Foragitament escolar

En un reportatge aparegut recentment en aquest diari es feia referència al denominat abandonament escolar prematur (AEP), corresponent als joves d’entre 18 i 24 anys que han assolit com a màxim l’educació secundària obligatòria. S’afirmava que aquest abandonament se situa a Catalunya en el 13,7% (13% a Espanya) i lluny del 9% marcat per la UE en l’horitzó 2030. Cal tenir en compte que dins l’AEP s’inclouen situacions i casuístiques molt variades. Des d’aquell alumnat que no ha acabat l’ESO, ja sigui perquè l’ha abandonada o en molts casos perquè ha estat foragitat del sistema, i també els no graduats dels estudis obligatoris o dels postobligatoris (cicles formatius i batxillerat).

Els actuals cicles formatius de grau mitjà acumulen a casa nostra una taxa d’abandonament del 23,6%, el que denota que tenim un seriós entrebanc en aquests ensenyaments. I aquí també s’escauria interrogar-se si en tots els casos podem parlar d’abandonament o caldria referir-s’hi com a foragitament del sistema, sobretot en el cas de molts perfils d’alumnat que no encaixen amb un tipus d’estudis excessivament academicista i teòric. Els cicles formatius de grau mitjà no haurien de pretendre ser un batxillerat tècnic, sinó més aviat caldria que servissin de preparació per a l’entrada al món laboral, potser dissenyant diferents modalitats de titulació al final. Fora bo que connectessin més amb la pràctica professional per a facilitar la inserció laboral de l’alumnat en totes les especialitats. Al mateix temps les empreses haurien de rebre potents incentius perquè els estudiants completessin la seva formació pràctica. L’actual enfocament d’aquests cicles sol perpetuar i engrandir les dificultats d’aprenentatge d’aquells alumnes que ja les mostraven en etapes anteriors.

També tenim un problema a l’ESO, una etapa que fou dissenyada perquè el conjunt de la població de setze anys pogués acreditar, però que a la pràctica continua foragitant un percentatge elevat d’estudiants. Uns perquè en fugen de seguida que poden tot acumulant absentismes reiterats, altres perquè el mateix sistema no es veu capaç de retenir-los dins els centres i els deriva a recursos externs. Moltes de les dificultats d’aquests alumnes ja s’identifiquen a primària, mostrant-se incapaços d’assolir els aprenentatges bàsics, sobretot en comprensió lectora i matemàtica, que lluny de resoldre’ls amb mitjans i recursos normalitzats en aquesta etapa, es van allargant fins a ser traspassats a l’ESO, on la majoria seguiran pel camí del fracàs acadèmic tot presentant també dificultats en la socialització. I això els aboca a la marginalitat dins els centres, danyant la seva autoestima i incapacitant-los per a superar la situació si no disposen d’un ajut personalitzat.

Per això ens cal reforçar molt més la funció tutorial i orientadora a escoles i instituts per a acompanyar millor l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge i maduració personal. Cal que els tutors disposin d’hores suficients per a dedicar-se a conèixer a fons cada alumne i el seu entorn familiar, així com poder liderar el grup classe des de la gestió del clima d’aula necessari per a la bona convivència i maduració grupal tot garantint l’èxit educatiu de tothom. També hem de reforçar el sistema d’orientació educativa personal, social, acadèmica i professional. Els casos cada vegada més recurrents d’assetjament a alumnes, dins i fora dels centres, així ho reclamen. No tindrem un sistema educatiu inclusiu si deixa sol aquell alumne que presenta necessitats d’atenció i de seguiment. I aquestes necessitats, en un grau o altre, en un moment o altre, les presenten la totalitat d’estudiants. O personalitzem l’atenció al nostre alumnat, abocant-hi els recursos humans i materials necessaris, o seguirem parlant, any rere any, d’abandonament escolar prematur tot camuflant el que en bona part és foragitament escolar.

Calen polítiques valentes per a capgirar la dinàmica perversa on s’ha situat l’evolució del nostre sistema educatiu. Amb reformes només parcials o hipotecades a determinats interessos no capgirarem el sistema i, per tant, no posarem fi al foragitament escolar. L’educació és massa important per a fer-la subsidiària de la correcció política o corporativa. Si volem situar-la com a pilar fonamental de la nació cal construir una proposta real de transformació del sistema educatiu. I per a reclamar-la ens cal la veu i determinació de tota la societat.

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2589897-foragitament-escolar.html