Formació permanent: perspectives emergents (i II)
El col·lectiu del personal docent ha canalitzat de manera tradicional la necessitat de rebre formació permanent cap a programes que complementen o actualitzen amb continguts pertinents la formació inicial. Generalment, per donar resposta a aquesta necessitat de reciclatge professional o d’aggiornamento del cos docent, s’elaboren i s’ofereixen cursos, programes o tallers d’especialització amb metodologies i mitjans d’ensenyament nous.
És freqüent que la formació continuï encaminada a la transmissió de coneixements declaratius provinents de les disciplines més teòriques i, malgrat contenir informacions rellevants per al personal docent i la seva pràctica, no ha sabut establir el llaç cap a la realitat. En termes generals es pot afirmar que la formació –tant la inicial com la permanent– de la majoria de docents es fa de manera descontextualitzada, des de perspectives més teòriques que no pas pràctiques, i no acaba de trobar la manera d’ajustar-se i adequar-se a la realitat concreta de cada professional docent.
Les recerques recents en l’àmbit dels processos formatius del professorat europeu plantegen una revisió profunda dels models de formació utilitzats fins ara. Segons els resultats d’aquests estudis, el personal docent i també els mestres consideren que es formen millor quan es donen aquestes condicions:
- Si s’estableix un vincle clar i directe amb les experiències pròpies.
- Si es parteix de les pròpies experiències i de l’observació de la pròpia actuació.
- Si es fomenta un procés reflexiu que condueix a la cerca de noves alternatives pedagògiques.
- Si aquests processos reflexius es fan d’una manera sistematitzada, autònoma i realista.
En línia amb les aportacions d'Esteve (2006), aquestes apreciacions ens condueixen a emfatitzar el valor de la reflexivitat en els processos formatius del personal docent i a apostar decididament per a la reflexió sobre la realitat concreta per descobrir vies i eines que possibilitin els canvis que es vulguin introduir a la tasca docent. Concretament, es percep un interès institucional emergent per afavorir un desenvolupament professional que permeti al professorat ser el protagonista i impulsor de la seva pròpia formació per adequar-la a la seva realitat, als objectius que reclama la societat i a les grans línies teòriques de recerca didàctica.
Des d’aquesta perspectiva l’experiència viscuda pel mestre a l’aula escolar es presenta com el mitjà bàsic per reflexionar i aprofundir en la comprensió de la seva tasca, una reflexió que s’haurà de traduir en una millora de la pràctica docent. De la mateixa manera que l’artista –músic, pintor, etc.– millora practicant el seu art, el personal docent també es desenvolupa professionalment practicant l’ensenyament. Ara bé, practicant-lo no de manera rutinària sinó reflexiva. La pràctica i la seva reflexió, presenta tot el seu valor epistemològic en la formació inicial i permanent del docent i adquireix més protagonisme en el desenvolupament personal i professional.
Aquestes perspectives de la formació docent són manifestacions d’un cert dinamisme i evolució pedagògica que defuig les pràctiques estandarditzades i el control burocràtic del docent, que aposta per la diversitat, l’obertura del currículum, el treball col·laboratiu a les escoles o la recerca sobre la pràctica i que promou la formació a l’escola. Així sorgeix una orientació àmplia amb diversos enfocaments que té com a referent primordial la pràctica professional contextualitzada.
Efectivament, sembla que tot el debat en l’àmbit de la formació ha de girar al voltant d’un concepte clau: el canvi o la transformació. Les recerques en el camp de la formació del professorat (Korthagen, 2001) fan ressaltar la idea que perquè un procés de formació aconsegueixi un canvi qualitatiu és necessari adoptar un model més lligat a la realitat del personal docent en formació, que parteixi d’experiències viscudes i de la realitat del seu futur professional. En definitiva, cal partir de la persona i no del saber teòric.
És per aquest motiu que es proposa l’experiència com una font d’aprenentatge molt interessant, a l’abast de tothom i que, a més, permet aprendre de manera permanent. I per presentar la idea de l’experiència docent com a font de formació permanent del docent, cal sustentar-la en l’aprenentatge reflexiu basat en una visió constructivista de l’aprenentatge (Freudenthal, 1991), segons la qual el coneixement sobre la pràctica docent ha de ser un coneixement creat pel subjecte en formació i no un coneixement ja creat anteriorment per tercers i transmès per aquests. La persona que es forma ho fa donant significat a uns continguts i no pas rebent aquest continguts ja amb un significat.
Referències bibliogràfiques
ESTEVE, O. ALSINA, A., BUSQUETS, O., Y TORRA, M., (2006). “La reflexió sobre la pròpia pràctica: una eina per progressar en l’enseyament de les matemàtiques”. Revista Biaix, 25. pp.37-45.
FREUDENTHAL, H. (1991). Revising mathematics education. Dordrecht: Kluwer
KORTHAGEN, F.A (2001). Linking Practice and Theory. The Pedagogy of Realistic Teacher Education. London: LEA.
