La LEC recorreguda
Ja hi tornem a ser! Cada vegada que Catalunya intenta fer una passa endavant en el camí d’autogovernar el seu sistema educatiu –i la LEC significa un nou avenç en aquesta direcció– arriba la frenada o, si més no, el brunzit amenaçador que pertorba la tranquil·litat de la comunitat educativa en un curs destinat a començar a desplegar la Llei amb tot el seu potencial.
Què molesta de la LEC? Sobretot, el tractament lingüístic. Es volen posar pals a les rodes en el model d’immersió lingüística. I aquest és un aspecte en el que no podem cedir ni un centímetre. L’ús social del català ja està prou afeblit perquè ara, en els centres educatius, emprenguem la relaxació d’un model que, malgrat totes les dificultats, ens ha facilitat que el país no s’escindís per raons de llengua, la qual cosa hagués significat posar en perill l’existència d’una sola comunitat a Catalunya. Potser és això el que es busca incansablement, que Catalunya es trenqui, que el nostre cos social es fracturi per la llengua i que ho faci des de la base, des dels processos d’escolarització dels nostres infants i joves. Caldrà estar amatent perquè això no succeeixi.
Què més incomoda de la Llei? Potser l’abast curricular. És cert que, interpretant en el sentit ampli l’Estatut d’Autonomia (també recorregut al Tribunal Constitucional), la LEC aposta perquè el currículum el determini el govern de Catalunya. En aquest terreny el conflicte legislatiu i competencial és més complex però a ben segur que, al darrera, hi ha la intenció que la norma general de l’horari prescrit per a l’ensenyament de la llengua castellana (la tercera hora) sigui d’aplicació obligatòria a Catalunya.
Un altre aspecte que s’ha mencionat com a causa del recurs és el del model de cossos docents propis de Catalunya la qual cosa és vista amb recel perquè “trencaria” el model únic estatal. Hi ha por a la diversitat o simplement es tracta dels tics centralitzadors propis d’una concepció que no vol –ja no val allò que no pot– deixar de ser jacobina?
Què hem de fer davant aquest panorama de constant incertesa sobre el nostre sistema educatiu? Segons el nostre parer, i encara que ens costi, cal actuar amb la determinació pròpia dels gestors naturals de l’ensenyament a Catalunya. Tant l’Estatut com la LEC han rebut un recolzament àmpliament majoritari per part del nostre Parlament. Per tant, a cadascú des del seu lloc li correspon actuar en funció de la responsabilitat que li pertoca per tal de portar a la pràctica les normes que com a poble ens dotem de forma democràtica. No n’hi ha prou en demanar el dret a decidir, cal convèncer-nos que també tenim el dret a caminar, el dret a construir dia a dia el sistema educatiu que a Catalunya li correspon.
Aquest curs no serà fàcil. La conjuntura econòmica ja està condicionant el bon funcionament de molts centres que han perdut diversos recursos en comparació a anys anteriors. Determinades polítiques, més d’aparador que de resposta a les necessitats més urgents del sistema, també contribueixen a incrementar la desorientació de molts mestres i professors. I això no ens ho podem permetre. El curs comportarà dificultats i, per tant, necessitem el bo i millor del nostre sistema, és a dir la moral alta i el bon ànim d’aquells excel·lents professionals (docents i equips directius) que cada dia lluiten per a la millora de l’educació a casa nostra. I que ho fan perseverant en l’aplicació del model d’immersió lingüística, determinant el currículum amb autonomia i responsabilitat i confiant que, més aviat que tard, sigui reconeguda la seva bona feina des d’una concepció catalana de la carrera docent que premiï l’excel·lència i reconegui l’abnegació, la constància i la fidelitat a la professió i al país.
