La LEC, una llei per a un país

Almenys aquesta era la intenció quan s’anunciava que seria una llei de país. Amb aquesta voluntat ha aconseguit una àmplia majoria en el nostre Parlament encara que no tots els grups li han acabat donant suport. Desitgem que els recels que encara pugui suscitar, per a una part de la societat catalana i la comunitat educativa, acabin esvaint-se en la pràctica i donin lloc a un recolzament explícit i sense fissures que esdevé totalment necessari si volem que, definitivament, es converteixi en el marc legal de referència –i amb ànims de continuïtat– del nostre sistema educatiu.
Com sempre passa en el procés de discussió d’una llei, de l’avantprojecte al redactat final es produeixen les diferències que són el resultat dels diversos processos de negociació política i de tramitació parlamentària. La LEC resultant segurament no satisfà plenament a ningú. Com ha de ser si vol ser de país. Tothom ha tingut que cedir en aspectes concrets i esforçar-se per introduir els canvis en la direcció que defensava. A la fi el text s’ha flexibilitzat i permetrà dirigir polítiques educatives diferenciades des de les opcions de cada govern en concret.

En qualsevol cas, la llei recull una sèrie d’aspectes rellevants que destacaríem:

• La política lingüística expressada en la competència per fixar el calendari i el model de llengües que faciliti la immersió lingüística.
• Un Servei d’Educació de Catalunya que aplegui el sector públic i el concertat sota una política compartida de responsabilitats i compromisos.
• Una autonomia dels centres reforçada plasmada en el Projecte Educatiu amb indicadors per a poder ser avaluat.
• Una direcció de centres amb més autoritat reconeguda i capaç d’exercir un major lideratge de la institució.
• El compromís amb l’entorn i una política de més reconeixement de les zones educatives.
• L’inici d’un model de carrera docent catalana que no es basa en l’antiguitat com a criteri preferent.
• L’avaluació de tot el sistema com un pas en la bona direcció de la rendició de comptes.

Podríem destacar molts altres aspectes però serà la seva posada en pràctica i, sobretot, el pressupost que s’hi destini en virtut de les preferències de cada govern, allò que marcarà definitivament la bondat o no dels principis que recull la Llei. En tot cas, el compromís inserit en el text d’arribar al 6% d’inversió en educació, en referència al PIB de Catalunya, és una excel·lent notícia si es compleix escrupolosament.

Com no podia ser d’una altra manera resten algunes ombres que el temps –i amb el permís del Tribunal Constitucional– ens dirà cap on evolucionen. Per exemple: n’hi haurà prou en les mesures que contempla la Llei perquè les direccions puguin de forma efectiva liderar els seus equips docents en un sistema de tipus funcionarial? Una Llei tan àmplia i farcida d’articles com aquesta sabrà fer destacar els aspectes realment rellevants i deixar en un segon pla els propis d’un reglament? Les escoles concertades podran accedir al model de concert que faci justícia amb el seu nivell de despeses reals i faciliti llavors l’autèntica coresponsabilització entre l’escola concertada i la pública? Hi ha prou elements legals per poder, en la pràctica, exercir una política de distribució de la població nouvinguda que retorni a determinats centres els percentatges que estarien d’acord amb els del conjunt d’escoles d’una mateixa zona? L’Agència d’Avaluació podrà exercir la seva tasca amb independència del govern i, per tant, no sotmetre les seves dades als interessos partidistes? el text de la Llei ho garanteix? etc.

Més enllà d’aquests i altres dubtes que ens pot generar el text aprovat resulta evident que ens trobem davant un fet històric. El nostre Parlament ha aprovat una Llei d’Educació de Catalunya que és la primera que és nostra, que deriva de la voluntat dels nostres representants polítics. Hem de felicitar-nos per això. Més enllà de les crítiques, de les vagues, de les malfiances... tenim un text legal aprovat per una molt àmplia majoria parlamentària. S’ha imposat el seny, la generositat i la voluntat de fer una Llei duradora i no partidista. Felicitats als qui ho han fet possible. Ara vindrà l’hora de la veritat: passar de la voluntat escrita a la voluntat executiva.