La gestió de la complexitat en educació

En el mes de juliol es publicava en el Butlletí d’Edu21 un article on es feia referència a l’actual complexitat que vivim a les nostres aules com a conseqüència de la ingent quantitat de factors que interactuen en el món educatiu. Efectivament, l’aula és per al mestre un ecosistema viu, dinàmic, obert a interaccions que demanen una intervenció docent immediata i la resolució de problemes pràctics.

Aquesta realitat exigeix una gran competència
professional per part dels mestres; és a dir, la capacitat de dissenyar
solucions no prefabricades a les situacions singulars del context de l’aula i
de cada alumne. La complexitat de l’educació és un fenomen creixent, que
emergeix amb força i que sembla del tot inevitable. És per això que pot ser-nos
útil i constructiu reflexionar vers la complexitat per tal d’entendre-la
millor, conviure amb ella més pacíficament i aprendre a gestionar-la i a extreure’n
alguns beneficis formatius.

Els educadors fa anys que desenvolupem necessàriament
aquesta  competència professional que ens
porta a intervenir amb encert o no en un context educatiu complex. Ningú va
ensenyar-nos a fer-ho i hem adquirit aquesta habilitat professional partint de
la nostra experiència docent i els recursos personals (cognitius, psicològics,
emocionals, etc.). Val a dir que la formació universitària que varem rebre
presentava trets ben diferents dels que ara demanda la professió docent. Eren
coneixements de tipus acadèmic i teòric, unidimensionals, fragmentaris,
disciplinaris, etc. Com a conseqüència, les habilitats intel·lectuals que teníem
més arrelades en acabar la formació universitària eren les pròpies d’una
perspectiva lògica. Sabíem analitzar, diferenciar, classificar, distingir,
ordenar, comparar, estructurar, planificar, etc. El resultat final d’aquest
tipus de formació que he descrit sol generar un perfil professional en què el
docent, incorporat ja a les aules escolars, necessita per sentir-se bé
psicològicament la sensació de “control”, “ordre”, “racionalitat” i “domini”
sobre els factors que configuren l’educació.

Així ho explica Edgar Morin que, lluny de buscar
la unitat de les ciències, destaca la noció de “desordre” i de pensament
complex. En paraules seves:

“La preeminència d’un coneixement
fragmentat per disciplines, freqüentment fa impossible que es produeixi aquest
lligam entre les parts i les totalitats; per això cal obrir-se a una forma de
coneixement capaç de percebre els seus objectes en els seus contexts, les seves
complexitats i els seus conjunts. Convé desenvolupar l’aptitud natural de la
ment humana de situar totes les seves informacions dins d’un context i d’un
conjunt”[1].

El pensament de Morin afirma que la complexitat
pot civilitzar el coneixement i que és bo i recomanable endinsar-se en el desenvolupament
de la naturalesa humana multidimensional, generativa, dialèctica i arborescent.
Considero que és en aquest context on s’integren els conceptes de l’aleatorietat,
creativitat,  intuïció, singularitat,
etc. Concepte i pràctica es fonen com aspectes inseparables de la realitat i només
la mirada unitària del mestre és la que percep els fenòmens educatius integrats
i contextualitzats, posant l’èmfasi en les emergències i les interaccions i no
pas en les substàncies.

El caire academicista de la formació rebuda ajuda
a justificar, en part, que la complexitat
es presenti al docent en la feina quotidiana com una situació incòmode intel·lectualment
i organitzativa. Destorba i interfereix en la feina i sovint acaba provocant la
desestabilització del mestre. Podríem dir que la gestió diària de la
complexitat a l’aula pot produir un cert desgast personal i professional.

Les dimensions de la complexitat que es viuen a
l’educació actualment assenyalen la necessitat d’un canvi de paradigma a nivell
professional. Ens cal treballar sota una perspectiva reflexiva i diferent. La
feina educadora s’emmarca en uns paràmetres imprevisibles donat que es treballa
amb persones, amb la seva singularitat i amb les múltiples interaccions que
generen. Com podríem  millorar la manera
d’abordar la complexitat a l’aula i a l’escola?  A continuació s’exposen algunes orientacions
al respecte.

a)   Podem flexibilitzar més la nostra ment arribant a opcions
globalitzadores sense pretendre “dominar” res. Cal adoptar una enfocament
sistèmic de l’aula, on el mestre s’ha de mostrar obert als feed-back que
es produeixen i que l’han de portar serenament a anar modificant pautes,
estratègies i planificacions. Aquesta hauria de ser una de les característiques
de la professionalitat docent.

b)   Confiar en el pensament intuïtiu del mestre que,
tot i no poder justificar la seva dialèctica, compacta de forma holística un
gruix enorme de coneixements teòrics, pràctics, encerts i errades
professionals, etc. Certament es un coneixement que abandona la perspectiva
lineal en l’educació i la transforma en una perspectiva global capaç de
percebre la realitat del nen, de l’aula i de l’escola.

c)   Exercitem-nos en el pensament complex, és a dir, superem la idea
d’un saber parcel·lat tot assumint que tot coneixement és incomplert. Podem
analitzar els diversos elements del nostre pensament però no aïllant-los entre ells.
L’eix del pensament complex és “distingir sense separar”; com a conseqüència,
el mestre hauria d’elaborar una resposta educativa global que integrés el màxim
d’elements, sense preocupar-se de la seva estructuració. De fet, el coneixement
pràctic de tot docent és sintetitzador, és unitari. A més, l’estimació als
propis alumnes i el coneixement de les seves particularitats –com l’amor d’un
bon pare o mare vers el seu fill– ajuda a encertar, només amb un cop d’ull, les
respostes ràpides i pertinents enfront les problemàtiques detectades.

d)  Superar les anomenades teories implícites o
creences subjectives que tenim tots els docents, i que de forma inconscient ens
limiten la percepció i l’objectivitat en l’anàlisi d’una realitat problemàtica tot
dificultant-nos una intervenció educativa òptima. Per poder superar aquestes
teories cal, prèviament, que d’implícites esdevinguin tàcites. I per això fa
falta una pràctica reflexiva que ens ajudi a identificar-les.

A més, cal tenir present la dimensió positiva que
comporta la complexitat. Per això esmentaré ara alguns dels beneficis que comporta
quan la fem esdevenir una eina formativa per al docent: cultura dialògica, flexibilitat
mental i intel·lectual, creativitat i innovació, pensament analògic, pluralisme
metodològic, racionalitat pràctica, capacitat per prendre decisions i, finalment,
mobilització de recursos morals.

També podem fer referència a la gestió de la
complexitat a nivell institucional, escolar, tot proposant algunes línies de
treball:

a)   Revisar la identitat institucional de l’escola i la seva
missió per tal que pugui retrobar i identificar-se amb la pròpia identitat i
només assumeixi les tasques que li són específiques. D’aquesta manera es
descarrega en altres agents socials la responsabilitat que, exageradament,
s’està traspassant a les escoles i als mestres per les circumstàncies
sociològiques del món actual.

b)   Promoure un fort desenvolupament de l’humanisme cívic
(Drucher) en l’àmbit de l’organització escolar, de tal manera que l’escola
sigui capaç de concebre’s entorn a valors, al temps que els fomenta i els
defensa.

c)   Promoure una nova cultura professional com expressió d’aquest
nou humanisme cívic que impregna l’escola i que es mostra obert als
protagonistes d’aquesta organització que constitueixen una comunitat de
persones.

d)   Flexibilitzar l’organització i tractar-la exclusivament
com un mitjà ja que l’escola és una entitat viva, capaç de variar els seus
esquemes organitzatius i adaptar-los a la necessitat de realitzar els seus
valors en un medi canviant i dinàmic.

e)  Reduir la complexitat avançant cap a configuracions
organitzatives més planes i senzilles, flexibles i informals.

f)    Prioritzar en la institució escolar el diàleg amb
l’entorn, l’autonomia personal i l’ajuda mútua

g)   Esborrar el pensament jeràrquic que considera unes
tasques superiors a les altres. El més important en l’organització escolar no
ha de ser el nivell jeràrquic (trobar-se a dalt) sinó la inclusió (romandre a
dins). Cal valorar més el tenir pes que el tenir poder.

El binomi complexitat-unitat
a voltes, se’ns pot presentar com a contradictori i, per aquestes ocasions, evoco
ara les breus paraules del filòsof i excel·lent docent A. Llano: “De totes les
coses que coneixem cap és tan complexa com la persona humana i, tanmateix, cap
es més unitària”.