aplicar tots aquests procediments, poden reproduir l’asimetria existent en l’escola tradicional entre el saber de l’alumnat i el seu propi saber. Ja no tenim tarimes a les aules, però tenim altres elements de violència simbòlica que reprodueixen les relacions de dominació com són totes les propostes didàctiques que s’ofereixen sense atendre a la demanda de l’alumnat. Encara tenim el vell costum d’anar a les classes amb una caixa ben plena d’eines i disposats a utilitzar-les per molta resistència que ens trobem de part de l’alumnat. Cal advertir que això no és educar sinó instruir, integrar a l’altre en la ideologia de la cultura que s’ha interioritzat en la institució escolar i, per tant, sotmetre a l’alumne al marc conceptual del docent. Educar és una acció dialògica que implica un reconeixement de l’aportació de l’altre i comporta la possibilitat de construir el coneixement d’una manera pluralista.
Anar a classe amb una caixa d’eines no estimula el pensament perquè ja determina el seu ús i funció. Pel contrari, és verament estimulant anar amb una perspectiva pedagògica que posi en valor les necessitats i els interessos dels infants i joves que ens trobem a les aules. En lloc de crear artificialment contextos d’aprenentatge, té molt més potencial educatiu despertar la curiositat i ajudar a focalitzar l’atenció, respectant l’autoproducció d’idees i accions, perquè els alumnes experimentin en aquelles situacions que resultin vitals per a ells, i arribats a aquest punt els hem de capacitar perquè siguin ells mateixos els qui dissenyin el context del seu aprenentatge. Es tracta d’efectuar un canvi de perspectiva, mirar no de dalt cap a baix, sinó en un plànol d’horitzontalitat, a la mateixa alçada, on els diferents jo conformen un nosaltres, i on el docent deixa en suspensió aquell saber que no serveix per emancipar i empoderar l’alumnat.
Tot just això és la primera pràctica educativa que ens convida a fer Freinet. Com a mestre la primera cosa que fa al començar un nou curs és mirar els seus alumnes, observar llur naturalesa i tractar de comprendre les seves reaccions. I aquesta mirada pedagògica ha de precedir a la ideació i aplicació de les tècniques didàctiques, perquè l’escolta atenta de les expressions lliures dels alumnes, la consideració de les seves necessitats, la recepció dels seus interessos i la descoberta de les seves capacitats, és la font que ha d’inspirar les intervencions a l’aula del docent.
La mirada pedagògica de Freinet consisteix en reconèixer en els infants i els joves els mateixos drets que tenen els adults, veure’ls com a ciutadans i no com a súbdits, tractar-los com hauríem de tractar a qualsevol persona adulta, amb el mateix respecte i reconeixement de la dignitat, la qual cosa comporta que el docent empatitzi amb els seus alumnes en una relació entre iguals. L’educador deixa de percebre’s com a un subjecte que és més i que està per damunt en les relacions adult-menor i ensenyant-aprenent. I això el porta a qüestionar-se les relacions de poder a la comunitat educativa i l’exercici de l’autoritat a l’aula. Certament, el règim de les escoles i els instituts d’avui ja no és el de les monarquies absolutes d’ahir, però encara estem força lluny de les repúbliques democràtiques que haurien de ser els centres educatius.
Aquesta nova mirada pedagògica comporta un canvi d’actitud en el docent. L’espai educatiu és entre ciutadans, on s’integra en l’aprenentatge la dimensió cívica i moral de la persona. I això exigeix fer una transferència de coneixements i valors sense relacions verticals i jeràrquiques, així com traspassar tot el poder que sigui possible als alumnes en l’organització i producció de les activitats escolars. Com a conseqüència, s’efectua una abolició de tots els elements pedagògics que impedeixen una educació emancipadora i empoderadora, com la instrucció directiva, les preguntes inquisitorials, les lliçons magistrals, les avaluacions certificadores, els càstigs i l’enclaustrament del coneixement dintre de l’escola que impedeix el contacte amb l’entorn natural i social, així com que la vida entri a l’escola, amb tota la seva complexitat i riquesa, començant per la idiosincràsia de cada família i la curiositat i la iniciativa de cada alumne.
Fotograma de la pel·lícula L'école buissonnière [l’escola absentista], inspirada en la pedagogia de Freinet. El títol fa referència a l’escola tradicional a la qual una majoria de nens i nenes es veuen forçats a anar malgrat no els agradi. L’escola moderna postulada per Freinet té entre els seus objectius superar l’abandonament prematur i el fracàs escolar, en particular entre les classes populars.
La mirada pedagògica de Freinet queda exemplificada en una memorable escena de la pel·lícula L'école buissonnière, estrenada el 1949, que va ser dirigida per Jean-Paul Le Chanois i amb un guió del mateix director sobre la base d’una sinopsi d’Élise Freinet del seu llibre Naixement d’una pedagogia popular: història de l’Escola Moderna, publicat també el 1949. La narració d’aquesta pel·lícula evoca el magisteri de Freinet des de la seva arribada a l’escola de Bar-sup-Loup l’any 1920 fins l’incident revolucionari pedagògic de l’any 1932 que afectà l’escola i la població de Saint-Paul-de-Vence, on havia estat traslladat el matrimoni Freinet l’any 1928, i que provocarà al poc temps el seu trasllat al destí anterior. Aquest incident té el seu origen en el Congrés International d’Éducation Nouvelle celebrat a Niza a principis d’agost del 1932. El dia 7 pel matí, Freinet convida a un centenar de congressistes, entre els quals hi havia Cousinet i Rubakín, a visitar l’escola de Saint-Paul-de-Vence i manifestar-se pels carrers en favor de la nova educació, una acció que va ser considerada com a “revolucionària” per les forces conservadores i els burgesos de la població.
L’escena en qüestió consisteix en una seqüència de primers plànols amb els rostres dels alumnes; el moviment lent de la càmara representa la mirada atenta del mestre. La imatge de cada rostre, on trobem l’expressió característica d’un alumne tipus, va acompanyada per un breu dictat de la consciència del mestre sobre l’acció educativa més adequada segons el caràcter de cada alumne i sempre amb una actitud benvolent. Val la pena veure aquesta escena perquè ens mostra com el començament de la pràctica docent pot obrir o tancar totes les possibilitats de l’educació, un principi que, si recollim el testimoni de Freinet, no pot ser un altre que una mirada pedagògica diàfana i confiable.
