Jaume Balmes i la pedagogia del sentit comú (i II): Criteri i pedagogia

Després de presentar en un número anterior Jaume Balmes com a sintetitzador i codificador del “seny”, ara toca referir-nos amb detall a la seva pedagogia. De fet, sembla d’allò més oportú retornar al seu pensament pedagògic, més encara si es té en compte que en el seu univers mental no hi ha entelèquies epistemològiques, ni anarquismes metodològics perquè tothom –i això vol dir que l’alumnat també– pot arribar a la veritat. En darrer terme, el que interessa és ensenyar a pensar bé, pas previ per actuar bé, plantejament que rebutja l’ensenyament llibresc.
Diu Balmes: «Coneixem més els llibres que les coses; i ser savi consisteix en saber coses i no llibres». Ara bé, no tothom té el mateix enginy, la qual cosa implica que no tothom serveix per exercici de la mateixa professió. Cal, doncs, despertar el talent de cadascú, a manera d’una orientació professional, a fi que hom faci la feina per la qual està millor disposat, sense oblidar que cal evitar que s’estudiïn carreres que ja que estan saturades de llicenciats. «Tenim un nou pauperisme: els joves il·lustrats», ja havia denunciat Balmes en la primera meitat del segle XIX, quan el batxillerat i la Universitat gaudien d’un prestigi poc convenient per a una Catalunya menestral i industrial.

Amb tot, no convé que es perdi cap esperit selecte, cap infant dotat d’enginy. «Els pares, els mestres, els directors dels establiments d’educació i d’ensenyament han de fixar molt l’atenció en aquest punt per a prevenir la pèrdua d’un talent que ben situat podria donar els millors fruits, i evitar que es consumeixi en una tasca per a la qual no ha nascut». Per tant, cal despertar l’enginy en aquells alumnes que tinguin un talent especial per a la invenció, de manera que Balmes distingeix entre el mètode d’ensenyament i el d’invenció. «Un geni és una fàbrica, un erudit un magatzem», escriu en els seus aforismes. I per això, cal desenvolupar la intuïció, és a dir, descobrir aquells alumnes que veuen sense esforç allò que d’altres no descobreixen sinó amb molt de treball, dimensió que en cap cas els deslegitima perquè a la societat hi ha un lloc per a tothom.

Pel que fa a l’ensenyament, Balmes considera que hi ha dos tipus d’ensenyament i dos tipus de professors. «L’ensenyament té dos objectes: primer, instruir els alumnes en els elements de la ciència; segon, desenrotllar llur talent perquè en sortir de l’escola puguin fer els progressos proporcionats a llur capacitat. Podria semblar que aquests dos objectes no són més que un de sol; i no obstant no és així. Al primer hi arriben tots els professors que posseeixen mitjanament la ciència; al segon només hi arriben els d’un mèrit excel·lent». Per tant, Balmes estableix mitjans per a descobrir els talents ocults, per bé que insisteix en la necessitat dels estudis elementals per a tothom, fins i tot per aquells que no tenen el talent de la invenció. «Hi ha bastants caps –diu Balmes– que són llibres i fins i tot biblioteques; però poques intel•ligències». En qualsevol cas, l’enginy no és suficient perquè sempre caldrà l’esforç, l’exercici i la pràctica: «Per aprendre bé una llengua és poca cosa la gramàtica», ens recorda Balmes.

D’acord amb els postulats de la pedagogia perenne, Jaume Balmes reclama la capacitat d’invenció per a l’educació intel·lectual i la fermesa de la voluntat per a l’educació moral, en un tot harmoniós. En ambdós àmbits, en l’educació intel·lectual i el de l’educació moral, l’home ha d’actuar amb criteri, amb “seny”, amb sentit comú. Les paraules amb les que clou El Criteri (1843) representen una mena de declaració pedagògica no exempta d’actualitat que tot seguit reproduïm. «Criteri és un mitjà de conèixer la veritat. La veritat en les coses és la realitat. La veritat en l’enteniment és conèixer les coses tal com són. La veritat en la voluntat és voler-les com és degut, d’acord amb les regles de la sana moral. La veritat en la conducta és obrar per impuls d’aquesta bona voluntat. La veritat a proposar-se un fi és proposar-se el fi convenient i degut, segons les circumstàncies. La veritat en l’elecció dels mitjans és elegir els que estan conformes a la moral i millor condueixen al fi. Hi ha veritats de moltes menes, perquè hi ha realitats de moltes menes. Hi ha també moltes maneres de conèixer la veritat. No totes les coses s’han de mirar de la mateixa manera, sinó d’aquella en què cadascuna es vegi millor. A l’home li han estat donades moltes facultats. No n’hi ha cap d’inútil. No n’hi ha cap d’intrínsecament dolenta. L’esterilitat o la malícia els ve de nosaltres, que ens en servim malament. Una bona lògica hauria de comprendre l’home sencer, perquè la veritat està en relació amb totes les facultats de l’home. Tenir cura de l’una i de l’altra no, de vegades és esterilitzar la segona i fer malbé la primera. L’home és un món petit; les seves facultats són moltes i molt diverses; necessita harmonia, i no hi ha harmonia sense encertada combinació, i no hi ha combinació encertada si cada cosa no està en el seu lloc, si no exerceix les seves funcions o les suspèn en el temps oportú. Quan l’home deixa sense acció alguna de les seves facultats és un instrument al qual li manquen cordes; quan se’n serveix malament, és un instrument destrempat. La raó és freda, però hi veu clar: donar-li calor i no ofuscar la seva claredat; les passions són cegues, però donen força: donar-los direcció i aprofitar-se de llur força. L’enteniment sotmès a la veritat; la voluntat sotmesa a la moral; les passions sotmeses a l’enteniment i a la voluntat, i tot il•lustrat, dirigit, elevat per la religió; vet ací l’home complet, l’home per excel·lència. En ell la raó fa llum, la imaginació pinta, el cor vivifica, la religió divinitza».

Ha transcorregut més d’un segle i mig des de que Balmes va escriure aquests mots com a colofó d’El Criteri (1843), però la seva actualitat –si més no d’alguna de les seves idees-força– sembla ben viva si el que volem és educar amb “seny”, és a dir, amb sentit comú o criteri, lluny d’algunes modes més o menys passatgeres que tal vegada han erosionat aquell sentit comú pedagògic, d’encuny balmesià, que hem heretat dels nostres avantpassats i que, probablement, és bo tornar a visitar. No endebades, sovint s’assenyala –mig en broma, mig seriosament– que el “sentit comú” és el menys comú dels sentits. Al capdavall, i més enllà de la facècia, sempre ens queda la categoria, una categoria pedagògica –l’educació sustentada i organitzada sobre la base del seny, de l’equilibri, de l’harmonia i ponderació– que pot ajudar a orientar-nos en aquest món educatiu que sovint s’apunta a l’última novetat sense aprofundir en el criteri de la seva oportunitat i validesa.