Fer de mestre avui
Qualsevol feina té els seus inconvenients, les seves ingratituds, també les seves virtuts i recompenses. I res és com, des de fora, molt sovint es pensa. Fer de mestre d'educació infantil o de primària, o bé exercir de professor de secundària, avui suposa una professió d'un cert risc, sobretot psicològic, que pot acabar derivant envers clars problemes de salut mental.
Quins factors poden estar més relacionats amb l'estrès docent o amb
una gradual decepció envers la professió d'ensenyant? En primer lloc,
haver-se equivocat de feina. És a dir, no haver calculat prou bé el grau
d'entusiasme i il·lusió que requereix l'exercici real de la professió.
Per poder exercir de mestre, no n'hi ha prou de passar-s'ho bé amb les
criatures, o ajudar que comprenguin determinats continguts o adquireixin
algunes habilitats. Això, en tot cas, és condició necessària però mai
suficient per exercir amb competència la docència i, encara més, per
mantenir el tremp necessari que demana aquesta feina al llarg dels anys.
Tampoc
sol ser suficient posseir una gran passió per la matèria de
l'especialització escollida, sobretot en referència al professorat de
secundària. De seguit es descobreix a l'aula que l'entusiasme envers la
“nostra” matèria no tan sols no és compartit per la majoria dels nois i
noies que tenim al davant, sinó que, a vegades, genera fins i tot
actituds negatives. Davant d'això, l'esforç que requereix exercir la
docència sol ser enorme.
A més, la formació inicial rebuda es
mostra insuficient perquè, amb l'actual sistema d'accés a la professió,
quan el professor novell arriba als centres per començar a exercir, sol
posseir encara força dubtes en relació amb les seves competències
professionals. Si a més té la mala sort de començar amb grups
especialment difícils, o amb força desmotivació, a la feblesa formativa
s'hi afegirà la incertesa sobre la pròpia idoneïtat psicoemocional per
resistir els reptes que li planteja una situació complexa i difícil de
gestionar.
Si a més de tot això
el professor arriba a un centre on no existeix un projecte educatiu
clar, ni un lideratge institucional i humà eficaç, ni una organització
al servei de l'aprenentatge dels alumnes, ni la possibilitat
d'integrar-se en un equip de col·legues que ens ajudin, formin i
aconsellin, la nostra possibilitat de mantenir l'esperit docent
vocacional caurà en picat. Encara més, en temps d'ajustaments econòmics,
ens podem trobar plantilles reduïdes, que no es cobreixin temporalment
les absències, que hi manquin recursos de suport per atendre millor la
diversitat, que el clima general sigui d'enuig o d'un cert pessimisme
encomanadís, etc. Aquesta situació seria molt perillosa, perquè podria
abocar el col·lectiu docent a caure en el desànim I això no seria just
per als nostres infants i joves. Com a país tampoc podem permetre que
els mestres i professors acabin desconcertats i sense perspectives de
millora, ajut i reconeixement.
Deu ser veritat, que correm el
perill que es perdi tota una generació dels nostres joves (des del punt
de vista de la promoció social i laboral). Però si resta un bri
d'esperança perquè això no acabi succeint i, sobretot, perquè no es
perpetuï, cal assegurar que no perdem tampoc tota una generació de
mestres i de professors per la manca d'horitzons i d'il·lusions. Tenir
cura de no desmoralitzar el nostre professorat és una obligació que
posseïm com a país. Contràriament, correm el perill que es trenqui el
fràgil fil que sustenta la perseverança i la confiança de tants mestres i
professors de casa nostra.
