Eugeni d’Ors i la pedagogia de l'”Obra ben feta” (i II)
La pedagogia orsiana és una pedagogia que vol recuperar –davant de la producció en sèrie del món industrial i de la despersonalització de l’activitat laboral moderna– els valors del treball de l’artesà de l’Edat Mitjana. Llavors hom iniciava la seva carrera professional com a aprenent, per passar a ser oficial i assolir, finalment, el grau de mestre.
Calia, doncs, seguir –en aquella Catalunya de començament del segle XX– aquest itinerari formatiu que cristal·litza en l’Obra Ben Feta, una pedagogia que ofereix també un aspecte estètic accessible a tothom, al marge de classe i condició social. Per tant, aquesta pedagogia que excel·leix l’objectiu de l’Obra Ben Feta resta a l’abast de qualsevol, ja es tracti de treballadors manuals o de professionals liberals.
Per bé que sovint s’insisteix en el paper de l’ètica, Eugeni d’Ors confereix a la seva pedagogia una dimensió estètica que implica totes les facultats humanes. Tant és així que la seva pedagogia es pot entendre com la síntesi d’un procés formatiu que fusiona el conèixer (pensar), el jugar (crear, imaginar), el fer (produir) i l’esforç (cultiu de la voluntat). El resultat de tot plegat serà aconseguir l’Obra Ben Feta. Així, doncs, la justificació del treball ve donada pel goig de crear i conformar una obra acabada, que a més dóna sentit a la vida humana perquè gràcies al seu treball l’ésser humà transforma la naturalesa en cultura. D’aquí prové –d’acord amb aquesta estètica que reclama la perfecció, és a dir, fer bé les coses– que algú assoleixi una autoritat que queda vinculada a la idea d’autor. Ens trobem, doncs, davant d’una autoritat –derivada del prestigi que confereix l’Obra Ben Feta– que ofereix grans possibilitats pedagògiques des del moment que qui la posseeix ja no actua guiat per la potestat. En altres paraules: el prestigi de l’autèntic i veritable mestre es troba avalat per l’autoritat que es deriva de l’excel·lència de la seva obra, i no pas per la potestat que prové d’una pretesa posició de superioritat.
D’aquesta pedagogia de l’Obra Ben Feta es desprèn –si més no– un doble corol·lari. D’una banda, i de cara al paper dels mestres, exhorta a què els professionals de l’educació assoleixin una autoritat que provingui de la seva vàlua personal i professional, és a dir, d’un prestigi que es guanya i consolida diàriament en el treball quotidià. Així ho ha de fer el mestre, tot seguint l’exemple dels artesans. Per un altre cantó, i pel que fa als alumnes, planteja una pedagogia del gust que destaca el procés de creació de l’Obra Ben Feta com un acte de conquesta, a manera d’un lent aprenentatge a través de l’esforç i el treball. D’aquesta manera, Eugeni d’Ors s’allunya del romanticisme pedagògic i, per tant, de l’espontaneïtat vitalista que –a través de l’Escola Nova– a voltes ha arribat en més d’una ocasió fins a nosaltres. Per tant, els infants no poden ser considerats genis creatius sinó aprenents que s’han d’esforçar de manera responsable.
És lògic, doncs, que el nostre filòsof advoqui –d’acord amb els postulats noucentistes que emfasitzen la importància del treball– a favor de l’Obra Ben Feta que, a més a més, ha de respondre a la vocació, a la crida, que sent cada infant. En darrer terme, la professió –que invita a la perfecció, és a dir, a la Obra Ben Feta– no és més que una resposta afirmativa i en positiu a la vocació que hom experimenta. Ras i curt: per Xènius l’educació implica un procés d’aprenentatge que exigeix esforç i treball i, nogensmenys, dosis de sacrifici perquè només l’Obra Ben Feta pot justificar una pedagogia que sap que les coses ben fetes no tenen fronteres. Certament que aquest missatge pedagògic –que a voltes ha estat denigrat o senzillament oblidat– manté avui una absoluta actualitat: expressions com qualitat i excel·lència que s’han fet comunes en el llenguatge educatiu es poden entendre també com manifestacions renovades d’aquell gust per l’Obra Ben Feta, clau de volta de la pedagogia orsiana.
A tall de cloenda, potser res millor que reproduir les paraules que Eugeni d’Ors va posar com a colofó a Aprendizaje y Heroísmo, títol de la conferencia pronunciada a Madrid l’any 1915 i que, al nostre parer, constitueix una de les pàgines més brillants de la pedagogia catalana, encara que fossin escrites en castellà: «Todo pasa. Pasan pompas y vanidades. Pasa la nombradía como la oscuridad. Nada quedará a fin de cuentas, de lo que hoy es la dulzura o el dolor de tus horas, su fatiga o su satisfacción. Una sola cosa, Aprendiz, Estudiante, hijo mío, una sola cosa te será contada, y es tu Obra Bien Hecha».
Paraules que –en un món accelerat i delerós com el postmodern– constitueixen una crida a la recuperació d’uns valors que sovint sembla que s’han fet fonedissos.
https://www.edu21.cat/ca/continguts/467
