La confiança en nosaltres

"Sense confiança en el sistema no hi ha cap mesura que per si mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics".

Les dades internacionals confirmen any rere any que hi ha una
relació molt estreta entre la confiança que els països dipositen en
l'escola i el rendiment que en treuen. En pedagogia la realitat tendeix
a adaptar-se a l'estat d'ànim de la ciutadania com l'aigua al recipient
que la conté: reafirma l'optimisme dels optimistes i el pessimisme dels
pessimistes. N'hi ha prou a revisar la premsa dels diversos països
europeus per comprovar com recull notícies escolarment estimulants allà
on s'hi confia i notícies decebedores allà on se'n desconfia. La
confiança, que és el capital social més important d'un país, és una
condició indispensable per a la bona salut de l'escola.

A Europa la realitat es mostra tan contundent en aquesta qüestió
que, sense confiança en el sistema, no hi ha cap mesura que per si
mateixa garanteixi la millora dels resultats acadèmics. Ni l'increment
de la inversió, ni la reducció del nombre d'alumnes per classe, ni
l'augment de sou dels professors, ni l'ampliació de les hores lectives,
ni el control dels mestres, ni l'ampliació de l'autonomia dels centres
garanteixen res. Cal dir-ho així de clar. Cada exemple que es pugui
presentar a favor, es pot contrarestar immediatament amb un
contraexemple.

Hem comprovat també que no hi ha cap mètode d'ensenyança que pels
seus valors intrínsecs es mostri superior a tots els altres. Aquesta
evidència pot ferir el narcisisme pedagògic d'alguns, però hauria de
tenir, si més no, una gran virtut per a la majoria: ens hauria de
permetre endegar una profunda neteja conceptual que eliminés dels
nostres debats les propostes que, a més de no garantir res, s'acostumen
a utilitzar com a projectils dialèctics. Si entenem que a Europa pocs
països han millorat els seus resultats incrementant la seva despesa
escolar, mentre que n'hi ha uns quants que els han empitjorat, ens
estalviaríem esforços inútils i guanyaríem energies per dedicar-nos al
que realment importa.

Malgrat les diferències, els països educativament capdavanters
sustenten la seva confiança en l'educació en quatre pilars bàsics:
l'autoritat de l'escola, la del mestre, la del contingut i la de
l'administració educativa.

Estic parlant d'autoritat, que és el respecte que ens mereixen les
persones i institucions competents i els continguts valuosos, no
d'autoritarisme o d'arbitrarietat. Aquests països veuen l'escola com
una institució insubstituïble per permetre al nen el pas de la família
(on és tractat per ser qui és) a la societat civil (on serà tractat pel
que sàpiga fer). Entenen que el mestre és la inversió més rendible del
sistema i cuiden la seva formació, selecció i promoció, amb la
consciència clara que la qualitat d'un sistema educatiu no pot ser
superior a la dels seus mestres. S'estimen els continguts acadèmics com
la garantia del progrés personal i social. Al seu torn, els mestres
entenen que l'optimisme és el seu primer deure pedagògic i
l'administració legisla amb consens, és a dir, amb voluntat
d'estabilitat. En tots aquests països les normes recullen experiències
pròpies que han demostrat la seva eficàcia, sense preocupar-se gaire
d'importar l'èxit aliè.

En educació, el que es pot importar no ofereix garanties d'èxit i el
que n'ofereix no es pot importar. S'ha de produir a casa. És el que
passa amb la confiança en el valor del que és nostre. És imprescindible
perquè l'escola pugui transmetre el nostre com un valor. Aquest
és el primer pas del cercle virtuós que caracteritza l'èxit dels països
capdavanters. És del tot imprescindible per guiar l'escola amb
conviccions, sense deixar-se arrossegar per les modes del moment.