La conducta pertorbadora a l’aula: un conflicte d’avui i un problema pel futur

Els conflictes de conducta en l’àmbit escolar en general han crescut amb una intensitat i freqüència progressives, especialment en secundària. Els mitjans de comunicació i conseqüentment l’opinió pública se n’ha fet ressò i hi ha hagut una preocupació creixent en aquells pares que tenen fills en edat escolar. I no només els pares es pregunten què passa sinó que també els professionals. Uns i altres intenten fer-ne una anàlisi.

Des de l’àmbit acadèmic, les explicacions que s’assagen sobre aquest fenomen conductual dels adolescents escolaritzats van dirigides al fenomen social. La rapidesa dels canvis comporta una devaluació de referents. Modernitat i postmodernitat. Alguns autors van més enllà i defensen que la crisi de valors actuals transita ja des de la  postmodernitat al nihilisme pur.

Altres paradigmes d’orientació més pedagògica centren la problemàtica conductual de les aules o bé en el nucli familiar i defensen com a origen la mala praxi educativa dels pares cap als seus fills, els resultats de la qual acaben desembocant a l'escola, o bé en el desinterès i el rebuig dels alumnes  per la tasca escolar i l’institució educativa. En aquest sentit, sectors de joves afirmen que l'escola està dotada d'un professorat, d'unes metodologies i d’uns continguts curriculars que no estan adaptats als seus interessos ni, per tant, als de la societat actual. Amb tot això hem d’afegir la desvaloració progressiva de les titulacions acadèmiques -i de l’esforç que representa aconseguir-les-  com a valoració per aconseguir un accés directe al món del treball. Tenir una titulació acadèmica ha deixat de ser una garantia per assolir, segons el punt de vista actual, una bona posició laboral.

Els alumnes conductuals també són objecte d’estudi des de l’àmbit clínic. Partint de les realitats psicològiques individuals s’estudien aspectes relacionats amb la química del cervell, disfuncions neurològiques o alteracions genètiques que puguin explicar aquestes manifestacions preocupants de comportament cada cop més freqüents.

Estem davant de tot un desplegament d’arguments per tal de pal·liar aquest fenomen que preocupa a la societat, als pares, al professorat i a l’administració educativa. En aquest sentit, s’han anat creant algunes alternatives a títol de solució: aules tallers, unitats d'adaptació curricular, aules obertes, aules d'escolarització externa, aules d'escolarització compartida, la mediació escolar... Tampoc han faltat els recursos o les estratègies creades pels propis centres, com per exemple els grups homogenis per nivells.

Junt amb tots aquests fenòmens cal esmentar d’una forma especial el canvi de percepció sobre el fet que té el professorat referent a l’observació de les conductes pertorbadores dels alumnes en el context escolar. Percepció de canvi i adaptació. Ens referim al fet que una conducta que fa uns anys era considerada inacceptable, avui dia pot passar com a tolerable, i no estem parlant d’afers anacrònics o de relaxament del professorat, sinó de fets que si en un principi eren greus, ara ja són tolerats perquè s’està manifestant  una tendència al creixement de la gravetat en forma i conseqüència.

Res és generalitzable del tot, però ens consta que ens certs centres davant d’aquest desconcert i impulsats pel deure de tirar majoritàriament endavant una classe, el professorat opta per un dels recursos més a mà: “el pacte de la supervivència”. Es pot arribar a aconseguir un clima de classe mínimament acceptable si s’arriba a pactes amb certs alumnes més conflictius, com per exemple que aquests puguin sentir música amb el seu MP3 asseguts en una taula posterior sense treballar a canvi de no molestar en classe. L'estrès del docent és alt i un bon indicador és l'índex de baixes laborals i amb una tendència al desencís professional.

Més amunt dèiem que això que s'ha exposat no és generalitzable, però sí que podem afirmar que marca una orientació de futur i el pronòstic que s’entreveu no és gaire encoratjador.

Hem parlat de la problemàtica i de la seva afectació portes endins del centre escolar, del professorat i de l’alumnat, però el principal problema està en el resultat final del procés d'escolarització. Les nostres xifres de fracàs escolar ronden el 30%. Un percentatge que any rere any va incrementant una bossa de joves sense acreditació acadèmica, amb limitades opcions per seguir formant-se si així ho desitgen, amb un mercat laboral que cada vegada vincula més la seva oferta a una titulació acadèmica com a prerequisit; i el més preocupant de tot, uns joves, amb especial referència als de problemàtica conductual, que al llarg de la seva escolarització obligatòria han anat desvinculant-se de l'escola i d’allò que representa, per fer-ho de forma progressiva a grups amb problemàtica social, al consum de tòxics i esdevenir, en definitiva, víctimes d'un deteriorament psicosocial. Joves aquests, que van incrementant un col·lectiu de la ciutadania de Catalunya que genera un cost social en ocasions considerable.

Vist tot el que hem analitzat anteriorment es fa evident que és necessari cercar una solució immediata al problema, una solució integral, responsable i amb voluntat política consensuada. Aquesta solució real passa, en primera instància, per un treball coordinat entre sanitat, educació i serveis socials, tots ells dotats dels recursos necessaris. Això suposaria un bon inici. Un treball orientat cap a la prevenció primària, secundària i terciària com a objectiu central de la que en parlarem en un futur article.

Apostar pel futur dels nostres joves i, per tant, de la ciutadania del nostre país, sens dubte és la millor inversió. La pregunta és: davant la problemàtica exposada, quan es posarà fil a l'agulla?