Josep Elias i Juncosa: els valors de la pedagogia esportiva

Quan encara perduren en la retina les imatges dels Jocs Olímpics de Pequín –un dels esdeveniments més destacats d’aquest any 2008 que ara fineix– sembla oportú que ens referim als valors de l’esport com instància pedagògica. En aquest sentit, una de les vessants més significatives del moviment olímpic clàssic i modern ha estat la seva vocació pedagògica. No debades Pierre de Coubertin (1863-1937) –el restaurador dels Jocs Olímpics moderns– va publicar l’any 1922 un petit llibre titulat de manera inequívoca Pédagogie sportive en què defineix l’esport com «el culte voluntari i habitual de l’exercici muscular intensiu, refermat en el desig de progrés, que pot arribar fins al risc».
Ben mirat, Coubertin va ser un pedagog compromès que es va empeltar de l’ideari reformista que havien desenvolupat en el segle XIX educadors de la categoria de Thomas Arnold, que va introduir la pràctica de l’esport a l’escola de Rugbi, dins d’un ambiciós programa de renovació educativa de les selectes Public Schools britàniques, on per alguns estudiosos es van donar els primers passos de la renovació pedagògica que més tard es va estendre a través del moviment de l’Escola Nova.

Altrament, aquesta pedagogia de l’esport –basada en una ètica de lluita i sacrifici– va fer que el bisbe anglicà de Pennsilvània Ethelbert Talbot pronunciés, en ocasió dels Jocs Olímpics de Londres (1908), la coneguda frase que recorda que el més important és participar, afirmació atribuïda erròniament a Coubertin: «En aquests Jocs –va dir Talbot– més que guanyar, l’important és participar, com en la vida és més transcendent la manera com es lluita que la victòria que es pugui aconseguir». Després d’aquesta intervenció que remarca una ètica agonística que serveix per fortificar la voluntat i el caràcter, Coubertin va assumir aquesta filosofia, i així va promoure un ideal que palesa que «és més important participar, que no pas vèncer». Uns anys abans, a les darreries del segle XIX, el pare dominicà Henri Didon –defensor també de l’esport com a eina educativa– havia establert la fórmula que sintetitza el rerafons de la pedagogia olímpica: Citius, Altius, Fortius, és a dir, més ràpid, més alt, més fort, lema que invita a l’esforç i a la superació contínua. En darrera instància, en l’univers esportiu de Coubertin l’esport –a més de ser un complement a la gimnàstica, a voltes criticada per no afavorir l’exercici lliure dels infants– constituïa una excel·lent opció pedagògica que es sintetitza en l’aforisme de mens fervida in corpore lacertoso, això és, promoure un esperit ardent en un cos musculós, que actualitzava la coneguda expressió llatina de mens sana in corpore sano, establerta per Juvenal. Així es mantenia viu l’esperit humanista de la salut interna i externa, en un tot funcional que s’afaiçona a manera d’unitat psicosomàtica.

Com és natural aquest ideari pedagògic, que es troba amarat pels ideals del moviment olímpic, va quallar ben aviat a Catalunya, on va trobar un gran valedor en la persona de Josep Elias i Juncosa (Tarragona, 1880-Barcelona, 1944), que ha estat considerat un veritable precursor de l’olimpisme català. Gràcies al llibre que va escriure el seu fill Raimon, sabem que Josep Elias –també un dels primers periodistes esportius catalans, que signava les seves cròniques amb el pseudònim de «Corredisses»– va ser amic i admirador de Maria Montessori i un dels fundadors de la Mútua Escolar Blanquerna. A més, amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914, la pràctica de l’esport va experimentar un decidit suport, ja que va ser vist com un element modernitzador en un context d’avantguarda pedagògica. En aquest ambient, els valors de l’olimpisme van arrelar entre els nuclis noucentistes, tal com palesa el publicisme de Josep Elias que des de les pàgines de la revista Quaderns d’Estiu, òrgan del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, va procedir a una abrandada defensa de la pedagogia esportiva en sintonia amb la filosofia olímpica. En un moment en què l’educació física estava dominada per un tarannà militarista després del fracàs colonial de 1898, Josep Elias va insistir en la importància de l’exercici físic a l’aire lliure i, per extensió, en la pràctica de l’esport. D’aquesta manera s’allunyava de la força bruta i propugnava –en consonància amb els principis del Noucentisme– una pedagogia esportiva, en el benentès que els esports «són un mitjà decisiu no per solament acumular energies físiques, sinó per la formació del caràcter i el cultiu de la voluntat».

En realitat, Josep Elias –que sentia molta admiració per Enric Prat de la Riba, tot militant des de primera hora en la Lliga Regionalista– va ser un apòstol de l’esport que no va defallir en defensar-lo pedagògicament davant d’aquells que apocalípticament denunciaven els seus estralls: professionalització, desmesurat afany de victòria, exercicis violents, perill de lesions greus, passivitat i tendència a l’espectacle, excés de fatiga, joc brut, etc. Si alguns pedagogs contraposaven l’esport a l’educació física –talment com si fossin dues realitats que no es podien conciliar com va argüir Georges Hébert–, els seguidors de Coubertin –i aquí cal situar Josep Elias– van establir que la iniciació esportiva s’havia de produir en la infància i mantenir-se durant l’adolescència fins arribar a la maduresa. De fet es proposava una formació esportiva integral i continuada, allunyada de l’excessiva especialització, tal com es desprèn d’aquesta defensa de la Pedagogia esportiva que data de 1917: «Als cinc anys ha de començar la seva vida esportiva, i quan ja sap córrer i saltar, cal ensenyar-li de caminar per l’aigua en tota forma».

Com veiem Josep Elias –un veritable sportman que va observar un model de vida anglòfil– reclamava que els infants aprenguessin a nedar molt abans que les piscines fossin una realitat al nostre país, si bé la cosa no acabava aquí perquè després de la natació seguia el rem «que és d’un valor pedagògic insubstituïble». Tot i que Elias era partidari dels esports de lluita –per exemple, de la boxa– el cert és que el seu programa esportiu era molt ampli, ja que a banda dels esports de locomoció (natació, atletisme) i de defensa (boxa), contemplava esports de conjunt o jocs organitzats com el futbol, sobre el qual manifesta que és un joc «més de tàctica, de tècnica, que de força pròpiament dita, i el fonament de la seva pràctica és la combinació». Els infants que no gaudissin amb el futbol, podien jugar al hoquei, al bàsquet o al beisbol, que tenen similars avantatges. Acèrrim defensor del tennis –adequat per ambdós sexes– Josep Elias tampoc oblida l’esgrima, ni l’atletisme, que els infants podien practicar a partir dels 12 anys. I tot això amb una atmosfera lúdica, de manera que la competició s’havia de retardar fins l’adolescència. Només llavors convindria «entrar a les competències o concursos de tota mena, prenent part en les lluites que pel seu honor, el del col·legi o de la universitat se presentin segons les diferents èpoques de l’any».

Si analitzem el contingut de la pedagogia esportiva de Josep Elias i Juncosa –que des de les pàgines de La Veu de Catalunya havia desenvolupat actives campanyes a favor de l’olimpisme i que l’any 1920 va publicar una obra de divulgació sobre Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia– constatem una gran coincidència amb la filosofia neohumanista que va precipitar la restauració dels Jocs Olímpics, l’any 1896 a Atenes, sota el deixant dels herois de Mataró. Al seu torn, es pot afegir que la pedagogia esportiva de Elias i Juncosa respon plenament als tònics educatius del projecte noucentista, tal com confirmen les següents paraules escrites l’any 1918: «L’educació física –que en el seu cas es resol en clau esportiva– porta en últim terme com a conseqüència la producció d’un tipus d’home correcte, elegant i bell i la bellesa plàstica ha sigut i serà en tot temps un do de suma transcendència per l’esdevenidor de les nacions».

Igualment, podem destacar que la pedagogia esportiva de Josep Elias i Juncosa –que va patir en carn pròpia la repressió franquista, en perdre la seva feina a la banca privada l’any 1939– es va manifestar contrari a l’especialització per evitar el perill del desequilibri i trencar la sempre convenient harmonia entre el cos i l’esperit. Segons el seu ideari –que beu directament de les fonts de Coubertin– s’havia de practicar més d’un esport per tal de tendir a la formació d’un atleta complet que, a més de fornir el cos, formés el caràcter i la voluntat. Certament, es pot assegurar que aquells prohoms de l’esport no buscaven fabricar campions, ni aconseguir grans rècords. Les seves pretensions eren més modestes però molt més valuoses, perquè la pràctica esportiva s’havia d’orientar de cara al món de la vida, tot respectant aquelles regles que donaven sentit al joc net (fair play). Es tractava, doncs, d’una veritable escola de formació integral que facilita «claredat de concepció i esperit de decisió en mil moments difícils de la vida i la veritable valentia, serena i reflexiva». En definitiva, l’esport havia de preparar per a la vida perquè més enllà de la victòria esportiva –sempre efímera– el que buscaven aquells pioners de la pedagogia era –en consonància amb els valors educatius de l’olimpisme– enfortir la salut i refermar el caràcter d’una joventut que havia de lluitar no només en la palestra atlètica sinó, i sobretot, en l’esfera de la vida.

D’aquí que el més destacat fos participar, una participació que constituïa –en darrera instància– una invitació a la preparació i a la lluita, una mena de combat que no s’esgota en la pista esportiva, ni en el camp de joc, sinó que prossegueix –i això és el més remarcable– en el quefer quotidià del dia a dia. Al cap i a la fi, en el pensament de tots els defensors d’aquesta pedagogia esportiva –que a casa nostra també van fer seva els membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), amb Pere Tarrés al capdavant– ressonaven les paraules de sant Pau en la primera carta als cristians de Corint: «¿No sabeu que, a l’estadi, tots els corredors es llancen a la cursa i només un s’emporta el premi». Així cal entendre els valors d’aquesta pedagogia esportiva –basada en una filosofia hel·lenista cristianitzada pel missatge paulí i assumida per l’olimpisme modern–, en què el més fonamental és participar: guanyar ha de ser, si més no des d’un punt de vista pedagògic, quelcom accidental i secundari. En darrer terme, seria bo que aquest missatge fos observat per pares, monitors, entrenadors, espectadors, i pels propis infants i adolescents, que –al marge de resultats i classificacions – haurien de veure en l’esport una via eficaç i positiva per a la formació humana.