I ara ens sobrepassa la formació professional
Aquest curs hi ha hagut un creixement significatiu de la demanda de formació professional, en especial en algunes branques on sembla que hi ha més possibilitats de trobar feina. És una sorpresa? No hauria de ser-ho si hagués una planificació mitjanament acurada d’aquesta part del sistema educatiu. Tant demanar que calia augmentar la proporció d’alumnes que anessin a la formació professional i quan comença a ser una realitat ens desborda la demanda.
Aquesta situació, però, ens hauria de servir per fer una reflexió més profunda i a més llarg termini que la preocupació de com cobrir una demanda immediata. Perquè, diguem-ho clar, mentre la formació professional inicial estigui inserida plenament en el sistema educatiu, difícilment es podrà donar resposta a la demanda dels estudiants i del món professional, que resulta summament variable en funció del moment econòmic, de les crisis més o menys conjunturals, etc. I és que el sistema educatiu es mou amb més lentitud que el món laboral degut a la seva estructura, burocràcia, limitacions legals, interessos corporatius, ... a més d’haver un sector públic que queda vinculat a criteris polítics i un sistema privat que pot respondre estrictament a criteris de rendibilitat immediata. Encara més. Els continguts, les tècniques, l’utillatge que es pot emprar en la formació professional escolaritzada no podran mai competir –encara que hi pugui haver algunes excepcions– amb la dinàmica canviant del món laboral, que es veu obligat a ser competitiu en cada moment per sobreviure.
La formació professional va néixer fora de l’escola, en el mateix treball, mitjançant la pràctica quotidiana al costat dels experts; després les empreses grans crearen les seves pròpies escoles de formació on s’alternava l’aula amb el taller. El sistema educatiu absorbí tota aquesta experiència oficialitzant les titulacions, creant les seves pròpies plantilles de docents, però passat el temps tot això ha portat a la rutina en alguns casos i a l’allunyament de les autèntiques necessitats del treball actual, en altres. Ens cal retornar el pes fonamental de la formació inicial al món laboral, que sigui ell qui digui què necessita i posi també els mitjans per fer una formació adequada als temps. El sistema educatiu hauria de ser el complement i no a la inversa.
Aquesta proposta es podria dur a terme de manera progressiva, per territoris i branques concretes, previ compromís de les empreses i les associacions laborals, que també haurien de comprometre’s a nodrir-se del personal format segons els seus requisits. Si cal anar modificant cada cert temps el tipus de formació realitzada es fa, ja que el canvi accelerat és un dels signes dels nostres temps i les empreses i els sectors productius tenen flexibilitat per fer-ho; el sistema educatiu no podrà mai canviar amb igual rapidesa, especialment en els aspectes més tecnificats.
La millor aportació que l’escola pot fer a la formació professional inicial és la preparació en els coneixements més bàsics, més instrumentals, que fonamenten i possibiliten l’aprendre a aprendre i, per descomptat, la formació en les competències emocionals i prosocials, que són les que garanteixen l’èxit en el món laboral d’avui. Perquè això les empreses no s’hi posaran mai a ensenyar-ho i es limitaran a seleccionar i promocionar als qui les tenen.
Quan constatem que el sistema educatiu es troba sotmès a un constant augment d’àmbits d’actuació que fins fa poc corresponien a la família i al conjunt de la societat, potser ja ha arribat l’hora de deixar una part de la seva activitat sota la responsabilitat d’aquesta societat que no para d’exigir-li. De feina per fer encara en restarà molta i no l’acabarem.
