I si avaluem si aprenen, i prou?
Fa ben poc érem a la voràgine de la “primera avaluació”, actualment una cursa d’obstacles que, en molts casos, engoleix una part important del temps d’activitat amb i de l’alumnat i dels educadors, i que fa imprescindibles els“resets festius”. O només passa a uns pocs això?
Crec que som molt afortunats de viure en un país que en els darrers anys ha estat capaç de posar col·lectivament, moltes vegades, l’educació en el centre del debat. I que, a més a més, ha començat a transformar els projectes educatius de molts centres, especialment les metodologies. Tanmateix no estic gaire convençut que l’avaluació hagi rebut una gran atenció en aquesta primera sacsejada.
Ens trobem amb força escoles que viuen amb contradicció la coexistència de nous processos o entorns d’aprenentatge, més o molt més respectuosos amb la diversitat de la qual estan fetes les societats i amb les maneres i ritmes d’aprendre de cadascú, amb una concepció de l’avaluació que, lluny d’acompanyar el procés i enriquir-lo, en gran manera frena als professionals i els força, amb una gran despesa de temps i energies, a classificar als alumnes en graus d’assoliment en funció del seu pretès rendiment.
Què els transmetem quan els donem una prova igual per a tothom i els jutgem amb un mateix paràmetre? O si volem, quan recollim evidències del seu procés d’aprenentatge en diferents moments defugint de “la prova”, “l’exercici” o “l'examen” -que vénen a ser el mateix tot i que fem servir pseudònims o subterfugis- i les fem servir per fer-los passar pel mateix sedàs i per decidir a quin calaix van (No Assoliment - Assoliment Satisfactori - Assoliment Notable - Assoliment Excel·lent)? Som conscients que només podem fer aquesta classificació si tenim de referència el currículum normatiu, és a dir un “nen-tipus-normal” que no existeix, i no la persona que s’avalua en concret? Què deuen pensar els alumnes de nosaltres en els períodes que canviem així la nostra mirada i mutem els nostres valors? En definitiva, convivim amb un element estrany poc natural, l’avaluació, que ara caldria “naturalitzar” en els seus propòsits, actors, formes i tempos.
Aleshores proposes que no existeixi l’avaluació? Ans al contrari, els respondria. Miraria de portar a terme el que proposa el propi Departament d’Educació quan diu que ha de ser formativa i formadora. És a dir, que l’avaluació es converteixi en una de les eines d’aprenentatge més potents i orientadores al servei de la persona i que hom trobi el seu camí, propòsit i edifiqui el seu projecte de vida. Faria del diàleg continuat i personal amb els alumnes un dels eixos principals per conèixer com aprèn i com no aprèn cada alumne. Recolliria una gran diversitat d’evidències, algunes d’elles amb alguns instruments ignorats avui dia. Però, per proposar mesures i actuacions, deixaria de pensar en un “nen-tipus-normal” i pensaria directament amb el Miquel o la Fàtima. Així mateix, provaria de seguir el camí dels projectes que potencien l’autoavaluació dels mateixos alumnes per augmentar la seva capacitat de metacognició, és a dir, de reflexió sobre el propi aprenentatge. Com també multiplicar les oportunitats de co-avaluació, o sigui, l’avaluació entre iguals, per exemple en el marc de l’aprenentatge cooperatiu. I tot plegat no per que s’adonin si són o no normatius, sinó per valorar quin impacte ha tingut allò en la seva vida, reorientar accions i identificar febleses i fortaleses!
I aquests dies, no faries la sessió d’avaluació? Aquí diria que en funció de com sigui dita sessió millor no fer-la, però ben plantejada, lliure d’etiquetes gratuïtes i menys burocratitzada, pot ser una sessió profitosa. És una llàstima que aquest procés no sigui molt més continuat amb tot l’equip docent i que només ens reunim tots tres vegades al llarg del curs. De fet, un enfocament d’equips docents que actuen vers grups d’alumnes concrets, que es reuneixen de manera quotidiana i avaluen “formativament” i en equip, buidarien de sentit les reunions de final de trimestre, sobretot si l’objectiu d’aquestes no fos el de classificar alumnes. Tanmateix, millorarem la qualitat de l’educació limitant-nos a avaluar els alumnes?
No faries els informes o no donaries informació a les famílies de com evoluciona el seu fill o filla? De cap manera! Afavoriria la comunicació i donaria més protagonisme a l’alumne i a la família. Només estem obligats per llei a lliurar el format actual de butlletí de notes a final de curs i no cada trimestre! En aquests, donaria molt més pes a una visió plural i diversa de les persones -no tan centrat en la importància de les mal anomenades matèries troncals, com la llengua i les matemàtiques- i integraria molt més a les famílies en la vida dels centres perquè, així, coneguin millor què planteja l’educació avui en dia i no reaccionin negativament, d’entrada, a alguns dels canvis que es produeixen.
Tenim uns anys al davant que poden ser apassionants. Apostem per seguir transformant l’educació, però fem-ho conscients que haurem de renunciar a fer algunes coses per fer-ne de noves o diferents. Per començar, repensant un currículum que ha crescut exponencialment al llarg de dècades. I també tinguem clar quina persona, quin ciutadà volem construir i en quin possible món viurà en un futur. Com sosté Alex Beard a “Altres formes d’aprendre”, els “aprendelotodo” tindran moltes més oportunitats que els “sabelotodo”[1]. L’avaluació entesa de manera diferent tindrà un pes fonamental en aquest futur i no pas la classificació i la sanció d’unes notes que no existeixen en la vida real. Una quota de poder de la qual haurem de prescindir tard o d’hora mestres i famílies perquè afebleixen els nostres infants i joves. Donat que a l’escola, com a la vida, no ens ha de motivar el qualificatiu que et penja un tercer, sinó el goig, el plaer i l’autodisciplina imprescindible que suposa aprendre. Pensem-hi!
[1] Beard, A. (2019) Otras formas de aprender Barcelona, Plataforma Editorial.
