Joan Bardina i la pedagogia de la voluntat

No hi ha dubte que la figura de Joan Bardina Castarà (Sant Boi de Llobregat, 1877-Valparaíso, 1950) constitueix un dels noms propis més significatius de la història pedagògica catalana. Fill d’una família menestral (el seu pare era ferrer) va ingressar amb 10 anys al Seminari Conciliar de Barcelona i més tard va estudiar a la Facultat de Lletres de Barcelona, on s’especialitzà en el camp de les llengües. Políticament s’integrà inicialment en les files del carlisme, per bé que ben aviat va passar a col·laborar a partir de 1902 a La Veu de Catalunya, dirigida per Prat de la Riba. Gradualment s’adonà que l’educació constituïa l’únic mitjà per a la regeneració de la societat, de manera que la seva activitat es va centrar en la formació de mestres que en aquells moments oferia un estat bastant lamentable, alhora que responia a uns tònics funcionarals i centralistes allunyats de la realitat de la social catalana.

Ara bé, el seu esperit romàntic de lluita i sacrifici el
van portar a dissenyar una escola de mestres alternativa a les oficials que existien
llavors i que depenien de l’estat. Per tant, Bardina va crear una Escola de Mestres –que va funcionar
entre 1906 i 1910– amb la perspectiva de formar uns mestres nous, que fossin
sensibles a l’ideari nacionalista i que observessin l’esperit d’innovació pedagògica
propi del moviment de l’Escola Nova. De fet, aquesta va ser la seva gran obra encara
que la iniciativa –en no poder reunir els cabals suficients– va fer fallida
econòmica i Bardina s’endeutà fins el punt de ser perseguit pels seus
creditors. Més tard, i després del fracàs d’aquella Escola de Mestres, Bardina
va posar en marxa la Institució Spencer –en honor d’aquest pensador anglès– que
volia convertir-se en una escola model, destinada a tenir cura d’un grup reduït
d’infants, la qual cosa havia de permetre una atenció personalitzada. L’ideal
–sota la filosofia de l’evolucionisme spencerià– consistia en preparar infants
per a lluitar i triomfar en la vida, de manera que una de les claus de volta de
la seva pedagogia va ser l’esperit de treball, lluita i sacrifici, és a dir,
una pedagogia que exalta el paper de la voluntat i el desig d’aconseguir una
obra ben feta. Altrament, Bardina –que a Amèrica esdevindria un bon periodista–
va engegar revistes pedagògiques de vida breu però que són referents per a la
nostra tradició educativa, com la Revista
Catalana d’Educació, el primer i únic número de la qual va aparèixer el
març de 1909.

Els fets de la Setmana Tràgica de 1909, el seu fort
caràcter i la presència d’un intel·lectual com Eugeni d’Ors van fer que Bardina
tingués un mal encaix en la societat catalana d’aquella època. Tant és així que
també fou –com Pijoan, el mateix d’Ors i Gaziel– un desarrelat que hagué
d’emprendre el camí de l’emigració cap a Amèrica. En primer terme, emperò, va
gaudir d’una pensió per visitar diversos centres educatius renovadors de França
i Bèlgica, on es va desplaçar acompanyat pels seus deixebles. Així va conèixer
directament Decroly a Bèlgica, amb el mètode del qual va simpatitzar bo i
distanciant-se de la pedagogia de Montessori que va ser –finalment– la que va
ser importada i aplicada a Catalunya. Sigui com sigui, el fet és que Bardina va
conglutinar al seu voltant un conjunt de deixebles fidels –aquí podem esmentar
Josep Parunella i Miquel Fornaguera, entre altres– que sempre van mostrar una
especial predilecció per la figura del seu mestre, un home que per diferents
circumstàncies –personals, polítiques i socials– es veié obligat a marxar a
Amèrica, primer a Bolívia i, finalment a Xile, on es va establir i on va morir.
A Amèrica va mantenir un ritme frenètic d’activitats, per bé que va canviar la
seva orientació professional ja que sense oblidar del tot la seva vocació
pedagògica allà es va dedicar al periodisme –va fundar La Semana Internacional, que es publicar
ininterrompudament durant disset anys– i a l’ensenyament del Dret, que havia
estat un dels seus interessos de joventut que no va poder conrear. Així l’any
1928 va ser nomenat professor de Dret del Treball de la Facultat de Dret de la
Universitat Catòlica de Valparaíso, institució on encara avui existeix un
important grup d’estudiosos que mantenen viu el record del seu mestre.

Dissortadament a casa nostra el seu magisteri va passar
molt de presa, sense poder quallar les seves institucions i, molt especialment,
la seva Escola de Mestres, que va ser un antecedent il·lustre de la posterior
Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Tot amb tot, i al marge d’aquesta
manca d’arrelament, el cert és que la pedagogia de Bardina –sintetitzada en 10
principis presentats a manera dels Manaments del Bon Mestre– no ha perdut la
seva vigència. Avui, quan els vents postmoderns sembla que planen sobre totes
les coses, paga la pena recuperar l’esperit d’aquests manaments que després de
remarcar la germanor que ha de donar-se entre els homes insisteix en la
conveniència de tenir il·lusions per ser apte per a la vida del nostre temps. A
més, s’aconsella estar preparat per a la lluita constant d’una manera confiada
i esperançada, de manera que es proposa una pedagogia per a l’acció que es
recolza en el deure, que admira la bellesa i que vol posar cada cosa en el seu
lloc a través del ritme, l’estalvi, el bon humor i la saviesa. I per damunt de
tot, i de manera exigent, que cadascú no opti pel magisteri si no té vocació,
recomanació que també es vàlida per a la resta d’oficis i ocupacions.

És probable que algú pugui considerar que avui la
vigència d’aquests manaments hagi caducat, o que –en tot cas– dibuixin un
panorama ideal del tot superat. Més enllà d’aquestes possibles interpretacions
pròpies d’un món postmodern que busca l’èxit ràpid amb el mínim esforç, aquests
manaments –síntesi abreujada de la pedagogia de Bardina– continuen sent de
total validesa, perquè defensen una sèrie de valors –l’amor al país, a la seva
gent i a la feina ben feta– que són intemporals. En darrer terme, Bardina fou
un humanista, un savi humanista que es va amarar de la cultura clàssica i que
va saber –més enllà dels seus fracassos– fer front a l’adversitat i lluitar amb
la tenacitat i esforç que requereix qualsevol empresa pedagògica. Amb el seu
exemple, Bardina ens fa palès que un esperit romàntic com el seu no està renyit
amb l’esforç i el treball, aspectes que a voltes la pedagogia moderna –amb
lectures llibertàries sovint mal païdes– ha renunciat d’una manera un xic banal
i frívola. Llegir i repensar els manaments de Bardina, i retornar a la
filosofia de la seva obra, pot ser una bona solució per retrobar el veritable sentit
pedagògic en aquests temps postmoderns de desorientació i crisi de valors.