Eugeni d’Ors i la pedagogia de l'”Obra ben feta” (I)
Pensador polièdric, personatge controvertit i una personalitat complexa, tal vegada fins i tot barroca, Eugeni d’Ors (1881-1954) va mantenir amb Catalunya una relació entre l’amor i l’odi. Si el seny i la rauxa han estat considerats tradicionalment els aspectes del caràcter català, Eugeni d’Ors bé representa aquesta doble actitud que va des de ser l’intel·lectual que dirigeix el moviment noucentista a traslladar-se, per despit, a Madrid on es va instal·lar a partir dels anys vint del segle passat.
Enric Jardí el va definir com un desarrelat, mentre que el seu fill Juan Pablo comenta que va ser un traïdor per a Catalunya i un intrús a la capital, és a dir, sempre es va moure com un apàtrida en terra de ningú. Després de tants anys de debat i discussió al voltant del «cas d’Ors», sembla que ha arribat l’hora per a les valoracions equànimes, més enllà de l’eterna polèmica entre els seus detractors i defensors. En qualsevol cas, cal tenir ben present que durant els darrers anys de la seva vida Xènius va voler reconciliar-se amb Catalunya, tot sojornant durant temporades a l’ermita del Far de Sant Cristòfol, a Vilanova i la Geltrú.
No hi ha dubte que Eugeni d’Ors –promotor i ideòleg del Noucentisme– va voler modernitzar Catalunya d’una manera decidida, fins el punt que el seu combat intel·lectual –una lluita o heliomàquia a favor de la llum i de la cultura– es va dirigir contra les manifestacions dinovenes de signe romàntic i, molt especialment, contra el modernisme. D’Ors pensava que Catalunya havia tingut un Renaixement magre i esquifit, de manera que s’havia d’establir una creuada neohumanista a favor del saber i de la cultura, tal com palesen les seves Gloses publicades a La Veu de Catalunya a partir de 1906. Quasi bé tothom està d’acord que el Glossari constitueix una obra sòlida i consistent, d’alta divulgació científica, que va posar en circulació a Catalunya un conjunt d’idees que pretenien modernitzar el país i situar-lo en el context de la cultura europea. En darrer terme, es tractava d’una mena de Kulturkampf, és a dir, una lluita per la cultura que s’havia de dirigir des de dalt, la qual cosa conferia a la seva empresa pedagògica un toc elitista i il·lustrat que sovint xocava amb altres posicions de caire més popular que volien reformar la societat des de baix.
Ben mirat, el que Eugeni d’Ors proposava no era altra cosa que la formació d’una classe dirigent capacitada i culta que sabés portar les regnes del país. Al seu entendre, i enfront de la barbàrie que havia representat el segle XIX amb les manifestacions revolucionàries derivades del romanticisme, calia restablir –amb l’ajuda de l’educació i la cultura– l’ordre i la civilitat. Així, doncs, Eugeni d’Ors postulava –en un moment que Catalunya havia retrobat el seu passat grec amb el descobriment de les ruïnes d’Empúries– una espècie de restauració de signe humanista que havia d’entroncar amb el classicisme hel·lènic, l’humanisme del Renaixement i, nogensmenys, amb el neohumanisme alemany (1780-1830). D’aquí que ell mateix volgués ser Goethe i que, per extensió, Catalunya havia d’esdevenir una mena de ducat culte i refinat, amant de les arts i les ciències, com va representar Weimar. Ell estava cridat a ser el conseller àulic d’aquest Principat que, a través del progrés i el saber, volia situar-se al capdavant dels països civilitzats. En darrer terme, Eugeni d’Ors sempre va buscar un príncep ideal: primer a Catalunya amb Prat de la Riba, i més tard –després de la topada amb Puig i Cadafalch– a Madrid.
Així s’explica que des d’una perspectiva pedagògica D’Ors es distanciés dels plantejaments de Jean-Jacques Rousseau, que ha estat considerat l’origen de la renovació pedagògica amb l’Emili (1762). Ara bé, Xènius va considerar que el sentimentalisme i l’espontaneïtat de la pedagogia de Rousseau –un precursor del Romanticisme– no constituïen bones receptes educatives. S’havia d’oblidar a Rousseau de manera que calia optar per un autor renaixentista com Rabelais, la pedagogia del qual –segons apareix en el Gargantua– constitueix un veritable programa a seguir i a imitar. No debades, l’ètica de l’humanisme del Renaixement no era altra que l’estudi, el treball i l’esforç, qualitats que D’Ors va veure fidelment representades en els artesans com Bernard Palissy, aquell ceramista del segle XVI que combinava diferents arts (ceràmica, pintura, vidre, etc.) i que no es va limitar a fer anar el seu obrador sinó que, a més a més, va aprofundir en els secrets dels esmalts.
https://www.edu21.cat/ca/continguts/471
