Feina a fer
En Xavier Melgarejo ens ha deixat. Trobarem a faltar el seu testimoniatge, el seu sentit de l’humor, la seva generositat i la seva intel·ligència. Però ens ha posat deures. A tothom i al país. A tots aquells que voldríem un sistema educatiu diferent, més just, més eficaç, més respectuós amb les necessitats presents i futures dels alumnes, amb docents prestigiats per la seva excel·lent professionalitat i preparació. En definitiva, en l’anhel de convertir l’educació en el bé més preuat de la nostra societat.
Les persones, les idees,
les reivindicacions... passen ràpid i, en contrast, els canvis, les
transformacions, sembla que es resisteixen, que s’aferren als costums
adquirits, a la inèrcia institucional, gremial, burocràtica. I tot plegat
allunya l’horitzó desitjat. I malgrat tot, testimonis com el del Xavier
Melgarejo ens indiquen el camí: no defallir, perseverar, predicar amb
l’exemple, aprendre sempre més i sense descans, seduir millor que convèncer,
demostrar més que predicar i ser agraït amb els exemples reeixits, com, en el seu
cas, amb el seu estimat sistema educatiu finlandès.
L’educació catalana es
debat entre dues aigües: l’afany renovador (per alguns innovador) i les
resistències permanents justificades per l’aferrament a la tradició, a la seguretat
curricular i metodològica, així com a l’avaluació com a sistema de control i classificació.
I les resistències solen prendre el mateix format: allò que es proposa ja
s’està fent (quasi des de sempre) o bé és impossible (per manca de recursos,
especialistes...). I aquesta cançó és eterna, resisteix el pas dels anys. I
mentrestant els docents més inquiets es desesperen abocats, molts, en claustres
o entorns de centre on les transformacions estan segrestades pel cofoisme, la
inseguretat o la inèrcia. És clar que necessitem més recursos en educació. I
més especialistes. Sí. I també menys hores de docència per fer-ne més de
treball en equip, de tutoria i d’orientació. I tant! I tan de bo tinguéssim
menys alumnes per classe. Malgrat això, també podem ajuntar o reorganitzar classes,
edats, matèries, docents, espais, temps, etc. I sovint no ho fem perquè això
suposa un altre tipus de feina afegida, quan no comporta haver-nos d’allunyar
de la nostra zona de confort (la que ens permet continuar fent allò que sabem
fer perquè és el que fem sempre) i evitar conflictes amb el sectors més
reticents als canvis.
Però al costat de tot això
hi ha centres (públics i concertats) que no es conformen, que fa anys que renoven
o innoven, que tenen clar que treballar plegats i ajuntar forces els donarà més
oportunitats per reeixir en les seves iniciatives renovadores. No tenen
seguretats però disposen d’iniciatives. També tenim mestres i professors
gairebé heroics lluitant cada dia amb circumstàncies difícils, amb alumnes amb
moltes necessitats educatives. Necessitats de tot tipus. Algunes plantegen
reptes de formació complementària per tal que els docents hi puguin fer front
amb garanties d’èxit; altres els depassen perquè són conseqüència de circumstàncies
socials, econòmiques o familiars, dures i difícils, que fa que el comportament
de determinats alumnes, sobretot a la secundària, esdevingui de molt complicada
gestió. I aquí s’entén la demanda de més recursos de tot tipus.
Per tant, tenim un sistema
educatiu que, a diferència del de Finlàndia, és molt heterogeni. Centres que
han d’afrontar moltes dificultats sense les eines necessàries per a poder-ho
fer garantint-ne l’èxit; centres que podrien anar molt més enllà en els seus
plantejaments pedagògics, metodològics i d’impacte educatiu en els seus alumnes
i que, en canvi, es queden a mitges, per cedir a la rutina, per manca
d’ambició. Però també disposem de molts centres que empesos per equips sòlids i
decidits s’avancen i proposen transformacions. Alguns de forma radical i a
fons, altres de manera més gradual i prudent, però tots ells compartint la
convicció que en educació innovar, transformar, és inherent al propi terme que
comporta l’anhel de perfeccionament constant.
Ens toca molta feina per
fer per convertir el nostre sistema, heterogeni i desigual, en un altre més
harmònic, més equitatiu, i de més qualitat humana en l’aspecte personal de cada
alumne i en la vessant social. Es tracta, en definitiva, d’ajudar a tots els
centres, prioritzant aquells que han d’afrontar situacions més complexes perquè
puguin avançar en la millora de la qualitat educativa en totes les seves
vessants. En definitiva, cal que tinguem clara la principal prioritat del
sistema: educar millor per fer persones més felices, més autònomes, més
responsables, més solidàries, més formades i més competents. Aquest era el
repte i el somni del Xavier. I també ha de ser el de tots nosaltres.
