Jaume Balmes i la pedagogia del sentit comú (I): Balmes, codificador del “seny”

El proper any es complirà el segon centenari del naixement de Jaume Balmes (1810-1848), un dels filòsofs més importants de la Catalunya contemporània per bé que també un dels més desconeguts, quan no mal interpretat. De fet, el seu pensament ha estat manipulat en més d’una ocasió, sobretot durant el franquisme, la qual cosa ha fet que la seva incidència sobre la Catalunya de la transició i de la democràcia hagi estat ben minsa.
Vinculat a la filosofia del sentit comú, i sobretot a la tradició de la filosofia perenne (és a dir, a la fusió de l’aristotelisme i del tomisme), Balmes va ser un home que va practicar un pensament realista, apamat a la terra i als problemes de la societat del segle XIX, a la vegada que va voler intervenir d’una manera decidida en la resolució dels conflictes d’aquella societat que vivia –entre altres qüestions– una guerra civil entre carlins i liberals, és a dir, entre tradició i modernitat. En realitat, aquelles posicions polaritzaven una sèrie de contradiccions sorgides en el desenvolupament d’una modernitat que havia desencadenat un seguit de problemàtiques socials a conseqüència de la industrialització i la proletarització de les classes obreres, tot generant un ambient de crisi procliu a la revolució i als canvis polítics i socials. Per tal de prevenir aldarulls, i tot confiant en el paper de l’educació, Balmes va escriure: «Voleu evitar les revolucions? Féu evolucions».

En mig de tot aquell allau de problemes ens trobem un jove Jaume Balmes que vol intervenir, des del seu realisme i practicisme, en la resolució d’aquells conflictes. Després de formar-se a Vic i Cervera, va marxar a Madrid amb la confiança de poder influir en la presa de decisions polítiques. Ben mirat, no hi havia tema que no mereixés la seva atenció, de manera que per divulgar el seu parer es va convertir en un actiu publicista, i així va endegar diferents revistes des d’on va difondre el seu punt de vista, sempre des d’una posició possibilista. Probablement, dos dels homes més influents a Madrid durant el segle XIX van ser Jaume Balmes i Antoni Maria Claret, ambdós sacerdots i pedagogs, vinculats igualment a la diòcesi de Vic, ciutat on avui reposen llurs despulles.

Tot i que aquesta línia vigatana –de la qual el bisbe Torras i Bages, seria un dels seus millors representants– ha estat sovint desqualificada per diferents raons (manca d’altura intel•lectual, pairalisme, tradicionalisme, etc.), el cert és que aquell corrent de pensament s’ha lligat a les aspiracions d’una naixent burgesia que no feia escarafalls a una exaltació del “seny” com a manera genuïna del caràcter català. Tant és així que a voltes s’ha presentat El Criteri (1843), obra que va escriure Balmes tancat en una masia del Vallès Oriental quan va fugir de Barcelona per por a les revoltes socials, com una mena de pedagogia del sentit comú. Justament a parer d’Alexandre Sanvisens la nostra trajectòria educativa es distingeix per uns trets ben definits que, en el camp de les idees pedagògiques, es manifesta a través d’una sèrie d’aspectes –sentit humanista, preocupació naturalista i empírica, valor psicològic i pragmàtic, i esperit crític– que, en línies generals, també es donen en el cas de Jaume Balmes.

En realitat, Balmes va sintetitzar a El Criteri la pedagogia del sentit comú, fins el punt que en ocasions s’ha interpretat –d’acord amb el bisbe Torras i Bages– com una veritable codificació del “seny”. Així, el “seny” –identificat també amb el capteniment– apareix a manera d’una disposició essencial del caràcter català que s’oposa a la rauxa i a la rebentada. Això establert, podem afegir que aquesta tendència catalana vers el “seny” ha estat moltes vegades rebutjada, o simplement negada, en ser considerada una elucubració romàntica que no es fonamenta en una realitat tangible, ni en una contrastació empírica. En qualsevol cas, i al marge de la polèmica,  no es pot negar que les classes il•lustrades de Catalunya –i aquí seguim Joan Tusquets– van veure en el “seny”, el “sentit comú”, no el que eren, sinó més aviat el que volien ser a partir d’una adaptació burgesa del vell “seny” pairal que semblava oportú restaurar.

Altrament, els biògrafs de Balmes han destacat que l’afany de completesa constitueix una de les característiques essencials de la pedagogia balmesiana que així conjumina els aspectes intel•lectuals i morals, comercials i socials, naturals i sobrenaturals, en un conjunt harmoniós que a redós de la filosofia perenne es perfila d’una manera integral i global. És per això que la fórmula pedagògica de Balmes aposta per una lògica identificada amb el recte pensar que condueix a la veritat i per una voluntat sotmesa a la moral, bo i tenint cura de les aptituds professionals, en un tot –enteniment i voluntat– que domina les passions i que depèn, en darrera instància, de la religió, és a dir, de la transcendència.

En aquest punt, ens podem preguntar si la pedagogia de Jaume Balmes té algun sentit per abordar els problemes educatius actuals. I en veritat que la resposta ha de ser afirmativa des del moment que la veu balmesiana pot aportar bones dosis de realisme per tal d’afrontar el desconcert educatiu actual, fruit de les modes i corrents pedagògiques que van triomfar a redós dels vents anti-autoritaris del maig de 1968. No debades, Balmes assoleix la condició de pedagog per diferents vies, per mitjà de les quals va desplegar la seva filosofia educativa: per la seva teoria del coneixement de signe realista i per la seva exaltació de l’exercici de la voluntat, però –per damunt de tot– per la seva defensa del capteniment i del sentit comú, una manera de veure i entendre les qüestions educatives que no sempre –en especial darrerament– ha gaudit de prestigi en l’elaboració dels discursos pedagògics, que han estat sensibles a les corrents postmodernes que –sota el deixant d’una pedagogia de la sospita– han parlat de “des-educació”, “alliberament”, “espontaneïtat”, “des-escolarització” i “currículum ocult”, tot deixant en un segon pla el paper de la voluntat, situació que ha comportat la corresponent devaluació de l’esforç i de la memòria.