Fi de curs i anhel de futur
Aquest curs que ha finalitzat ens deixa com sempre llums i ombres, tot i que amb una sensació generalitzada d’un cert esgotament. La realitat de les retallades s’ha fet evident i tothom sap que trigarem a recuperar la sensació de poder anar ampliant i incrementant recursos. Ara sabem que caldrà aprofitar molt bé tot allò que tenim i que caldrà prioritzar amb molta cura i des de l’eficiència les accions que emprenguem.
Els resultats de les proves externes realitzades a Primària, tant les d’àmbit estatal com les de sisè curs desenvolupades pel Departament, no han estat bons. En alguns aspectes fins i tot pitjor que les del curs passat a l’esbrinar enguany, amb més detall, la comprensió lectora dels nostres alumnes i també el seu nivell de coneixement de la llengua anglesa. No és una bona notícia tot i que era força previsible. Ara bé, hem de saber situar el valors d’unes proves externes puntuals en relació al procés continuat d’aprenentatge dels nostres nois i noies. En definitiva, els que millor coneixen el potencial i el rendiment dels nostres estudiants són els mestres i els professors d’aula. Per això, el conjunt de mesures que es prenguin per a millorar la qualitat del sistema han de comptar, en primer lloc, amb la complicitat de qui les haurà d’aplicar. I aquesta complicitat només s’aconsegueix si hi ha un cert consens sobre el diagnòstic de la situació que justifica les reformes i, per tant, sobre el sentit i les prioritats de les accions a emprendre.
No és bo que el Departament d’educació no aconsegueixi més complicitats estratègiques amb els mestres i professors de les nostres escoles. Les polítiques educatives, perquè siguin eficaces a nivell d’aula, han de saber mobilitzar els actors principals de la gestió de les aules. I quins incentius, quina confiança, quina formació autènticament pràctica i eficaç, s’està oferint als ensenyants del nostre sistema educatiu que possibiliti comptar amb la seva plena implicació en les reformes que tan urgentment necessita emprendre el nostre sistema educatiu?
De cara al curs vinent i els que vindran, haurem de millorar els resultats i els processos, l’atenció a totes les diversitats, l’equitat del sistema i també l’excel·lència. I ho haurem de fer amb recursos limitats. Per tant –com ja vam dir en l’editorial del passat Butlletí– cal valentia política per posar sobre la taula un programa de priorització de les actuacions que necessita el sistema, així com els recursos disponibles per a gestionar-les d’acord a aquests criteris prioritaris. Per això hem d’avaluar seriosament l’eficàcia de molts dels recursos que actualment estan en marxa. Tot no ho podrem fer alhora i amb el màxim de profunditat. Serà necessari fer una bona seqüenciació de les accions a emprendre i, per fer-ho, caldrà disposar d’un retrat realista de la situació. Només des de la màxima transparència i honestedat en les polítiques públiques educatives podrem impulsar aquesta tasca amb garanties d’èxit.
I tot això, el curs vinent, ho haurem de fer potser a les portes d’un canvi polític amb els períodes d’incertesa que això sol generar en l’administració. També ho haurem d’emprendre sota l’ombra d’una Sentència del Tribunal Constitucional que ens ha recordat que encara ens queda molt de camí per fer. Encara haurem de redoblar esforços per a garantir una escola que pugui normalitzar la llengua catalana en tots els espais d’influència educativa, que pugui decidir sobre el currículum, les modalitats organitzatives, el model de gestió del personal docent... En definitiva, sobre l’articulació d’un sistema educatiu propi o, si es vol, sobre un model català d’educació.
En temps incerts, boirosos, d’ajustaments i de fatigoses reinterpretacions semblaria que tot ens impel•leix al desànim o, com a molt, a l’anar tirant. Creiem però que l’actitud a emprendre ha de ser la contrària. En moments històrics com aquests hi ha països que saben trobar la força i l’ànim per agafar embranzida i avançar decidits envers la màxima ambició, tot generant il·lusions col·lectives. Quan un poble comença a caminar cap un nou horitzó la seva escola no pot romandre expectant, ens al contrari, ha d’esdevenir una de les principals forces –potser de les més vitals– al servei de l’empenta col·lectiva. I fer-ho, no des de la proclama fàcil, sinó des d’un redoblat esforç per a la millora de la seva funció. De què serviria lluitar per un nou futur pel país si bona part dels seus ciutadans tinguessin un futur personal hipotecat per una deficient formació?
