Josep Estalella i la pedagogia de la responsabilitat

Quan hom s’apropa al pensament i l’obra del Dr. Josep Estalella i Graells (1879-1938), director de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella de Barcelona (1932-1938), observa que aquells que el van tractar el qualifiquen amb la consideració de pedagog de la responsabilitat perquè volia transmetre aquesta virtut a tot l’alumnat.

De fet,
l’Institut-Escola –amb la seva extensió de la colònia escolar de Can Surell al
Montseny– aspirava a ser un centre de vida, una veritable llar, on cada alumne
havia d’afaiçonar la seva pròpia personalitat d’una manera autònoma, lliure i
responsable. Angeleta Ferrer que va ser professora de l’Institut-Escola destacava
que allà s’aprenia a viure i conviure. Per tant, el doctor Estalella no era
partidari d’una relació pedagògica freda i unidireccional (que anés del mestre
vers l’alumne, sense possibilitat de retorn), sinó que ambdós –en un clima de
respecte, col·laboració i treball– havien de participar activament en l’acció
educativa, i així cadascú havia d’assumir la seva pròpia responsabilitat. De
fet, qualsevol situació, tenia interès pedagògic des del moment que l’objectiu
perseguit era la formació completa –més enllà de la pura instrucció– de
l’infant que trobava en la vida col·lectiva de l’Institut-Escola una
continuació de l’àmbit familiar. Així, doncs, l’Institut-Escola era una llar en
què convivien –amb respecte i consideració mútua– estudiants i professors sota
el signe de l’entusiasme, l’esperança i l’optimisme, tal com proclamen les
seves paraules: «Acció sense ànima, treball sense vida, camí sense entusiasme,
són, materialment, condemnats al fracàs».

El fet que sigui
conegut amb el prefix de doctor indica que la seva faceta científica –es va
doctorar a Madrid l’any 1902 amb una tesi sobre els raigs X– es conjumina amb
el seu vessant pedagògic. En realitat, ens trobem davant d’un científic complet
que va cultivar els diferents aspectes de la ciència (química, física,
botànica, zoologia, meteorologia, etc.) sense caure en el parany de la
fragmentació de les assignatures. El doctor Estalella considerava que la física
és una ciència natural que es basa en l’estudi de la naturalesa, i així els
mètodes que recomana són d’arrel empírica, és a dir, basats en l’observació i
experimentació. Amb tot, tampoc va oblidar la cultura clàssica perquè en la
seva concepció pedagògica els diferents camps del saber –lletres, ciència, arts
i tècnica– queden fusionats en un tot integrat.

En veure la
realitat educativa dels Instituts de batxillerat a l’inici del segle XX, el
doctor Estalella va assumir la necessitat de renovar la seva metodologia, per
bé que considerava que el més important no eren els mètodes sinó la il·lusió
dels mestres. D’acord amb el seu estil planer i didàctic, va traduir obres
científiques rigoroses i alhora amenes, de manera que pot ser considerat un
pioner de l’ensenyament de les ciències experimentals. Al darrera del seu
pensament pedagògic es detecta la presència d’aquella filosofia noucentista,
encunyada per Eugeni d’Ors que definia l’home com l’ésser que juga i treballa.
«Jugar i treballar. Jugar amb tota l’ànima, amb el màxim esforç, com si en això
hi anés la vida...», va escriure el doctor Estalella a les pàgines del butlletí
de l’Institut-Escola. En excel·lir aquests dos aspectes –joc i treball– el
doctor Estalella era partidari dels mètodes de l’Escola Nova i, més en concret,
de l’escola activa, que busca «el cultiu de tota l’activitat del noi fins arribar
a la seva autonomia en la pròpia activitat», en paraules de Marta Mata que va
ser alumna de l’Institut-Escola.

No estranya,
doncs, que el doctor Estalella fos partidari de la Ciència recreativa, tema sobre el qual va
elaborar el seu conegut llibre l’any 1918 en què descriu petits i senzills
experiments que es podien realitzar a la llar i, sobretot, a qualsevol escola
per migrada que fossin les seves instal·lacions. Al seu parer, no hi ha cap
argument que impossibiliti l’ensenyament de les ciències per manca d’aparells i
materials, perquè l’enginy del  mestre és
suficient per poder garantir un ensenyament pràctic i experimental. En darrer
terme, l’alumne ha de sentir la creació del coneixement, ha d’observar, admirar,
descobrir, inventar, i tot això ho ha de fer amb il·lusió que, al capdavall,
constitueix la veritable clau de volta de l’èxit pedagògic.

Ara bé, aquesta
dimensió lúdica del fet d’aprendre no és incompatible amb el gust per l’obra
ben feta, pel treball ben realitzat, que així es va convertir en una de les
divises de la seva pedagogia que –al cap i a la fi– reclama la responsabilitat
de l’alumne en la seva tasca escolar. Una educació que no es limitarà a la
dimensió intel·lectual sinó que busca la formació integral i que, per
consegüent, també atén als aspectes físics, morals i estètics, sense bandejar
el treball manual perquè cada alumne s’havia de familiaritzar en diferents
oficis per tal que –a la llarga– fos una persona de profit que pogués
guanyar-se la vida. En aquest sentit, cada alumne de l’Institut-Escola havia
d’aprendre alguna art industrial, fins adquirir un cert grau de destresa de
manera que també fomentava els treballs manuals. D’aquí que la seva proposta
pedagògica –que aspira a salvar el divorci entre escola i vida– sigui global en
un tot que excel·leix la responsabilitat de l’alumne.

No endebades, el
doctor Estalella –tot seguint les orientacions pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza– va ser un partidari acèrrim de l’eliminació
dels exàmens i dels llibres de text que van quedar relegats a la simple
consulta, plantejaments que li van comportar més d’una incomprensió per part
d’aquells que reduïen l’ensenyament del batxillerat –entès com una preparació
per accedir a la
Universitat– a la coneguda picaresca del programa oficial,
del manual del catedràtic i de l’examen final. Llavors, en aquest context, el
coneixement s’havia d’acreditar memorísticament per tal de demostrar que es
dominava la matèria, al marge del treball pràctic del laboratori. Tant és així
que pel doctor Estalella l’origen del coneixement rau en la investigació
(inquirir, observar i experimentar), i no en l’exposició passiva per part del
professor, ni en la repetició del llibre de text per part de l’alumne que era
vist en els models tradicionals com un adult en petit. La fórmula que seguia
l’Institut-Escola era ben diferent ja que fomentava el treball individual i
col·lectiu a través d’un mètode actiu i participatiu que comportava que els
alumnes aprenguessin per ells mateixos, tot promovent la seva responsabilitat.

Curiosament el
moviment de renovació pedagògica en el segle XIX no va començar per l’escola
primària, sinó que va ser l’educació secundària britànica –la que s’impartia en
els elitistes public school– la que
va mostrar els primers símptomes de canvi gràcies a les intuïcions de Thomas
Arnold, director del col·legi de Rugbi entre 1828 i 1842. En qualsevol cas, a
Catalunya la renovació pedagògica sí que es va iniciar per l’escola primària,
en concret gràcies a la positiva acció dels mestres públics a les darreries del
segle XIX. D’acord amb aquest procés, no estranya que Joan Bardina fundés l’any
1906 una nova Escola de Mestres, per tal d’imbuir al magisteri d’una saba nova.
També l’educació superior havia mostrat senyals de renovació a través dels
Congressos Universitaris Catalans (1903 i 1918) i, sobretot, amb l’arribada al
rectorat de la Universitat
de Barcelona de Pere Bosch-Gimpera. En mig de tot aquest procés, quedava
pendent la reforma de l’ensenyament secundari que havia preocupat als partidaris
de la Institución que van promoure l’Instituto-Escuela a Madrid l’any 1918. Justament el doctor Josep Estalella
després d’haver estat catedràtic de l’Institut de Girona, va passar l’any 1919 a l’Instituto-Escuela de Madrid del que va ser director durant un breu període de
temps, per retornar a Catalunya i instal·lar-se a Tarragona, molt a prop de la
seva nadiua Vilafranca del Penedès. Finalment va assumir l’any 1932 la direcció
de l’Institut-Escola, que escrit d’aquesta manera amb un guió al mig volia
significar que era un Institut i alhora una escola. La idea que planava sobre
aquella generació de pedagogs era que l’esperit que presidia l’escola s’havia
d’estendre al segon ensenyament i, més tard, a la Universitat, una idea
que –al cap i a la fi– és la que ara s’ha reprès –primer amb l’aplicació de
l’ESO– i ara amb l’Espai Europeu d’Educació Superior, pel que fa a
l’ensenyament universitari.

Si s’analitza
l’ideari pedagògic del doctor Estalella s’observa que fou una persona avançada
al seu temps i que molts dels principis que han inspirat les modernes reformes
de l’educació secundària ja es trobaven en germen en el seu pensament.
Certament que ell ho va tenir tot de cara: uns mestres engrescats, uns alumnes
il·lusionats i una conjuntura política i social favorable. En qualsevol cas, i
més enllà de les innovacions que va introduir –entre les que també destaca la
supressió dels càstigs– sempre va ser conscient que el més important era
desvetllar les consciències dels alumnes perquè amb el seu compromís i treball
assolissin una personalitat compromesa i responsable. Ara, quan l’ensenyament
secundari viu un cert desconcert i el professorat es troba sovint mancat
d’al·licients, sembla oportú cloure aquestes línies amb una de les màximes que
millor sintetitzen la pedagogia del doctor Estalella: «Ens hem proposat
–escrivia l’any 1933 en referir-se a l’Institut-Escola– en primer lloc fer
homes bons; i si a més són forts, millor; i si a més ens resulten savis, millor
encara». Tot un programa pedagògic que –pel que sembla– encara no ha caducat.