Joan Triadú: la professió i vocació de mestre i pedagog (II)
“La pedagogia no s’acaba mai i té, com deia Maragall de la poesia, virtuts inconegudes”
Això ho escrivia Joan Triadú al llibre Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008. Una obra que ell mateix presenta com una moneda perquè té dues cares que no es poden separar.
En una d’aquestes cares, l’anomenada textos, reprodueix parcialment un nombre d’escrits, la majoria publicats; alguns que eren resposta a incidències d’una època llunyana i d’altres, en bona part, encara actuals. L’altra cara del llibre consisteix a comentar, amb criteris que es valen de la perspectiva i de l’experiència, cada un dels escrits esmentats. Aquesta part és l’anomenada pretextos.
Fixem-nos en els seus referents pedagògics que mostrem en format de síntesi.
Galí, home del seu temps
La meva percepció personal d’Alexandre Galí és fragmentària i tardana; indirecta però del tot de fiar quant a l’etapa de la seva escola Blanquerna; i, finalment, del tot directa en els seus escrits, des del que féu a Quaderns d’Estudi –és el Galí més feliç, el de la Mancomunitat– fins als seus darrers escrits, alguns encara inèdits, que vénen a ser el seu testament i que em feia conèixer el seu fill Jordi. Galí, com s’esdevingué amb altres grans personatges del segle XX, en virtut de les limitacions que li imposà el règim franquista, ho aprofità per a treballar sol i així fer-se un lloc únic, entre els pedagogs, com a historiador de la cultura.
Tot i això, Galí no deixà mai de banda la pedagogia. No era només mestre de mestres: ho era, de mestre, com a home del seu temps. El temps d’Alexandre Galí, de gairebé tres quarts de segle, és un temps molt alt de la pedagogia catalana. La punta de diamant d’aquesta pedagogia era, no ho oblidem, allò que la caracteritzava com a pròpia d’una educació dinàmica en els objectius i assossegada en el tracte.
Carles Riba, educador i escriptor de l’any al Thau
Carles Riba, a més, va ser educador en el sentit més ampli, però també més profund, del concepte. Ho fou ja com a humanista, és a dir, com a intèrpret dels valors clàssics i actualitzador per al nostre temps de les morals educatives.
Carles Riba va ser l’escriptor de l’any, a l’Escola Thau, el 1993. No crec que cap escola, en aquell any del centenari del naixement de l’escriptor, tingués la gosadia d’adoptar-lo per al treball pedagògic de tot un curs. La presentació pedagògica de l’obra i àdhuc de la vida de Carles Riba només es podia intentar i fer en el marc excepcional que va crear Joaquim Vilà, engrescats per ell i una mica corpresos per la devoció amb què jo acollia l’experiència, tots els mestres des de parvulari i tot el professorat de la “segona etapa” (com s’anomenava aleshores), de primària i de batxillerat. Està demostrat que el Carles Riba educador es prolongava més pedagògic que mai, per obra de mestres i alumnes, enllà del temps i de la seva mort.
Per a tots, Carles Riba, per la seva obra i la seva vida, ha estat un descobriment o una nova coneixença. Hem viatjat per una vida i per l’ànima d’una creació literària meravellosa i exemplar. Estic orgullós, com a deixeble que vaig ser de Carles Riba, que l’Escola Thau, amb tot el professorat al davant, hagi continuat així la tradició pedagògica i humanística catalana i ofereixi una mostra del que es pot fer des de l’escola per la memòria dels nostres mestres i per honorar-los com es mereixen.
Joaquim Vilà, un mestre. El teatre a l’escola Thau i la cultura popular
Com a mestre, vivia l’escola i sempre trobava punts de contacte i terrenys coincidents entre l’ensenyament en concret i la seva vasta preparació cultural: entre la vida de la classe i el bagatge propi que hi aportava.
Gràcies a ell tota l’obra de Riba va sorgir en escena al teatre pedagògic de l’escola: un conte, “La llebre que salvà tot un bosc”, a parvulari; un muntatge escènic a primària, molt bell; la lectura creativa a partir de Sis Joans, amb els respectius defectes; en Perot Marrasquí amb un nou capítol inventat amb gats encara més estrafolaris... Per als més grans hi ha consignats aprofundiment i teatralització, i, més amunt, l’estudi de les traduccions dels clàssics, les Elegies (es reprodueix la VII) i, finalment, el que Joaquim Vilà anomena “Apunts per a una biografia dramatitzada”, de la naixença a la mort.”
Es refiava de mi. Sempre em va tractar de vostè, tot i les meves protestes, però potser s’hi trobava bé. Quan va publicar la peça teatral Per què surt de mare el Llobregat? Me la va dedicar amb unes paraules que li he agraït sempre: “A Joan Triadú, mestre. Home de lletres, mereixedor indiscutible del Premi de Maig”.
Artur Martorell i la Selecta de lectures
Es tracta que jo vaig iniciar-me en la literatura catalana en els manuals d’Artur Martorell que els meus alumnes passaven a les classes, entre els onze anys i els catorze. Obra d’un pedagog i d’un gramàtic, la Selecta de lectures vol ser una eina de treball, a més d’uns llibres de lectura i sobretot d’iniciació a la lectura literària, tant pels valors estètics i formatius d’ella, com per al perfeccionament de la llengua.
La pedagogia de la literatura exigeix un bon reconeixement del panorama immens del món literari. La selecció, doncs, és el primer pas per emprendre, a cada edat, una entrada tota natural del fet literari.
Com a carta de presentació, cal que al mestre i al professor li agradi la literatura. En la pràctica, cal que s’engresqui parlant-ne. Vénen dos passos més: llegir-ne el que escaigui en veu alta, no sols entenedora sinó expressiva i a continuació demanar-ne uns comentaris orals. L’emotivitat no es perd per causa de l’esforç que comporti la qualitat literària. És qüestió que el mestre o el professor estigui il·lusionat abans de la classe pensant en el que traurà de la seva feina.
Ramon Fuster i Rabés. L’Escola de Jardineres Educadores
Ramon Fuster transmetia una emoció continguda que encara, que jo sàpiga, no s’ha explicat, més enllà de la seva mort.
Malgrat que ja el vaig conèixer i tractar en moments de pausa quan érem professors al Virtèlia, quan de debò vaig poder veure’l actuar com a pedagog va ser més tard quan li demanàrem que portés la direcció de l’Escola de Jardineres Educadores de la institució Cultural del CICF.
Ramon Fuster féu de l’escola una institució dins de la Institució. Havia d’actuar com a pedagog, en dues direccions: la preparació adreçada a noies de quinze a vint anys i l’orientació dels estudis envers l’educació dels infants. Assumia totes dues tasques pedagògiques com si fossin una de sola. Hi ajudava l’experiència tan positiva que tenia el seu tracte amb el jovent, a dins i fora de les aules.
Les seves conviccions sobre l’ensenyament i l’escola concordaven del tot amb les meves.
Flos i Calcat i l’ensenyament del català al treball Les escoles catalanes
Considero que un mestre no és un bon mestre sense un bon grau de clarividència. Ho dic pensant en l’admirable determinació de Francesc Flos i Calcat de posar al davant del seu projecte educatiu l’ensenyament i l’ús docent de la llengua catalana.
Així, quan Francesc Flos i Calcat, mestre abans dels mestres, mentre a vint-i-dos anys fa el que pot per introduir el català en una primera escola pròpia al Masnou, escriu i publica el treball Les escoles catalanes, en realitat presenta un primer programa clarivident, amb el qual esdevé el precursor públic de l’ensenyament en català: tant des d’un senzill desplegament teòric com des d’una perspectiva pràctica.
Flos i Calcat havia obert una via d’aigua a la idea que, amb tota naturalitat, sense discussió, l’ensenyament a Catalunya era i havia de ser en català. Era un gran agitador (concepte més ajustat al seu temps que l’actual i prodigat activista) i un propagandista infatigable. Vol situar-se a Barcelona i que l’ús del català sigui per ell mateix una renovació imperativa de la pedagogia, per a la qual hi havia una idea fixa, precisa, àmplia i absoluta, però mancaven els mitjans i l’experiència. És la revolució, com escrivia Galí, obra d’un líder indiscutible.
Josep Pallach. Diari d’un monitor de colònies
Josep Pallach era molt ben acollit a les aules i a l’ambient universitari on exercia, cal posar en relleu el vessant, tot eminència, de Josep Pallach com a pedagog. De la qualitat del seu mestratge en volgueren donar fe els creadors del Premi d’Educació Josep Pallach.
Vaig trobar-me ficat en la lectura de l’original mecanografiat d’aquest Diari i que es presentaven a la meva consideració, com en la de qualsevol altre lector. Però, en el meu cas, la meva segona professió o professió “paral·lela”, que és la crítica literària que exerceixo a hores extraordinàries, diumenges i festes de guardar –o sigui quan no soc a l’ensenyament–, em porta cap al valor humà de la matèria escrita, perquè en l’elaboració d’un text hi veig un trasllat de la personalitat i de tota la vida del qui l’ha escrit.
Estic molt content d’haver-ne fet el pròleg, encara que fos tan breu. Voldria destacar-ne, però, unes paraules que jo mateix havia perdut de vista. A l’educador complet li cal alhora la mesura de la modèstia i la desmesura de l’aspiració.
