La millora de la formació dels futurs mestres

Personal responsable del departament d’Ensenyament calculen que hauran de passar uns deu anys fins que calguin noves incorporacions de docents al nostre sistema educatiu. Les raons són tant de tipus econòmic –prou conegudes perquè no calgui insistir en elles– com de tipus demogràfic, no alienes les unes a les altres, certament.
Davant d’aquesta situació, i buscant mesures que ens permetin potenciar la qualitat del conjunt del sistema, es planteja l’oportunitat de millorar la formació inicial del professorat, especialment pel que fa al de primària. Entre les mesures que el departament ha proposat, I debatut amb els degans responsables dels graus de magisteri de les respectives universitats catalanes, hi ha la d’exigir per a l’accés a magisteri una qualificació mínima en llengua, mesura que segurament tindria conseqüències en el nombre de places de la carrera. Tot en la línia d’una certa racionalitat i res exagerat, més si pensem en els requisits que per accedir a la carrera docent posen aquells països on després anem en peregrinació per conèixer el secret dels seus èxits en les avaluacions internacionals: Finlàndia, Corea, etc. La proposta en principi ha merescut la consideració de les nostres universitats, si bé hi ha discrepàncies pel que fa a l’estratègia d’aplicació També és veritat que l’actual estructura de govern de les universitats no fa fàcil introduir canvis, més si pot afectar a drets adquirits, legítims o no.

El fet que es parli inicialment del domini més alt de la llengua, que inclouria el català, el castellà i l’anglès, resulta força coherent, quan sabem que la llengua és la base de tota l’educació escolar i els docents haurien de ser models en el seu domini i foment, tant oral com escrit. Certament es pot discutir com materialitzar la proposta, si cal que sigui a l’inici, durant la carrera o bé al termini de la mateixa; cada opció té els seus avantatges i inconvenients. Però en el cas de les universitats públiques semblaria més sensat que fos a l’inici, car la formació recau sobre cabdals públics, és a dir, de tota la societat i convé optimitzar-los. En el cas dels centres privats, si no volen posar requisits d’entrada, l’administració educativa sempre els pot posar abans d’accedir interinament al sistema, i no cal dir en el moment de les oposicions... En tot cas, advertint que siguin titulats de les universitats públiques o privades, l’avaluació rigorosa de la feina desenvolupada en un primer període d’ensenyament és la millor garantia per vetllar que els docents tinguin totes les qualitats exigibles a les altes tasques de responsabilitat que l’ensenyament, avui, exigeix.

Ben segur que no serà fàcil introduir requisits afegits als oficialment vigents per l’actual carrera de magisteri i que hi haurà resistències de diferent tipus, la menor de les quals no serà el manteniment d’una quota d’alumnes de magisteri que garanteixi l’estructura de personal i de funcionament actualment existent a l’efecte en les universitats catalanes, tant en les públiques com en les privades. Però ningú no pot discutir la poca sortida laboral que tindran els futurs mestres, així com el fet que el seu nivell real de preparació és molt millorable. Ben segur que també es poden esgrimir arguments més genèrics per mantenir la situació actual, per exemple el principi d’autonomia universitària; el criteri que no és responsabilitat de la universitat el garantir una sortida laboral als seus titulats; que la universitat no ha d’estar al servei de les necessitats del mercat, etc. Totes frases ben sonants, dites des de l’estabilitat que proporciona un lloc funcionarial o el desig d’aconseguir-lo. Fora coherent que la universitat no es sentís responsable de les sortides laborals dels seus titulats si, en primer terme, ho deixés clar en la informació que ofereix als futurs alumnes i fins i tot els digués les possibilitats reals que el mercat laboral ofereix a les diverses titulacions, i, en segon terme, renunciés al patrimoni de la professionalització que comporten les titulacions, és a dir, que fossin altres organismes que l’atorguessin: col·legis professionals, per exemple.

La crisi en tots els terrenys que ara ens envolta l’hauríem d’aprofitar per revisar totes aquelles coses que se’ns han anat de les mans, pensant, no tant en com mantenir els drets adquirits i les infraestructures creades, com en racionalitzar els recursos disponibles. I el vigent mapa universitari de Catalunya demana a crits aquesta racionalització, que s’ha de fer pensant en buscar una harmonització entre les necessitats que tenim de professionals titulats superiors i el dret personal a estudiar allò que es desitja. Aleshores, si més no, si algú escull carrera sense mercat laboral després no estarà legitimat per queixar-se que el país ha pagat per formar-lo a nivell superior i ara no troba feina i ha d’emigrar o fer altres tasques fora del seu àmbit de formació.

Els nostres alumnes es mereixen mestres de qualitat, la qual cosa comença per fer de magisteri una carrera atractiva alhora que exigent, que pugui captar alumnes de secundària ben preparats; no menys preparats que aquells que decideixen estudiar veterinària, economia o enginyeria, ... o és que ser mestre és menys important?