Idealisme hormonal
Hi ha noms de ciutats que, per atzars de la història, acaben associats a un no rotund; li va passar fa uns anys a Maastricht, i li passa ara a Bolonya. Per cert: qui se'n recorda, d'aquell sonor "No a Maastricht" que va generar tant soroll i tantes mobilitzacions? Ben pocs, suposo. Quan la queixa esdevé una simple rutina, quan no constitueix una veritable protesta sinó una mera forma de fer política al marge dels mecanismes de representació, el no, qualsevol no, esdevé insubstancial. És una mena de costum, previsible com un ressort. Des de la perspectiva de la qualitat democràtica aquest fet resulta extraordinàriament greu, en la mesura que ridiculitza i fins i tot deslegitima qualsevol protesta, entesa com l'últim recurs en la resolució d'un conflicte. Trivialitzar aquesta via, que en algunes ocasions és absolutament necessària, ha estat potser l'aportació més nefasta i estèril de l'estetització de la política nascuda amb el Maig del 68.
DARRERAMENT S'HAN FET BEN VISIBLES LES protestes d'alguns grups contra l'anomenat procés de Bolonya.
No entraré en detalls perquè l'objectiu d'aquest article no és
analitzar el nou marc de la universitat europea, sinó l'impacte anòmal
que ha tingut en la societat catalana, i més concretament a la capital
mundial dels moviments antisistema, Barcelona. L'anomalia rau en el fet
que a la resta del continent europeu aquestes protestes, tret de
comptadíssimes excepcions, ni tan sols s'han arribat a plantejar o
proposar. Això deu voler dir alguna cosa, suposo. Fóra molt estrany que
només alguns estudiants d'algunes facultats concretíssimes de dues o
tres universitats públiques catalanes s'haguessin adonat de la
megacatàstrofe que implicava aquesta reforma. De fet, resulta
desconcertant, ben bé increïble, que els milions d'estudiants d'arreu
d'Europa distribuïts en centenars d'universitats -públiques i privades,
grans i petites, antigues i recentíssimes- no hagin teatralitzat enlloc
vagues de fam, ni ocupat edificis històrics, ni protagonitzat greus
incidents a la via pública. Tot plegat és raríssim, oi?
PERÒ LES ANOMALIES NO ACABEN PAS AQUÍ. La universitat és, certament,
una cosa molt important: una de les poques institucions medievals que
han perviscut i conservat la seva estructura fundacional, i la seva
funció essencial, pràcticament intactes. Deu ser per alguna cosa. En
tot cas, ni la universitat en abstracte, ni els estudiants o els
professors en concret, som de cap manera el melic del món. Som una peça
més d'una maquinària molt més complexa, destinada a formar ciutadans
competents en les seves respectives especialitats. El que s'ha
visualitzat aquests dies ha estat justament el contrari, però. Un cop
més, la universitat ha estat l'escenari de performances
passades de moda, de microdemagogs que semblaven acabats de treure d'un
congelador de la dècada dels 70, de ridiculeses venudes com a debat
polític, d'abjectes corporativismes funcionarials disfressats de
compromís. Repeteixo que això no ha passat pas a Europa en general,
sinó només a algunes facultats de dues o tres universitats públiques
catalanes. Aquesta precisió és molt important, i no em cansaré de
repetir-la. Estem parlant d'una anècdota elevada a la categoria de
problema.
L'ABSURDA MAGNIFICACIÓ D'AQUESTA anècdota ha coincidit,
paradoxalment, amb la minimització de fets molt greus, com ara impedir
l'accés d'estudiants i professors a edificis de titularitat pública. A
què és deguda aquesta tolerància social tan selectiva? La resposta sol
ser molt acrítica, del tipus "Són joves". Darrere d'aquesta aparent
banalitat hi ha, camuflada, una actitud mental molt perillosa que
connecta directament amb l'essència dels totalitarismes del segle XX.
Què tenien en comú el nazisme i el maoisme, el feixisme i
l'estalinisme? Una cosa molt concreta: l'exaltació de la força de la
joventut entesa com a avantguarda de la regeneració social. El fet és
històricament molt recent; data de la dècada dels 20. Al Manifest comunista
de Marx i Engels, o a les obres de Bakunin, el jovent no hi surt
enlloc. Hom parla de "soldats, obrers i camperols", de proletaris,
etc., però d'aquest suposat subjecte revolucionari no se'n diu
específicament res. Caldrà esperar fins al convuls període
d'entreguerres per poder-lo identificar amb claredat. Aquí la
iconografia resulta inequívoca, i és perfectament constatable en els
quadres del realisme socialista, en les pel·lícules de propaganda nazi
de Leni Riefenstahl, en la Revolució Cultural xinesa, etc.
INEXPLICABLEMENT, ELS AUTOMATISMES exculpatoris relacionats amb
l'avantguarda dels moviments totalitaris del segle XX segueixen
intactes. Si certs edificis històrics de la ciutat de Barcelona
haguessin estat ocupats i utilitzats com a cuines i dormitoris per,
posem per cas, protèsics dentals de mitjana edat, empleats de
funerària, taxistes, ornitòlegs, paletes o cònsols honoraris, encara
correrien ara. El fet, amb raó, s'hauria considerat intolerable i
injustificable. Si ho fan joves sobrehormonats amb posat de figurant
idealista i uniforme de legionari antisistema, en canvi, la cosa sembla
del tot disculpable.
