Joan Triadú: la professió i vocació de mestre i pedagog (i III)
Acabem la Trilogia Triadú amb una nova lectura del llibre Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008. Aquesta segona lectura ens porta a conèixer situacions viscudes i conceptes pedagògics que Joan Triadú explica des de la seva pròpia experiència i conviccions.
Un sopar d’homenatge pels setanta anys
Ja podeu suposar que no és fàcil parlar en un acte d’aquesta mena, en un acte per a mi increïble. Però a mi no m’han agradat mai les coses fàcils, crec que no duren gaire; Catalunya no és fàcil. És clar, avui som aquí, veig, per parlar de mi; jo, en canvi, prefereixo dir per estar amb mi. Vosaltres esteu amb mi i jo amb vosaltres.
Un esment especial a la gran colla que hi ha, que veig, de col·laboradors de Thau i del CIC que estan per aquí escampats; que sé que estan contents, que han vingut contents, encara que, per cert, demà es treballa. Pares d’alumnes, antigues i antics alumnes, alumnes actuals.
Veient tot això em penso que he estat afortunat. Content amb la feina, amb la professió, tenir alumnes de tantes edats; el goig d’educar, el goig d’ensenyar, de veure créixer en esperit i en cos, de compartir, de fer feina diferent cada dia, que és la feina de l’ensenyament, de fer escola; de llegir i de comunicar. Content amb les experiències.
Jo, com a pedagog, com a responsable encara des de les altures, però tocant de peus a terra i tocant ferro, em declarava afortunat. Un mestre no pot ser pessimista.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Va ser una sorpresa. Quan la meva dona em va dir que m’havien donat el premi em vaig quedar mort; no m’ho esperava. Molt content, el millor premi per a mi ha estat que la gent estigués tan contenta.
L’acte que, un dia, de bon matí, em van dedicar a l’amfiteatre de l’Escola Thau, ja sabien prou ells que em vindria de nou. Quin silenci que regnava en aquella escola quan vaig arribar! És el que engrescava més, fins i tot als directius i als col·legues: haver fet una trapelleria col·lectiva com aquella sense el meu coneixement (la meva sincera sorpresa els va fer tan feliços!). Alguna cosa els deia el fet del Premi d’Honor. La pedagogia del Thau volia que tots compartíssim l’alegria dels que se’n sortien bé. Amb el Premi d’Honor que els va enorgullir tant, compartien el meu goig, el de la meva dona, el dels meus fills i els nets que llavors ja hi havia i el de tants amics.
Ensenyament i presència pública del català a l’escola
Fa més de quaranta anys l’ensenyament del català era un fet absolutament aïllat. Uns punts petits al mapa escolar de Catalunya (sense parlar d’altres indrets del mateix domini lingüístic), petits i dispersos, haurien assenyalat el que hi havia. Algunes escoles, de les grans -religioses sobretot-, es cobrien amb classes de català “voluntàries” o fora de l’horari, però no era, de cap manera, el que demano i demanàvem.
El catalanisme, però, tornava amb el català que Fabra ens havia deixat a sota el braç. Que l’ús del català continués prohibit, o, almenys, restringit, tornava a ancorar la gent -pares joves en general- cap al catalanisme i alhora començaven a no trobar estrany que uns caps calents com jo dirigissin una escola o sortissin al diari -en castellà- per haver donat una conferència o haver obtingut un premi. Per què no?
Això era pedagogia: aprendre d’estimar aquesta terra tot creixent. Els cursos de català que es feien els vespres en poblacions o barriades de més immigració es portaven amb una pedagogia llisa i penetrant de professors engrescats i ben preparats, convençuts, com deia el lema de l’any Fabra, que allò era la llengua d’un poble.
Cultura i generositat
A l’escola i fins a l’entrada a la universitat, o sigui a Thau i al CIC, he pogut distingir pel meu compte els alumnes amb un suport familiar i ambiental de cultura i aquells que no el tenien o el tenien escàs. Perquè el tractament que estableix un alumne, sobretot en edat de llegir per formar-se o per gust (millor), pot ser un tractament familiar, amical, de bon i natural acolliment, que li ve de família i també, segons com i tal com hauria de ser, de l’escola.
La biblioteca de l’aula, de la classe i una avinent i assortida biblioteca de l’escola son el punt de pertinença i, a la fi, el d’arribada d’una cultura del llibre.
Per a què serveixen els professors. La formació inicial. Persona de cultura
És una pregunta, si es vol, exagerada. Tanmateix, la necessària formació permanent del professorat ja vol dir alguna cosa i, a poc a poc, s’imposa, al davant d’una classe, la figura del gestor de materials, de l’organitzador d’uns programes de treballs en comú i, a tot estirar, de l’intèrpret de la realitat.
Perquè, amb vista al professorat de secundària, l’especialització és necessària fins a un cert punt, que diria el poeta. La formació inicial del professorat d’aquest nivell hauria de fer tot el possible per no oblidar que el professor de secundària no pot deixar de ser mestre.
Quant a la formació inicial del professorat, cal insistir, com quan ens referim als mestres -encara que sembli que no cal- en la formació permanent i la cultura. És la part de formació que depèn d’un mateix, que es basa en la voluntat pròpia i en les seves possibilitats d’accedir a les fonts de la cultura.
Quan defineixo el mestre com una persona de cultura, em refereixo a la seva disposició, sempre en actiu, per adquirir coneixements generals sobre qualsevol aspecte del saber humà i de fer l’esmentada adquisició sense pretendre aprofundir en el tema. És a dir, no hi ha mestre si no hi ha l’anomenada cultura general. D’aparença, tots els mestres titulars en tenen, de cultura general, però cal que la tinguin dinàmica, renovada constantment i no estacionària, tranquil·la, un punt superior.
La llengua dels nens
A l’escola comença l’exercici de llibertat, la qual, però, és vigilada, reduïda en molts aspectes. Tanmateix, correspon a l’organització de l’escola i a la pedagogia que l’infant se senti raonablement lliure. La llengua, però, s’ha d’imposar. Així s’ha fet i encara es practica en zones i llocs del nostre domini lingüístic, amb una llengua que no és la del país. Però crec que la pedagogia pot resoldre, i ha de fer-ho, el problema de la imposició lingüística.
A Catalunya cal rebre tots els infants, a l’escola que els acull per primera vegada, en català, i correspon al mestre i a l’organització escolar de posar en situació d’entendre i acceptar el fet a aquells infants que provenen de l’ús familiar d’una altra llengua.
La llengua dels nens no podia ni pot dependre ara de la composició provisional de la classe. D’altra banda, aquesta composició ha de variar i sotmetre’s a una distribució organitzativa que faci pedagògicament possible que s’arribi a un ús homogeni de la llengua. La campanya “Català a l’escola” volia dir escola catalana, de llengua i continguts.
Una vegada hi havia una llengua: ni gran ni petita; ni de pocs ni de molts; tant d’avui com d’ahir, tant d’ahir com de demà, i tant els infants com els més grans de l’escola escrivien i en feien poesies. Era (és!) una llengua entre milers de llengües que hi ha al món, però és la llengua d’un poble, d’una nació mil·lenària, d’una gent antiga i moderna, arrelada i barrejada, amb voluntat fervent de ser ella mateixa, de carregar-se de raó i d’esperar, tot treballant, a veure què, a veure com, a veure quan...
Els llibres per a l’escola, cap a una nova pedagogia.
Vull fer observar, però, que el llibre ha de tenir dues funcions per al lector infantil i juvenil: una d’individual i l’altra col·lectiva. No convé que el llibre sigui segrestat per l’escola, a l’aula o a la biblioteca, i d’aparició periòdica segons la seva distribució.
Cal destacar tres factors que caracteritzen, en bo i en més, el fenomen, dels quals el més rellevant des del punt de vista pedagògic és que autors i editors han tingut sempre molt present el caràcter específic del llibre i han fet que des de l’estil narratiu a la presentació formal, com a objecte, hagi pogut trobar atractiu el lector a qui va adreçat, com un tresor seu, per dins i per fora, en tots dos sentits en evolució constant.
Totes les escoles de Catalunya, en teoria, hagueren de tenir el català com a llengua vehicular, a més de ser matèria d’estudi. El llibre “tingué” escoles, almenys gradualment i ben de pressa. El llibre ha de ser sobirà a l’escola. És una qüestió de sobirania pedagògica i didàctica. les escoles catalanes, de llengua i de continguts, sempre que han pogut funcionar i treballar bé, ja des de finals del segle passat, han fomentat la lectura, a totes les edats, no sols per a aprendre, sinó per gust; com un acte cultural, és clar, però també com un esplai. Perquè la lectura és una activitat lúdica, un divertiment individual i alhora compartit.
He escrit i escric perquè he llegit i llegeixo. Aquesta dedicació, portada amb un interès crític fonamental -no puc llegir sense pensar en el que llegeixo-, m’ha permès traslladar a l’ensenyament els coneixements adquirits i alhora donar-los un gir pedagògic essencial.
La pedagogia de la literatura, que consisteix a exercir una acció determinada prop de l’alumne perquè adquireixi el gust per l’art d’escriure que és la literatura (o ho hauria de ser), és una bona actuació que el mestre pot començar ben aviat, mentre hagi aconseguit una mecànica suficient de la qual, en alguns aspectes parla el text, perquè la bona comprensió, comentada, de l’escrit, permeti apreciar-ne les qualitats i desvetllar l’interès del lector.
És pedagògicament evident que la literatura no s’ha de destriar de l’ensenyament pràctic i dialogant del llenguatge. L’aprenentatge de la lectura, del qual se sap més bé què no ha de ser que com ha de ser, és determinant per a l’aprenentatge en general que és competència de l’escola.
La poesia a l’escola, els Jocs Florals i la festa de Sant Jordi
Sempre he tingut per bona la pràctica educativa que consisteix a escriure poesies en l’àmbit de l’aula, com a treball escolar. S’hi exercita el llenguatge i alhora se’l dignifica, que prou que convé. Però a més a més, permet a l’alumne a expressar, amb intel·ligència i un cert ordre exigit pel vers, els seus sentiments, les seves vivències i fins i tot algun aspecte del seu món interior que potser ni a ell mateix s’havia posat en relleu.
Aquesta pràctica, tan positiva, doncs, des del punt de vista educatiu, d’acord amb l’ideari de la Fundació Institució Cultural del CIC, de la pedagogia participativa, integral i personalitzadora, es va implantar a l’Escola Thau Sant Cugat des del primer curs de la seva existència. Val a dir que ens precedia una tradició llargament establerta a l’Escola Thau Barcelona.
El primer que veiem és que tots els alumnes han sabut trobar en la poesia un llenguatge, una expressió. És a dir, que no s’han posat a dir les coses d’una altra manera, sinó a dir unes altres coses. Veiem també, doncs, confirmades dues coses: la possibilitat creadora de l’infant i de l’adolescent i la possibilitat creadora del llenguatge poètic. Només cal que totes dues possibilitats es trobin, sense cap altre compromís.
Als primers cursos, de cinc a vuit anys, el tema és l’espectacle del món, vist o no vist (per això deu ser poesia), i fins i tot combinat entre el que és de debò i el que podria ser segons com. Tirant amunt, cap a la resta de primària, impera el parlar d’ells mateixos, del present -el que hi ha-, el passat i el que hi podria o hi hauria d’haver. Del passat sorgeix l’estimació. Els grans, de dotze en amunt, ja s’hi miren més, tant en la manera d’escriure com en les reflexions personals. El jo apunta sovint de debò i el que no dirien mai de paraula o en un altre escrit, ho deixen anar quan el marc és el poema.
No sé fins a quin punt escau preguntar-nos, al cap de tants anys, quin sentit té fer uns jocs florals a l’escola. Sabem prou bé que arrenquem d’una activitat feta a classe i que, alhora, esdevenen una festa, en la qual participa tota la comunitat escolar. Vull dir que, mentre passen les generacions, hem de mirar que no vagi quedant-se enrere el pas alat de la imaginació; cal, més que mai, ben a l’inrevés, que la imaginació ens precedeixi. No pas perquè des de l’escola hàgim d’interpretar el món, sinó que simplement sapiguem contribuir a veure’l amb un sentit nou i amb criteri propi. Al cap i a la fi, el treball diari de l’educació és una proposta de vida.
La diada de Sant Jordi exigeix, però, més: festa de tradició i de modernitat, d’exaltació del que és nou i d’enamorament del que és vell (com volia per a ell el gran poeta JV Foix), demana de tots que no ens conformem, almenys aquest dia, amb les petites virtuts del nostre viure quotidià, sinó que siguem generosos i altius amb la pàtria, amb l’amor i amb la fe, sabent que amb les roses i els llibres, l’efímer i l’etern son davant nostre i davant del món, perquè aprenguem a ser lliures del drac i esperançats amb el cavaller.
Vint-i cinc anys de Cavall Fort
Les revistes infantils, però sobretot juvenils, en català han tingut sempre una existència difícil. És un esdeveniment, doncs, avui, que una de les millors publicacions d’aquesta mena -si no la millor- Cavall Fort, hagi pogut celebrar, en plena vida, els vint-i-cinc anys.
Cavall Fort, emparat per l’Església sense imposicions, refiada del respecte envers els valors essencials i convençuda de les intencions de catalanitat i cultura d’en Josep Tremoleda, que la inicià. El resultat no ha pogut ser més rodó, quant al contingut.
Així ho ha entès també Cavall Fort, que ha promogut el teatre infantil i juvenil -amb Rialles- i el cinema -amb drac Màgic-, i que ha fet palpable la continuïtat de contingut nacional de l’obra pedagògica i científica de Galí, Pau Vila, Martorell, A. Ferrer, Solé i Sabarís i d’altres. Sense deixar de banda res de les noves formes, com el còmic.
La difusió i l’engrescament de les publicacions en llengua catalana -paral·lels a la gran difusió dels llibres- refermen els valors de la pedagogia imaginativa. El primer fet que va acostar els infants i els adolescents a la cultura catalana va ser que hi hagués revistes i llibres exclusivament per a ells. Això vol dir educar la imaginació i fer-la en català.
Centenaris i escriptors o personatges de l’any
Aquell final de segle, la societat catalana donava uns fruits insospitats, els quals havien de configurar l’esdevenidor. Per això, a l’escola hem celebrat els centenaris de Joan Miró, pintor, de Frederic Mompou, músic, i de JV Foix, poeta. Ho hem fet de manera que els alumnes de totes les edats hi poguessin participar i ho sentissin propi.
Hem vist com s’homenatjaven, entre els avui ja desapareguts, a part de Carles Riba, Marià Manent, Tomàs Garcés, Jordi Sarsanedas i Miquel Martí i Pol.
Un altre món és possible diu Pere Casaldàliga en les seves paraules adreçades a la nostra escola. L’escola ha viscut, aquest curs, la vida i l’obra d’aquest català universal, d’aquest bisbe -avui jubilat- excepcional (també entre els bisbes) Pere Casaldàliga ha ajudat a fer-nos entendre i ensenyar-nos, amb el seu exemple, que és possible i necessari lluitar per l’estimació, és a dir, per la justícia envers els homes i envers els pobles, amb solidaritat i militància.
La commemoració dels cinc-cents anys de la publicació de la novel·la Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ha tingut durant l’any escolar, a la nostra escola, la incidència que li corresponia, sempre com un treball adequat a cada curs. Així, a part de posar en relleu, segons les edats, uns o altres valors de l’obra, en tot de formes i aspectes -des de la plàstica fins al teatre-, n’han estat comuns almenys dos: la unitat de la nostra llengua i l’antiguitat de la nostra cultura.
Si és innegable l’extraordinària personalitat literària de Josep M. de Segarra en el marc de la cultura catalana, no ha arribat a les noves generacions amb la força i la intensitat que es mereixia. Nosaltres, a l’escola, hem intentat de desvetllar l’interès per la seva persona amb treballs específics sobre la seva obra i amb la representació de dos muntatges teatrals.
Joana Raspall va presidir aquell any els Jocs Florals (2004). La vellesa exemplar, enèrgica i vivaç de Joana Raspall! La seva pedagogia vivificant! Havia anat diverses vegades en cursos anteriors a explicar contes al parvulari. Què dic! Si hi ha la poesia de “Si el món fos escrit en llapis...” de Joana Raspall. Som rics.
De la literatura infantil i fins de la literatura juvenil del segle passat cal tenir present la poesia: Miquel Desclot, per exemple, però enllà, més lluny, el Bestiari de Pere Quart. Per tots, grans i petits, hi ha el Nadal de Salvat-Papasseit i el seu poema nostàlgic i real Pantalons llargs. Hi ha el Rosselló-Pòrcel de A Mallorca durant la guerra civil i el Màrius Torres de La ciutat llunyana.
Fins aquí el testimoni pedagògic de Joan Triadú. Una pedagogia pensada per la comunitat escolar, pensada com un camí iniciat a la infantesa fins a l’edat adulta. Parteix de l’ideal de persona amb criteri propi, amb estimació pel seu país a través de la llengua i la cultura catalanes.
El treball del Personatge de l’any que ell va crear, n’és un exemple i el curs vinent ell en serà el protagonista amb motiu del centenari i com a homenatge a un llegat pedagògic que és vigent i dona forma al projecte educatiu de les escoles de la Institució Cultural del CIC.
