Intensifiquem l’acompanyament
Portem més d’un any en què les nostres vides s’han hagut d'emmotllar a les restriccions i a les altres formes de funcionar que ens ha imposat la pandèmia del Covid-19.
Tothom, amb més o menys intensitat, ha hagut de sotmetre’s a nous aprenentatges per encarar la seva subsistència; l’econòmica, la laboral, la psicològica i l’emocional. El nostre professorat i alumnat del sistema educatiu ho han viscut de manera molt intensiva, intentant transformar les escoles i instituts en llocs que es complissin determinades mesures sanitàries al temps que es preservava l’espai d’aprenentatge i de socialització fonamental per a infants i joves.
Tot s’ha vist sotmès a canvis i transformacions, algunes imposades per les característiques de les mesures que es prescrivien des de les administracions, altres canvis, però, han tingut lloc des de l’interior i la singularitat de cada subjecte en allò que denominem capacitat d’adaptació, ja sobradament acreditada com a constitutiva de la nostra espècie. Quan diem que els humans som capaços d’adaptar-nos a totes les circumstàncies, ens estem referint a aquesta capacitat de resiliència i superació de les adversitats que ens han fet reeixir de molts entrebancs, de tot tipus, al llarg de l’evolució. I les pandèmies no deixen de ser una d’aquestes circumstàncies recurrents en els viaranys dels temps i que també han contribuït a fer-nos com som.
En conseqüència, des d’aquesta perspectiva hem de poder contextualitzar les incomoditats i inconvenients que durant aquests mesos, i encara ara, ens toca fer-hi front amb resistència i també amb intel·ligència, tot sent sabedors que, més que mai, la recerca científica mundial ha enllaçat esforços per fer front a aquesta epidèmia. I aquí, la solidaritat i la cooperació, una altra vegada, ens permetran vèncer les actuals dificultats. I aquesta és una perspectiva que precisament les escoles hauran de posar en valor com a lliçó de vida per al seu alumnat.
Tanmateix, també és ben cert que els confinaments viscuts, els impediments a gaudir d’espais de socialització, del contacte amb la natura, en la realització amb normalitat d’activitats lúdiques, esportives i culturals, etc. han deixat -i estant deixant- petjada en tots nosaltres i, sobretot, en els nostres infants i adolescents. La seva salut mental i l’equilibri sòcio-emocional de molts d’ells se’n ressent i ho acabarà fent encara més amb molts d’ells i encara no sabem en quina intensitat i per quant temps. Per això, les nostres institucions educatives, els seus equips directius i docents i, molt especialment, els tutors i orientadors, hauran d’extremar les seves tasques d’acompanyament integral de tots i cadascun dels alumnes de forma personal i, també, de tots i cadascun dels grups classe en la seva especificitat, atenent les seves necessitats explícitament expressades o, més difícil, les que de forma implícita, oculta o latent es puguin produir.
Per tot això, per més ganes que tinguem a implantar ja la plena “normalitat” a les escoles, pensada com el retorn de fer tot allò que fèiem i en la forma que ho fèiem abans de la pandèmia, ara haurem de reflexionar i aturar-nos a repensar l’escola. L’escola en particular -el nostre centre- i l’escola en general -el sistema educatiu com un tot-. Per més vacunats que estiguem tots, per més mobilitat recuperada que tinguem, per més retorn complert a la presencialitat i al trencament dels grups bombolla, caldrà trobar espais i temps de reflexió assossegada per repensar l’escola i, sobretot, per planificar quina cura, quina atenció, mereixen tenir els alumnes a l’escola en aquest viatge de retorn després de l’experiència viscuda.
Malauradament ja estem recollint evidències de l’augment dels diagnòstic dels casos d’ansietat, depressió i altres trastorns mentals i emocionals que es van acumulant en els infants i adolescents. Per tant, serà més necessari que mai que reforcem les funcions tutorials i orientadores en els centres. Des d’Edu21 aquesta és una prioritat que venim advertint des de fa anys com la funció educativa i docent més primordial a desenvolupar a les escoles i instituts. El nostre model és el de mentoria, és a dir, una tasca tutorial en equip i molt personalitzada, força intensiva tant a nivell temporal com d’aprofundiment d’acompanyament integral de cada alumne. Una funció que intensifica la cura amatent de totes les necessitats de l'alumne per, així, poder desenvolupar una tasca veritablement preventiva i promotora de la seva salut sòcio-emocional i educativa i, alhora, que contempli el grup classe i el conjunt de l’equip docent com un espai de mentoria ampliada que té cura del desenvolupament relacional, social, emocional i educatiu del grup d’iguals. Un grup on els nois i noies creixen, aprenen, cooperen i gaudeixen junts acompanyats d’un equip docent proper, plural i competent tant des del punt de vista acadèmic com psicopedagògic.
Per desenvolupar aquestes funcions de mentoria potser haurem de canviar horaris, agrupaments, concepcions curriculars i metodològiques, etc. Tanmateix, cap obstacle organitzatiu o administratiu pot actuar com excusa en un moment on caldrà situar el benestar del nostre alumnat per davant de qualsevol altra consideració. Tant de bo sapiguem estar a l’alçada d’aquests nous temps de grans desafiaments i, per això mateix, de grans oportunitats per a la transformació educativa.
