La millora de la nostra educació

Com ja han dit els titulars de premsa, l'actual curs escolar estarà marcat pel desplegament i aplicació de la Llei d’educació recentment aprovada al Parlament de Catalunya. Sense entrar en l’anàlisi del seu contingut, cal tenir ben present que les lleis no són suficients per elles mateixes per canviar les coses, si bé les encarrilen, i menys quan són fruït de tants pactes i transaccions. D’altra banda, hi ha qüestions que la mateixa llei no tracta de manera suficient o ni tan sols esmenta.
En primer terme podem parlar del permanent tema de la direcció dels centres públics. Avorreix tractar sempre la mateixa qüestió, però la seva solució definitiva dependrà de com es reguli finalment el sistema d’accés i l’actitud amb què l’administració encari el tema. Ja és positiu que la formació prèvia a la professió directiva (que no és una simple “funció”) es consideri en la llei un motiu preferent. Ara cal establir els acords pertinents amb les universitats per fer un mestratge de qualitat al respecte, al que solament hi puguin accedir els qui ja tinguin uns anys d’experiència docent, a més de la clara voluntat de ser directius dels centres escolars. Tot això al marge de la demanda d’altres qualitats personals i de l’avaluació continuada del càrrec, naturalment. Aquesta formació inicial ha de ser exigible també als directius dels centres privats.

En la comissió que ha de seleccionar als directors dels centres públics ha de tenir presència majoritària l’administració educativa, en tant que és la responsable del sistema i es tracta de nomenar els seus representants al centres escolars; de la mateixa manera que fora absurd pensar que en un centre privat el titular no pogués decidir al respecte.

Un segon aspecte a considerar és la dedicació efectiva del professorat en els centres escolars. Soc conscient que es tracta d’un tema delicat i que sempre produeix susceptibilitats i automàtics mecanismes de defensa que fàcilment paralitzen qualsevulla iniciativa de canvi. Però sempre s’ha dit que “no es poden fer truites sense trencar ous”. I aquí els ous són els llargs períodes de vacances i l’horari que els docents passen efectivament en els centres.

Si no aprofitem els períodes de llargues vacances de l’estiu per atendre als alumnes que més ho necessiten i els docents no passen la totalitat de la jornada laboral als centres serà impossible donar efectives passes de millora. És ben sabut que hi ha docents que dediquen a la seva feina més temps del que fins i tot és legalment exigible, però – ho diem reiteradament – les escoles necessiten de la implicació de tots, per tant no hi ha d’haver excepcions de cap tipus. És al centre, i sense la presència dels alumnes, quan s’ha de planificar, elaborar material didàctic, atendre els pares, buscar les implicacions socials, millorar la formació professional, etc.

Resulta del tot injustificable, per exemple, la jornada en els centres públics que es fa solament al mati durant la segona meitat de setembre i de juny, el tancament de les escoles durant tot el mes de juliol, el començament de les classes a mig setembre ... I què dir de la sisena hora a l’educació primària? Doncs cal que sigui una hora efectiva de classe, com de fet passa en els centres privats. La millora de l’equitat del sistema, a més de comprometre de manera real al sector concertat en l’atenció de tot l’alumnat passa també per equiparar l’horari entre ambdues xarxes. Si cal revisar el salari del professorat públic que es faci, si cal incloure més hores d’estada al centre en el sector concertat, també que es faci. Així l’horari i les vacances deixarien de ser el principal motiu per escollir la professió docent.

En la línia d’una major exigència en el horari i calendari escolar, hi ha l’estimulació de l’accés a la professió docent dels millors estudiants de la secundària –com fan els països que després tenen els millors resultats en les avaluacions internacionals, com Finlàndia, Corea, Hong Kong, etc. –. Per això s’ha d’analitzar a fons la formació inicial del professorat, augmentant la seva exigència i prestigiant la carrera en el conjunt de les ofertes universitàries. Avui ser docent planteja unes exigències formatives d’alta qualitat i demana gent preparada i psicològicament forta per afrontar uns reptes difícils, complexos. La selecció d’entrada, l’avaluació exigent de coneixements i de les pràctiques durant la carrera, i l’avaluació efectiva dels primers temps d’accés a la professió han de permetre tenir un professorat qualificat i motivat vers la seva professió.

I queda el tema de l’avaluació externa i rigorosa del sistema. En aquest sentit es donà un gran pas amb la implantació de les proves de competències bàsiques l’any 2000 i l’any passat amb la prova dirigida als alumnes de sisè de primària, però cal anar més enllà. Som l’únic país del món avançat on els alumnes no reben cap qualificació oficial mitjançant proves externes fins a l’accés a la universitat. Això vol dir que tota la primària, secundària obligatòria i postobligatòria es supera mitjançant els barems o criteris que apliqui cada docent en les respectives matèries. No crec que calguin gaires comentaris per advertir el què això suposa. Centres i docents apliquen criteris diferents per a jutjar el nivell exigible que l’alumnat ha d’assolir en cada curs i etapa educativa.

Aquestes són algunes qüestions que tenim sobre la taula i que cal afrontar si realment volem passar de les paraules grandiloqüents als fets.