La Catalunya del segle XXI

"Cap alumne no pot abandonar l'escola sense haver adquirit els coneixements primordials. Aquesta és la gran comesa urgent.

Els reptes de l'educació a Catalunya van lligats als reptes de
Catalunya per construir el seu futur. La pregunta que cal fer no és
quina educació volem sinó quina societat volem, puix l'educació és
l'aposta política estructurant d'un país.

La societat del segle XXI és la del coneixement i la innovació
permanent, la del canvi imprevisible i accelerat, la del risc i el
conflicte i la de la formulació de la identitat nacional prou potent i
convincent per cohesionar l'heterogeneïtat i participar de manera
singular i activa en l'estat global. Reptes i respostes anàlogues a les
que gran part dels sistemes educatius europeus han de donar: el rescat
dels valors cohesionadors davant de la diversitat social, la formació
flexible i duradora, la reinvenció de l'educació obligatòria, la nova
conquesta social de la universalitat del saber sense exclusions i el
prestigi de l'educació i la cultura.

El futur exigeix canvis radicals que només poden assolir-se en un
nou escenari polític, sense ambigüitats, que trenqui les estructures
actuals immobilitzades en el segle XX. El sistema educatiu actual té el
mal de la vellesa, li manca flexibilitat per adequar-se a la societat
d'avui, que és diferent d'aquella que serví i ajudà a construir a
l'últim quart del segle passat. L'educació acadèmica s'ha convertit en
un àmbit banal del paisatge social, ha perdut la consideració de bé
social, de tresor desitjat, el valor màgic de superar estatus i ser la
via d'emancipació. La societat catalana no valora l'educació sinó el
títol que se n'obté, considera l'èxit escolar i menysprea l'alumne que
ha sofert el fracàs acadèmic. Cal fer el discurs públic, polític, de la
rellevància del saber com a garantia del futur personal i col·lectiu i
la necessitat de ser competents abans de ser competitius.

Cal refermar en l'imaginari social el prestigi de l'educació, el
saber, l'escola i el professorat i cal reinventar el significat de
l'educació obligatòria, i decidir políticament i social que cap alumne
no pot abandonar l'escola sense haver adquirit els sabers primordials.
Aquesta és la comesa urgent, la gran conquesta social que pot fer
possible la consecució d'una societat justa, culta, educada, lliure i
cohesionada, sense exclusions del coneixement.

Només és possible amb la conjugació generosa de l'eficàcia de
l'organització administrativa, amb la veritable autonomia del centre
educatiu com a eina del nou model d'escola i ciutadà, la nova formació
del professorat inserida en el projecte de nova societat catalana,
d'identitat nacional, la ruptura del currículum escolar i el
perllongament de l'escolarització obligatòria fins als 18 anys amb
models diversos adequats a la mateixa diversitat d'actituds i aptituds
de l'alumnat.

El futur requereix la construcció d'un projecte socioeducatiu genuí
català que servi les esplèndides innovacions pedagògiques de la nostra
escola, un projecte inequívocament nacional a què s'adhereixi
solidàriament la comunitat educativa i tota la societat.

Puix cal recordar que Catalunya no té un sistema propi educatiu. Que
qualsevol llei del govern català en l'actual situació de dependència
uniformitzadora omplirà tan sols buits, s'escolarà per les escletxes de
les lleis estatals i repetirà irremeiablement els trets del sistema
espanyol, anacrònic, selectiu, curricularment feixuc, que comporta en
la seva estructura gairebé idèntica a la del sistema escolar de fa 100
anys el germen ineludible del fracàs escolar, l'exclusió dels més
desfavorits. Un sistema inadaptable a una societat escolar heterogènia,
un llast per a la construcció de la societat catalana del segle XXI.

Aquest és el problema i el repte politicosocial.