Gestió d’aula i valors educatius

En educació, una idea de fons que fa uns quants anys es deixa sentir és que cal transformar allò que coneixem com la gestió diària d’aula i val a dir que al repte s’hi està posant fil a l’agulla per part de molts professionals de l’ensenyament.

El canvi anunciat ve imposat, com és ben sabut, per un nou escenari tecnològic i de coneixement que ha irromput en un model de societat a partir del segle XX i que es va instal·lant en el desplegament del present segle XXI. Per tant, el actor detonant d’aquesta reclamada transformació d’aula no pot dir-se que sigui nou però sí, en canvi, que ho són els recursos variats que des de la xarxa digital s’ofereixen per a ser aplicats idòniament a l’ensenyament.

En realitat, d’allò que es tracta per a readaptar aquest canvi de model educatiu és:

• Apropar els processos d’ensenyament-aprenentatge dels joves estudiants a les noves formes de fer que tanta força han tingut a l’hora de definir aquest nou model social. És l’impacte del que avui aglutinem sota el nom de Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) com a metodologia a incorporar en l’aprenentatge de l’alumnat.
• Però, a això cal afegir que, si bé és cert que les TIC han de ser presents en els processos d’aprenentatge de l’alumnat, no ho és menys que la seva correcta i equilibrada aplicació s’assolirà només si el docent té interioritzada l’orientació de la formació d’aquest jove basada en el  desenvolupament competencial en el sentit més integrador i global del terme.

Auguro que el conjunt de professionals, més enllà de posar-se a treballar amb suports digitals, cal que propiciïn una reflexió col·lectiva, d’equip (perquè la individual ja resta insuficient) al voltant de qüestions que sí tenen a veure amb la tecnologia, però que apel·len més a les seves potencialitats educatives. És l’exemple d’aspectes com:

1. Les formes de comunicació entre docents i discents. El tractament tecnològic és una oportunitat més per a fer de la comunicació la peça clau tant de l’avaluació com del seguiment de l’alumnat. I en aquí no convido per a res a la substitució de la paraula oral o presencial per a la comunicació online sinó, més aviat, assenyalo que les TIC  diversifiquen les combinacions de comunicació.
2. Les expectatives que els docents fem sobre cadascun dels nostres alumnes. És l’oportunitat per a deixar de banda les idees preconcebudes o estigmatitzades sobre el rendiment de l’alumne/a per a donar pas a la relació de confiança i de respecte que ha d’establir-se en la relació del professor amb l’estudiant per tal que la possibilitat de millora en l’aprenentatge sigui continuada. En aquest sentit, les TIC conviden a crear i imaginar nous espais educatius (més enllà de l’aula tradicional o de la classe ordinària), formes de treball cooperatiu, nous agrupaments entre alumnat i ampliació de les atencions individualitzades que faciliten l’aprofitament de l’alumnat.
3. La perspectiva de globalitat que atorga el treball en xarxa és, de bell nou, l’oportunitat que tenim els professionals de l’ensenyament secundari per a desempellegar-nos una mica més de la parcel·la de la nostra àrea especialitzada i anar a cercar vies de comunicació interdisciplinàries.

A banda d’aquesta transformació anunciada dins els espais educatius, no són menys les veus interessades en l’educació, encara que externes a la pròpia institució escolar, que manifesten convençudament la importància de conservar i de reforçar uns valors educatius de consens i uns mecanismes d’aprenentatge claus i tradicionals que els semblen evidents per a l’encert en el camí de l’educació de país. En aquest sentit, destaquen valors com l’hàbit de l’esforç en el procés del treball, la voluntat (per damunt de la tan malaguanyada motivació) l’entusiasme en l’estudi permanent, l’autoexigència en la presentació dels resultats adquirits i, entre d’altres, el compromís social de treballar per un bé de més ampli abast que l’estrictament individual. També es reivindica el treball continuat en la lectura i en el gaudi en el llegir com a pas previ d’interpretació, de selecció i de crítica en l’allau d’informació que avui ens acompanya; el reforç de la memòria i de la imaginació com a facultats que permeten autonomia i graduació en els coneixements adquirits al llarg de la vida; i també, el sentiment d’humilitat que comporta l’estudi davant el coneixement considerat no pas com a quelcom absolut sinó en procés de construcció constant.

Mentre dins l’escola i l’espai–aula ens estaríem centrant en aspectes més relacionats amb models i gestió d’aprenentatge, les demandes socials es centren en aquells valors educatius considerats com a bàsics per a enfortir una societat de qualitat, intel·lectualment i democràtica. És aquesta una de les qüestions que crec que es mereix ser tractada en aquests moments per tal de fer possible el consens en educació. I no fem referència estrictament a aquell consens que hi ha d’haver entre els mateixos partits polítics, sinó a l’acord, l’entesa i la complicitat que cal que hi hagi entre els diferents àmbits que configuren la societat.

És important que des dels centres educatius treballem en la direcció de cercar ponts de diàleg que estableixin connexió entre allò demanat per la societat i allò que possibilita de fons la normativa que estrenem. Tal vegada es tracta d’una exigència afegida a la tasca docent, però ben mirat és l’única que dóna sentit al gran projecte que tenim entre mans.