Innovació a l’aula: garantir-la i donar-li sentit
Les novetats metodològiques en l’educació són infinites. Sovint en llegim de noves. Totes summament atractives, totes més o menys raonades; totes aporten, segons aquell qui les presenta, excel·lents resultats.
Totes
suposen, en principi, innovació a l’aula. La meva opinió és que la
innovació, així entesa, té alguns problemes:
- El
primer: que la major part de les vegades no és assumida per TOT el centre, sinó
només per una part (aquells mestres/professors que creuen en aquell canvi
metodològic concret i que tenen ganes d’aplicar-lo). I quan el canvi no
l’assumeix tot el centre, vol dir que només alguns alumnes (no tots) el viuran.
Concretament, aquells que passin per les classes dels docents implicats. - El
segon: que, en ser un canvi només assumit per una part del centre, sovint queda
oblidat quan la persona que l’ha introduït canvia de centre, hi ha canvi
d’equip directiu o bé no troba prou seguiment/implicació per part de la resta. - El
tercer: que, en ser un canvi parcial, no permet una reflexió conjunta del
claustre sobre la posada en pràctica i el seus resultats. No es forma una
comunitat d’aprenentatge i, per tant, no hi reflexió sobre la pràctica. - El
quart: que el canvi no té una direcció clara. És a dir, introduïm una
metodologia però no ens basem, per fer-ho, en quin perfil d’alumne volem tenir
quan acabi l’estada al nostre centre. Per tant, el canvi no és fonamentat, no
té un sentit clar per a les finalitats educatives d’aquell centre en concret.
No cal
dir que, moltes vegades, el preu que paguem és elevat: molts esforços invertits
per poc resultat aconseguit, i desencís d’un claustre perquè els canvis no
perduren i no tenen un direcció definida.
Molt més recomanable és fer la innovació amb
criteris de qualitat. És a dir,
assegurant que tenim, al centre, un procés d’innovació, i que aquest procés
funciona. Que el podem posar en
marxa sempre i que ens aporta millora contínua i resultats perdurables. Proposo
fer-ho així:
Afinar
bé quin perfil d’alumne volem al centre, i fer-ho de manera compartida
Els PEC
diuen algunes coses, però gairebé sempre són genèriques i gairebé mai
compartides.
Com
volem que sigui, el nostre alumne, quan marxa del centre? Què volem que sàpiga
i que sàpiga fer? Pensem-hi de manera sistemàtica, perquè d’això n’ha de sortir
(primer) un compromís amb ell i la seva família i (després) un ventall de
metodologies que, aleshores sí, tindran tot el sentit del món. Tot allò que fem
a l’aula no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per l’autèntic fi: aconseguir
els alumnes que volem.
Si
aquesta reflexió la fem compartida (primer l’equip directiu, però després també
la resta del claustre), l’exercici serà extraordinàriament valuós. Permetrà
afinar, polir i ponderar el PEC, fer conscients els nostres objectius i, a més,
desenvolupar un enorme sentit de pertinença al centre entre el professorat.
Analitzar
la nostra pràctica pedagògica
Què fem,
per aconseguir aquest perfil d’alumne que volem? I, sobretot, què no fem? Què
podríem canviar per contribuir millor a l’objectiu?
Cada
membre del claustre ha de fer un exercici de reflexió sobre la seva pràctica. “Què
faig a l’aula”, s’ha de preguntar? Fruit de la resposta a aquesta pregunta,
tant i tant important, tindrem una excel·lent fotografia de la realitat actual
del centre i de fins a quin punt treballem orientats a allò que volem
aconseguir. I també sabrem quin grau d’acord hi ha en la pràctica de cada
docent.
Haurem
donat al mestre o professor, a més, una eina fonamental per a l’exercici de la
seva professió: l’auto observació i la reflexió. Si les incorpora com un hàbit,
tindrem docents preparats per a la millora contínua. Serà una gran punt de partença
per millorar.
Planificar
la millora
De tot
allò que vulguem millorar, n’haurem d’establir prioritats. Algunes coses a curt
termini, d’altres a mitjà termini i d’altres, a llarg termini. És a dir,
establirem una estratègia, que cada curs podrem revisar i canviar si fa falta.
Podrem
donar prioritat a aspectes que estiguin molt poc estesos i compartits al centre
(mètodes d‘avaluació, posem per cas) o bé en aspectes molt més compartits i que
necessiten només una empenta per convertir-los en una “marca” del centre (l’ús
d’unitats didàctiques globalitzades, per exemple).
Les
millores tindran un timing i un
sentit. I, a més, tot el claustre les coneixerà i n’entendrà els motius. Haurem
fet un claríssim exercici de lideratge al servei de la innovació a l’aula.
D’una banda, donant un nord al centre; de l’altra, implicant tothom en els
canvis i en l’estratègia.
Posar
en pràctica la millora i incorporar-la en la pràctica diària
Si la millora ha de ser
implantada per tothom (només així ens permetrà obtenir el perfil d’alumne que
busquem), cal que quedi reflectida en una pauta de treball comú. Que sigui
coneguda per tothom; que tothom la faci seva.
Creem la
pauta, doncs, i fem-ho basant-nos en les finalitats educatives que hem definit
i en allò que la ciència (la pedagogia, la psicologia, la neurociència) ens
aporta.
No cal
fer gaire millores cada curs. Millor si en fem poques, però tothom les aplica.
Compartim la pauta i...
apliquem-la. Tindrem una nova manera de treballar, amb alguns avantatges
importants: tindrà un sentit (i tant com el tindrà! El sentit que li dóna el
perfil dels alumnes que volem), serà aplicada per tothom (les famílies... que
bé!... ja no podran dir que cada docent fa el que li sembla) i serà objecte de
reflexió constant per a la millora (en petites estones de reunió, per exemple).
Si, a més, comuniquem els
canvis a l’alumnat i els fem servir, en cada contacte que tinguem amb les
famílies, per explicar la direcció en la qual treballa el centre... aleshores
haurem tancat el cercle.
D’això
en direm INNOVACIÓ, així,
en majúscules.
albert@utilapd.com
Paraules clau: aprenentatge cooperatiu,
intel·ligències múltiples, educació per projectes, aprenentatge mitjançant TIC, coaching
educatiu
