Joan Triadú: la professió i vocació de mestre i pedagog (I)

El centenari del naixement de Joan Triadú, a Ribes de Freser el 30 de juliol de 1921, ens ofereix l’oportunitat de rellegir els seus llibres sobre la professió de mestre i la vocació pedagògica. Són llibres escrits en primera persona que ens ofereixen una lectura propera i personal.

El primer llibre es titula Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent que va escriure en format de dietari quan es va incorporar de mestre, amb setze anys, a l’Escola Ferrer i Guàrdia de Granollers. Eren  els anys durs i violents de la Guerra Civil. Aquesta primera feina a l’escola, amb alumnat set o vuit anys més gran que ell, va ser una experiència vital per la seva trajectòria pedagògica.

És el testimoni de les vivències a l’escola amb els altres professors, a la classe amb els seus alumnes i de la vida a Granollers en una època fosca.

 

21 de gener, divendres de 1938

“A l’escola els infants creuen cada vegada més. És molt natural, perquè jo els conec més a ells i ells a mi”.

 

25 de gener, dimarts de 1938

“Demà començarem el diari de classe. Soc dels primers de fer-ho, jo. Ja tinc la llibreta a punt [...] He començat el diari de classe. Tinc una taula de matèries que he fet jo. Estic content i em torna l’optimisme del primer dia. Els nens s’acostumen a mi i jo a ells.

La vida a l’escola es normalitza cada vegada més i avui he començat el meu “pla escolar” [...] Tinc ja preparada la feina per al dilluns”.

 

21 de març, dilluns de 1938

 “Soc a Granollers tranquil. Els pares, bé. L’escola, normal. Veig que no en dèiem mai “escola” nosaltres. De petits anàvem a “estudi” i després de més grans, a col·legi(t). Però aquesta escola és una altra cosa”.

 

3 de novembre, dijous de 1938

“Quan soc a l’escola treballant, a dins de classe, soc feliç. Sembla que una professió així ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. El mestre ha d’escalfar els refredaments; ha d’animar els desanimats; ha d’ajudar els ressegats, i ha de donar vida a la classe i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants”.

 

Joan Triadú parla d’aquesta experiència, extraordinària, que fou l’arribada al contacte directe amb l’ensenyament, al llibre Memòries d’un segle d’or.

“Els alumnes m’hi van ajudar molt. Com que els mestres anaven marxant cap a la guerra, tenien moltes ganes de tenir-ne un de seguit. També vaig aprendre molt. Es veu que servia per a la feina, perquè al cap d’un temps va venir un inspector i, no solament va trobar bé el que fèiem a classe, sinó que en una reunió de mestres va manifestar la seva satisfacció pels resultats de la dedicació de persones molt joves.

Vaig tenir la sort d’anar a parar a un centre que aplegava directors propietaris d’escoles que havien estat clausurades. En aquella escola es va desenvolupar una bona feina.

Me’n vaig anar quan les tropes franquistes ja arribaven pel cantó de Caldes. Me’n vaig endur tot el que després podia ser objecte de represàlia: els cartells que havien fet els nens, que teníem a les parets, les llibretes i les llistes de classe.

Amb tot, em consta que tinc fitxa a l’Archivo Nacional de Salamanca que mai no ens tornen. Vaig deixar aquelles classes on havia passat l’any 1938 amb llàgrimes als ulls”