La docència tutorial amb mirada de mentoria: una utopia real

A l’editorial de l’anterior Butlletí, n’Enric Roca postulava avançar cap a la docència tutorial, una fita l’assoliment de la qual requereix d’una disminució de la ràtio dels alumnes tutoritzats.

Amb aquesta proposta ens crida l’atenció sobre un dels aspectes amb més potencial transformador de l’educació contingut a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, 2009) que avui sembla que hàgim oblidat. Convé recordar aquí els dos articles següents:

• Article 57. 7: L’acció tutorial a l’educació bàsica, que comporta el seguiment individual i col·lectiu dels alumnes, ha de contribuir al desenvolupament de llur personalitat i els ha de prestar l’orientació de caràcter personal, acadèmic i, si s’escau, professional que els ajudi a assolir la maduresa personal i la integració social.
• Article 104, c: Entre les funcions dels mestres i professors hi figura exercir la tutoria dels alumnes i la direcció i l’orientació global de llur aprenentatge.

Aquests dos textos deixen prou clar que el rol del docent té dues dimensions: 1) l’acció d’acompanyament en l'aprenentatge i d’avaluació formativa, una acció que portada a les seves últimes conseqüències permetria establir com a objectiu final que l’alumne sigui capaç de dissenyar el seu propi pla d’aprenentatge i d'avaluació, i 2) l’acció tutorial i orientadora, l’objectiu bàsic de la qual és fomentar els vincles socials i afectius dels alumnes i reforçar les seves expectatives. Ambdues accions, la de l’ensenyant i la del tutor, són solidàries, són totes dues acadèmiques, curriculars i competencials, i estan en permanent interacció, ja que la màxima realització de la primera acció requereix de l’efectuació de la segona, mentre que aquesta segona atorga el sentit a la primera.

Tanmateix, ha persistit la tendència a segregar aquestes dues dimensions com si es tractessin de dos rols independents, la qual cosa ha produït un efecte pervers. Fins al punt que hi ha ensenyants que rebutgen la tutoria. Des de l’acció d’acompanyament en l'aprenentatge i d’avaluació formativa, la mirada es centra en la formació acadèmica i no en la formació integral, en particular en els processos i els resultats de l’aprenentatge. I des de l’acció tutorial i orientadora la mirada es centra en el benestar i la qualitat de la vida escolar i no en la capacitació per a l’aprenentatge, en particular en els valors i les actituds. Aquestes dues mirades es poden creuar, ja que el tutor o la tutora no deixa de ser ensenyant. Però habitualment no convergeixen, essent freqüent la preeminència de la mirada pròpia de l’ensenyant sobre la mirada pròpia del tutor o tutora. Aquesta preeminència es deu, en gran mesura, a la cerca d’eficiència en la gestió del temps de l’acció tutorial i orientadora amb tot el grup classe, així com a l’insuficient temps assignat a aquesta acció (dues hores de mitjana setmanal fins a 2n de l’ESO i una hora de mitjana setmanal a partir de 3r de l’ESO), que demana prioritzar els problemes relacionats amb la gestió de l’aprenentatge i de l’avaluació, que són els que més preocupen a les famílies, llevat que es produeixi un greu problema de convivència o de disciplina a l’aula o a l’escola. Quan un alumne o una alumna té èxit acadèmic i no pateix o genera cap conflicte amb els seus companys o amb la seva família, sovint acaba invisibilitzat en l’acció tutorial i orientadora. I si només suspèn algunes matèries, aquesta acció acostuma a fer-se amb la mirada pròpia dels ensenyants implicats. En canvi, la mirada específica del tutor o tutora preval quan el pes de les necessitats educatives de l’alumne o l’alumna resten rellevància al nivell que exigeix la certificació acadèmica, o bé quan un alumne o una alumna té problemes de convivència o de disciplina.

Amb la docència tutorial, extensiva a tot el claustre, que assumeix la pràctica totalitat de la gestió de la formació acadèmica dels alumnes tutoritzats, així com la co-avaluació de les matèries que cursen els mateixos alumnes amb els respectius ensenyants, es trenca la barrera mental de les disciplines i del docent especialista i, com a conseqüència d’això, s’obre la seva mirada pedagògica vers la mentoria, que es centra en la formació integral i en el projecte de vida dels alumnes. A més, al limitar-se la seva acció educativa a la meitat del grup classe es disposa de molt més temps per ocupar-se cada docent tutor de cadascun del seus alumnes tutoritzats d’una forma força personalitzada i contínua.

Per mentoria no hem d’entendre aquí ni l’anomenada acadèmica, que es fa entre alumnes de diferents nivells acadèmics, ni tampoc l’anomenada social, que es fa entre alumnes i persones de generacions més grans de fora de l'àmbit escolar. Amb aquest terme em refereixo a la disposició per part del docent perquè totes les accions educatives afavoreixin sempre a l’alumnat, treballant per al seu èxit, això és, el creixement personal harmoniós i la millora del seu aprenentatge -que és la manera més efectiva de fer una educació inclusiva- i d’establir una relació amb el discent presidida per la confiança, el respecte, l’esforç, el reconeixement dels mèrits, l’orientació didàctica en l’aprenentatge i la cura.

La idea que hem de tenir de la mentoria, en el sentit que aquí es planteja, fa referència a la figura d’un mentor que acompanya a un reduït grup d’alumnes durant un perllongat període de temps de la seva vida escolar (entre 2 i 4 anys, en funció del cicle i del nivell educatiu, essent recomanable dos cicles seguits a Infantil i Primària, tota l’etapa de l’ESO, i tot el Batxillerat per als que el cursessin), que supervisa el seu estudi, les tasques i els treballs acadèmics de totes les matèries que cursa, que dóna forma a la seva activitat curricular i als seus projectes didàctics i de recerca, que els co-avalua amb els altres ensenyants (la major part també tutors), i que, en els cursos més propers al final de l’educació obligatòria, els orienta en les matèries optatives i els itineraris acadèmics i professionals que caldrà triar, així com en les possibles sortides laborals. Però que no es limita només a això, ni tampoc de manera preeminent, sinó que també té cura dels seus respectius estils de vida, així com els dóna suport i assessorament davant dels problemes personals que puguin tenir i els ajuda a modular aquelles conductes i presa de decisions que puguin condicionar negativament el seu futur. Aquestes darreres accions educatives no cal que es facin totes elles en un espai escolar formal, com és l’aula o un despatx per visites, ni tampoc cal fer-ho sempre amb tot el grup tutoritzat. Òbviament, aquesta mena de mentoria relativa al projecte de vida dels alumnes es farà sempre de manera complementària a l'acció educativa de la família (i comptant amb el seu consentiment) i d’altres agents de socialització.

Els que treballem com a educadors sabem perfectament que podem transformar en poc temps la relació amb els alumnes i la manera d’educar-los si hi ha un efectiu empoderament del rol integral de l’educador del que aquí venim parlant, la docència tutorial amb mirada de mentoria, perquè podem preservar el caràcter integral de la formació a l’educació obligatòria i contribuir a augmentar el benestar dels alumnes, a més d’incorporar en l’acció educativa a les famílies. En aquest sentit, la proposta d’Enric Roca és prou raonable perquè l’apliquem ja en el present, i alhora és prou esperançadora com per albirar un aspecte cabdal de l’educació del futur.