Gràcies, Xavier

Era l’any 2010 i tot just em quedaven uns mesos del tercer curs de magisteri. No era conscient aleshores que arribaria a les meves mans un document d’enorme transcendència publicat uns anys abans. El signava en Xavier Melgarejo.
La lectura del resum de tesis del Xavier em
va desvetllar completament. És d’aquells pocs texts que tens problemes per no
destacar-ho tot. També em va sobtar la reacció d’alguns companys i docents. A alguns
els fascinava com a mi les possibilitats que obria. Però a d’altres els
espantava i fins i tot el rebutjaven, com més tard vaig comprovar en altres
contexts. Ens posava als mestres i a la formació del professorat, que aleshores
jo finalitzava en la seva fase inicial, com a clau de volta de la millora del
sistema educatiu.

 

Un temps després, la gosadia pròpia de la joventut em va fer cometre una de les
millors imprudències que he fet mai. Vaig decidir trucar-lo a la feina, quan
encara era director de l’Escola Claret de Barcelona. En aquella primera trucada
vaig agrair-li la feina que havia fet al llarg de tants anys de viatges i
sacrificis, i va accedir a rebre’m un dia per apaivagar les meves ganes de
saber-ne més detalls.

Ens vam conèixer personalment el mes de novembre de 2010. Només entrant al seu
despatx em vaig sentir enormement acollit. Però no d’una manera artificial o
imposada. En Xavier et rebia amb tot el seu ésser, especialment amb les seves
paraules i la seva mirada. En aquell moment em vaig sentir a casa, com un més. Havia
trobat un model extraordinari sobre com havia d’acollir els meus futurs
alumnes.

Em va començar a explicar la seva aventura a Finlàndia. I que a ell, allà i en tots
aquells anys, no tothom el rebia. Però que ell sí que ho feia perquè mai sabia què
podríem fer els que l’anàvem a veure.

Vam aprofundir en el model de governança del sistema i en el d’autonomia de centre.
L’ens educatiu a Finlàndia, m’explicà, està municipalitzat. I l’avaluació de
l’exercici docent –que avui dia segueix sent anecdòtica en el nostre país–, lligada
a la millora i perfeccionament dels professionals de l’educació, n’era un
element cabdal. Va ser el moment que em va fer saber com havia incorporat al
projecte de Claret[1]
el que havia après.

Tot seguit em va convidar a escollir a l’atzar una d’aquelles avaluacions fetes per
alumnes i altres actors que s’acabava reflectint en un gràfic. Això, continuà,
és el que fa el responsable del municipi a Finlàndia. Cita als mestres de la
comunitat i analitzen conjuntament els resultats de l’avaluació d’aquell curs.
A partir d’aquí, es fa una proposta de formació específica en funció dels punts
febles d’aquell docent: la comunicació; la relació amb els alumnes; el
llenguatge corporal... Evidentment, si no hi ha millora ni compromís, a
Finlàndia hi hauria conseqüències. I –em digué– això és el que he tractat de
fer jo com a director aquí a escola.

No és possible, seguia, que un professor arribi a escola sense haver descansat
prou. O que siguin les dotze del matí i que encara no hagi esmorzat res! Estimar-nos
l’educació i els infants també comença per coses tan senzilles i bàsiques com aquestes.

La meva fascinació anava en augment per instants. Tot allò que havia llegit, si es
liderava bé, i al seu torn no era percebut com un atac o una simple o fins i
tot perjudicial fiscalització dels docents, podia incorporar-se als projectes educatius
del nostre país. No era una mala còpia. Era possible i responia a les claus
d’èxit que poden funcionar-nos. O com diria Francesc Pedró, responsable de
polítiques educatives de la UNESCO, que va afirmar ja l’any 2011 que “més
important que el PISA dels alumnes seria un PISA dels professors”[2].

En altres converses, també em va parlar de les dificultats que tingué per fer la
seva tesi, o com sentia certa insatisfacció per no haver tingut prou èxit
comunicant les seves descobertes a persones de tot tipus, fòrums o parlaments
com l’espanyol i el català. Vaig descobrir que allò que jo compartia
selectivament, per les ampolles que a voltes aixecava, era a les mans dels
responsables polítics i del públic en general. Què fallava, doncs, em vaig
preguntar intensament en una reflexió[3] al
Butlletí d’Edu21 el 2011.

En Xavier, que mai s’ha caracteritzat per malgastar el temps en cap àmbit de la
seva vida, ens va tornar a interpel·lar a tots en la seva darrera aparició
pública[4] en
el marc de les jornades “Ara és demà” impulsades pel Consell Escolar de
Catalunya. Crec que aquesta darrera pregunta també ens la va fer implícitament,
fent palès que en diferents aspectes seguim bastant igual. Per exemple: amb un
currículum inabastable per la seva extensió o sense incorporar conclusions que
la neurociència va confirmant de fa anys, com ara que les sessions enllaçades
de seixanta minuts i sense pauses no són adequades pels infants.

I, tot i que estic segur que estava reconfortat per l’interès que genera la
millora de l’educació en els darrers temps, encara ens assenyalava que “la
inversió estratègica que hem de fer a Catalunya és la formació del professorat”[5].

Ell ha traspuat al llarg del seu periple vital i fins l’últim moment una força inesgotable en la qual ens hem d’inspirar
per mirar el futur. L’esperança, el somni, de fer un món millor tot bastint
ciutadans competents, ètics i compromesos amb el món era un dels seus motors principals. També
la confiança i l’amor incondicional a les persones.

Com expressava la consellera Ruiz en l’emotiva cerimònia de comiat, desitgem i
“esperem ser dignes dipositaris de les llavors que has plantat” [6]. En
aquesta, encara hem tingut una darrera dosi del teu missatge, on apareixies amb
«Gràcies, Finlàndia»[7],
llibre d’indiscutible actualitat i publicat l’any 2013 quan ja paties càncer. Tot
un llegat que ha d’inspirar bona part del consens que tots plegats haurem de
conjurar-nos a assolir. I, posteriorment, a seguir durant dècades per fer de
Catalunya un país que valgui la pena i on tothom tingui l’oportunitat de
desenvolupar la seva vida amb plenitud i justícia.

Gràcies, Xavier. Gràcies a tu per la teva amistat i per haver lluitat per tots amb
intensitat, gratuïtat i dedicació. Moltes gràcies. T’estimarem i et recordarem sempre.