Ha d’educar l’escola?
Ben segur que aquesta pregunta semblarà a molts un simple exercici retòric, gairebé pròpia d’un primer curs de magisteri. Però resulta que per algunes persones i grups aquest interrogant mereix una resposta negativa, contradient la tradició pedagògica més establerta.
Ho comento precisament arrel de la sentència del tribunal suprem de la justícia espanyola, que ha considerat legal l’assignatura d’”educació per a la ciutadania”, introduïda pel ministeri d’educació en la seva darrera reforma curricular. Els grups conservadors que no accepten l’esmentada assignatura utilitzen l’argument que incideix directament sobre una concepció social i moral de la vida que, segons ells, solament correspon a l’educació familiar.
A banda de certs continguts de l’assignatura en qüestió, es demana que l’escola –encara que més aviat caldria dir l’estat– no hauria d’entrar en el terreny de la moralitat, limitant-se a instruir. Així sembla que en alguns sectors torna a estar vigent el considerat acadèmicament fals dilema entre instrucció i educació. I la pregunta resulta aleshores inevitable: de veritat és possible establir separacions entre ambdós conceptes o activitats pedagògiques? Els pedagogs diem rotundament que no.
Fins i tot posats en la situació que una escola o docent es proposessin no educar, els fora impossible fer-ho. Acceptarien qualsevol comportament?, es presentarien totes les dimensions de la realitat com igualment valuoses?, es deixaria que la llei del més fort imperés entre els alumnes? ... No cal seguir amb més exemples. En els mateixos continguts curriculars hi ha projeccions i valoracions sobre el món i la vida que suposen opcions vers uns determinats valors. I així ha de ser. Per què?
Preguntem-nos què justifica avui l’existència de l’escola i, sobretot, l’obligatorietat de l’escolarització durant una pila d’anys. Precisament no ho justifica altra cosa que la necessitat de preparar a les futures generacions per a la inserció social amb condicions; dit d’una altra manera, preparar per a ser ciutadans. I en un context democràtic això significa assumir els valors que fan possible la vida en democràcia, tal com avui l’entenem i que no cal ara detallar.
Aquesta ha de ser la responsabilitat dels poders públics que vetllen per fer efectiva l’obligatorietat de l’escolarització. I això justifica que aquests poders públics –no necessàriament estatals– donin directrius curriculars que l’escola, en tant que servei públic, ha de complir. Això a banda de la part específica que cada escola pugui legítimament afegir, com a entitat que ha d’atendre a col·lectius més o menys amplis dins la societat plural, diversa, que caracteritza la democràcia. I tot això no és altra cosa que socialitzar, en definitiva, educar.
Hi ha d’haver una assignatura per aconseguir la socialització pretesa? Això són “figues d’un altre paner”. Ben segur que no formarem als futurs ciutadans mitjançant una assignatura concreta del curriculum, sinó mitjançant tot el conjunt de sabers, vivències i activitats que l’escola desenvolupi en el seu conjunt. Ara bé, dedicar un horari específic a treballar certes qüestions vinculades amb els valors fonamentals de la societat democràtica pot ser una certa garantia que no seran finalment oblidats en el conjunt de l’activitat escolar, perquè resulti que cada docent es centri exclusivament en la seva parcel·la acadèmica.
Totes aquesta reflexió no serveix, però, per a justificar que el poder polític de torn aprofiti l’ocasió per a intentar introduir arreu la seva particular concepció social. Per tant, les valoracions explícites o encobertes sobre certes formes d’organització social, d’organització familiar, d’opcions sexuals, etc., son inapropiades ja que el poder polític ha de permetre que les opcions morals siguin el fruït del coneixement i la reflexió personal dels alumnes, de manera que l’escola, amb honestedat i professionalitat, fomenti aquesta reflexió, rebutjant l’adoctrinament i la presentació esbiaixada d’aquestes opcions. I el mateix han de fer els bons pares, a més de ser exemples vivents dels valors que volen encarnar en els seus fills. Per tant, família i escola han de treballar plegats en rebutjar l’adoctrinament propi del sectarisme i en fomentar la presa responsable d’opcions morals, per a la qual cosa la informació és necessària però no suficient.
