Imatge i prestigi de la professió docent (i II)

Existeix una opinió generalitzada que la formació del professorat no es troba al nivell de les exigències que avui té la professió docent, i això tant respecte al curriculum formatiu com a la seva durada, vinculació amb la pràctica o criteris per accedir a la formació.

La formació inicial i permanent

En el nostre estudi –veure Butlletí 30– el 58,4% dels docents enquestats consideraven la formació inicial com a satisfactòria, mentre que era qualificada d'insatisfactòria o molt insatisfactòria per prop del 40%. Els pares consultats es manifestaren molt més optimistes en aquest terreny, valorant-la com a satisfactòria quelcom més del 84%, confirmant-se novament la discrepància de valoració entre ambdós sectors.

Com a reiteració de l'anterior, i en aquest cas referida a la situació actual dels docents en actiu, només el 56,5% del professorat consultat va elegir l'opció de considerar que els actuals docents estan ben preparats per a les funcions que avui els correspon exercir. En aquests resultats no es van advertir diferències significatives entre els docents dels diferents nivells educatius ni entre els sectors on treballen. Els pares consideren en un 64% que estan ben formats, la qual cosa denota novament una valoració més positiva que la dels propis docents, encara que amb diferències més curtes. Pel que fa als alumnes, més d’un 84% atorguen una valoració positiva a la preparació dels professors

Com és sabut, en aplicació dels acords de Bolonya per a les titulacions universitàries, els estudis de mestre d'educació infantil i primària passen a ser una carrera de quatre anys, mentre que els professors de secundària hauran de fer un postgrau específic una vegada acabada la seva titulació de grau. Aquest canvi podria millorar sensiblement la formació inicial del professorat si, de veritat, s'aprofités per dur a terme una revisió profunda dels continguts de la formació, la qual cosa passa, entre altres coses, per la millora del professorat universitari responsable d'aquesta preparació.

Un aspecte interessant pot ser la constatació que la immensa majoria dels consultats (95%) considera que aquesta professió requereix vocació per al seu exercici. En aquest aspecte coincideixen les opinions dels pares (96%) així com la dels alumnes (90%). Aquestes dades reforcen la creença que la professió docent no és estrictament tècnica, sinó que implica un component important de compromís personal; aquest compromís és el que generalment es vol designar sota el concepte de "vocació". La vocació, per tant, torna a aparèixer en el llenguatge pedagògic i social, després d'uns anys d'evitació del terme, i això és positiu per a la professió docent.

Consultats els nostres docents sobre uns possibles requisits previs a l'accés a la formació inicial, els tres més elegits van ser: la superació de proves específiques (42,5%), l'experiència prèvia amb nens (33,3%) i la superació d'una prova de caràcter psicològic (29,6%). El primer requisit el sol•liciten especialment els docents majors de 48 anys i els pertanyents a la formació professional; també són més preferides les proves pels docents del sector públic, mentre que els del sector concertat s'inclinen més per l'experiència prèvia amb nens. Aquest mateix ordre de requisits és l'elegit pels pares, encara que en uns percentatges encara més elevats (54,5%, 44% i 41,7%, respectivament). En el cas de l'experiència prèvia amb nens, els pares de l'escola pública i concertada es diferencien dels pertanyents als centres privats, que no li donen tanta importància (fig. 1).

Aquestes opinions vénen a reforçar el criteri que l'accés a la professió docent requereix d'una certa selecció prèvia, que garanteixi la qualitat humana i de capacitat dels candidats.

 

 

La formació permanent del nostre professorat està vinculada al sistema d'incentius i no va acompanyada d'avaluació de resultats immediata o diferida. Els nostres docents enquestats assenyalen en un 63% que aquesta formació permanent només compensa parcialment els dèficits de la formació inicial. I la consideren satisfactòria una mica més del 53% del total. Per sectors educatius, els qui mostren millor valoració de la formació permanent són els docents del sector concertat i els qui la valoren pitjor són els docents de la formació professional. Els pares no s'allunyen gaire d'aquesta valoració general ja que la consideren satisfactòria prop del 55%, en una clara mostra que coneixen (o intueixen) les seves limitacions i condicionants.

En aquest context, hi ha sempre una part del professorat que no participa d'aquesta formació i el professorat espanyol es manifesta menys propens que el d'altres països a participar en xarxes formals. Es pot constatar que fins al present s'ha considerat la formació contínua com una decisió bàsicament personal i, per això, encara es discuteix si ha de ser o no obligatòria, més quan en la LOE es declara la formació contínua com un dret i un deure alhora (art. 128.2 i) però sense arribar a explicitar clarament la seva obligació.

L'àmplia majoria dels representants d'organismes entrevistats en el nostre estudi van considerar la formació permanent del professorat necessària. Gairebé la meitat dels docents enquestats (49,5%) consideren que la formació permanent hauria de ser obligatòria durant tota la vida professional, mentre que un 16,5% només la voldrien obligatòria durant els primers anys d'exercici professional. Un pas important en la millora de la formació permanent sens dubte seria la seva obligació per una part i la descentralització per una altra, quedant a les mans dels propis centres educatius la realització de moltes de les seves activitats, sempre que vagi acompanyada de rigor i avaluació de resultats, tal com es planteja en el projecte de Llei d’Educació de Catalunya.
La carrera docent

Si les condicions laborals del professorat es poden considerar gairebé envejables, tenint en compte l'horari real de treball, els dies laborals efectius, el marge d'autonomia que gaudeixen, etc., no ocorre el mateix quan es valoren les possibilitats de desenvolupament professional. La carrera professional dels docents es presenta amb un limitat nivell de desenvolupament i molt escassament vinculada amb la tasca ben feta, com ja s’assenyalava al tractar el salari, de manera que els incentius per al desenvolupament professional han de sorgir preferentment del propi subjecte, de la seva voluntat personal de superació i del seu compromís amb la professió. Aquesta situació queda molt clara en el context de l'escola pública i haurà de ser matisada al sector privat, d'acord amb les característiques de les escoles i organitzacions implicades. En la nostra consulta, l'actual sistema de carrera docent va ser considerat insuficient pel 75% dels docents enquestats. Preguntats sobre les possibles mesures per millorar-la, les quatre opcions més elegides van ser:

• Reducció d'hores docents (41,4%)
• Augment dels anys sabàtics per a formació (37%)
• Intercanvis amb docents d'altres països (30,6%)
• Possibilitat d'accés a la docència en etapes superiors (30%)

Els docents del sector concertat destaquen entre els que demanen reducció d'horari, mentre que l'augment d'anys sabàtics és més sol·licitat pels del sector públic. La possibilitat d'accés a les etapes superiors és especialment sol3licitada pels docents de secundària del sector públic.

Establir una carrera professional que serveixi de motivació per al conjunt del professorat és una mesura altament necessària per a la seva millora general. La Llei d’Educació de Catalunya contempla aquesta possibilitat i s’estableix una carrera en forma de graus, fins a un màxim de set . Ara bé, si la carrera professional no està vinculada d'alguna manera als resultats escolars dels alumnes, no es donarà un pas definitiu en aquest terreny, tot i ser conscients que endinsar-se en aquest terreny resultarà complex i suscitarà moltes resistències. Però al final, guardant les corresponents distàncies, cal entendre que la professió docent no és tan diferent de les altres quant a les motivacions personals que poden impulsar la millora dels seus membres.