Ningú no hi pensa quan planifica les vacances d'estiu, però quan arriben els dies de descans es converteixen, sovint, en un calvari. Es tracta dels deures d'estiu, tradicional font de conflictes entre pares i fills en l'època de l'any en què uns i altres se suposa que han d'estrènyer la relació.
Fins ara, el problema havia passat força desapercebut, però últimament han començat a sorgir veus que qüestionen la necessitat de posar feina extra als alumnes a l'estiu, esperonades pel debat sobre els deures que es va obrir fa uns mesos a França, on la Federació de Consells de Pares d'Alumnes (FCPE) va convocar una vaga de deures de quinze dies perquè consideraven que els resta temps lliure i no està demostrat que serveixin de res, acusació que van ser ràpidament replicada pels partidaris de la feina a casa amb estudis que sostenen el contrari.
D'estudis específics sobre els deures d'estiu, però, no n'hi ha gaires. Un dels més coneguts és el que va fer l'any 1996 el nord-americà Harris Cooper, que va xifrar en un mes la “pèrdua d'aprenentatge d'estiu” d'un alumne mitjà dels Estats Units. Encara més temps en el cas dels estudiants de baix nivell adquisitiu. La solució per evitar-ho passa, doncs, per no perdre del tot el fil del que s'ha anat fent durant el curs. Els detractors dels deures estivals, en canvi, argumenten que la feina extra d'estiu atempta contra el dret dels nens de ser tractats com a tals i de trencar totalment amb la sobrecàrrega de feina escolar i extraescolar que molts estudiants pateixen.
L'opinió més estesa a Catalunya recull arguments d'un bàndol i l'altre. “Les postures radicals no porten enlloc –sosté Enric Roca, vicedegà de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador d'Edu21–. Dos mesos de vacances és molt de temps desconnectat de l'escola i, especialment els nens amb dificultats d'aprenentatge, quan es reincorporen els costa molt mantenir el ritme.” “Per això convé fer una mica de deures cada dia i, si pot ser, fer activitats amb caràcter lúdic” que reforcin el que han après a classe. Roca posa com a exemple que llegeixin contes o novel·les que els vinguin de gust o que facin petits càlculs dels quilòmetres que fan quan viatgen.
Àngel Casajús, membre del consell social del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, també veu “molt llarga” la pausa de les vacances escolars. “Una de les bases de l'èxit de l'aprenentatge és no parar durant tot l'any. Amb els nens passa com amb els esportistes: han de continuar cuidant-se encara que no sigui amb el mateix ritme”, sosté Casajús. “Els nens que no han fet res a l'estiu, quan tornen tenen una regressió, perden hàbits i coneixements i n'hi ha que no recorden les taules de multiplicar”, diu.
Els mestres, de fet, ja hi compten. Saben que hauran de dedicar setmanes a repassar matèria del curs anterior abans de començar nous continguts. “De vegades es nota quins nens han treballat a l'estiu i quins no. N'hi ha que es veu de seguida que han fet els deures els dos últims dies”, explica José Antonio Hidalgo, professor d'anglès d'ESO i batxillerat. “Al setembre, repassem conceptes del curs anterior. Costa unes setmanes posar-se al dia.”
Cal, però, que tots els nens facin deures, la mateixa quantitat i el mateix tipus? Els mestres acostumen a guiar els pares. “Nosaltres posem a cada nen una feina diferent, en funció de les seves necessitats”, explica Hidalgo, que admet que “als nens que van malament durant el curs els costa fer els deures si els pares no hi estan a sobre”. I sovint passa que la pressió del pare o la mare, que molts cops no saben com ajudar-los, deriva en una guerra psicològica.
Paper dels pares
“Si els treus del joc, els deures poden ser una tortura”, admet Enric Roca, que advoca per “integrar-los en les activitats de la família” sempre que es pugui. “No pot ser que els pares facin la migdiada mentre els nens fan els deures. La feina d'estiu hauria de ser una bona oportunitat per conèixer què fan els seus fills i acompanyar-los”, planteja Roca.
Els crítics amb els deures d'estiu avisen que hi ha casos en què la resistència dels nens i la desgana amb què omplen el quadern d'estiu de torn pot ser, fins i tot, contraproduent: no només agafen mania a tot allò que fa tuf d'escola abans d'engegar un nou curs, sinó que es creen més tensions amb els pares, just quan figura que han d'aprofitar per gaudir de la companyia mútua.
Els educadors posen l'accent a no forçar la màquina: poca estona de feina, en un lloc agradable i, si pot ser, sempre a la mateixa hora, però amb tota la flexibilitat del món per canviar-la. I posats a triar, reforçar les matèries instrumentals. “Convé posar l'accent en les matemàtiques i la llengua –recomana Casajús– i la lectura no l'haurien de deixar mai durant l'estiu.”
En el cas dels alumnes de secundària que s'han de presentar als recuperats exàmens de setembre, la norma no pot ser tan laxa. Roca proposa un mètode per fer l'estudi més digerible: estudiar de forma intensiva al juliol, estar unes setmanes a l'agost sense fer res i tornar-hi, amb força, al setembre.
