Escola i democràcia

"Les autoritats educatives han de facilitar salts qualitatius capaços d'engrescar de debò la comunitat educativa"

Les aules, els centres educatius, constitueixen un microcosmos, un espai físic i vivencial idoni per poder prendre el pols, a grans trets si voleu, als problemes de la societat que el conforma. Una aula, un grup-classe de qualsevol etapa, és un model a escala de l'àmplia col·lectivitat que l'acull. L'escola, el sistema educatiu, és un mirall de la societat que el genera i el manté. I en aquest marc, els observadors privilegiats són els i les mestres amb actituds de crítica i d'autocrítica, de reflexió i acció, el professorat que dia a dia s'hi pela els dits. Cal donar-los més sovint la paraula, cal escoltar-los i fer-los cas perquè hi entenen.

En els règims polítics dictatorials l'escolaritat era, és, una eina de control, d'adoctrinament i de repressió al servei dels grups que tenen la paella pel mànec, el zenit d'un ordre de vigilància i càstig, com deia el filòsof Michel Foucault. Només cal recordar la depuració soferta pels mestres de la República durant la dictadura franquista. En un règim polític que es vol democràtic -atribut que cal conquerir en la quotidianitat i no només cada quatre anys en les conteses electorals- el sistema educatiu cal que sigui una eina al servei del creixement integral i saludable de les persones, del benestar i la cohesió social, al servei de la democratització del coneixement i al servei de l'aprenentatge en l'exercici de la llibertat i la responsabilitat. Tot un repte. En escriure aquestes darreres paraules d'un pòsit tan dens, em ve a la ment un grafit que tinc a prop: "treballa, consumeix i calla". Educar no és fàcil, no ho ha estat mai.

En una societat que es vol democràtica, tots, tots els seus agents i sectors -àmbit familiar, mestres i professorat, sindicats, l'alumnat d'acord amb els nivells d'edat, universitats, associacions i administracions, el lleure educatiu, diverses entitats culturals, esportives, econòmiques- han d'implicar-se en allò que els és propi en la construcció i funcionament d'un sistema educatiu que pugui garantir aquests objectius esmentats.

Les autoritats educatives governamentals han d'establir sense ambigüitats canals vius d'informació i de participació, amb mostres de confiança real; han d'actuar amb valentia, amb nitidesa, sense escatimar recursos, sense atorgar cap tipus de privilegi propi d'èpoques que no voldríem reviure -volent aconseguir un consens més ampli, sovint es desvirtuen projectes iniciats amb molt bon peu-. Amb l'escola, amb l'educació, no s'hi pot jugar. Tot plegat ha d'estar presidit sempre per un gran afany pel que és just. Ens ho recordava fa pocs dies la Dra. Adela Cortina, activista de l'ètica, en una jornada d'intercanvi d'experiències d'Aprenentatge Servei.

A més a més de resoldre situacions d'emergència en els processos d'escolarització, les autoritats educatives han de facilitar salts qualitatius capaços d'engrescar de debò el que anomenem comunitat educativa, amb el benentès que les innovacions s'encomanen en el pla horitzontal, fruit del diàleg, la cooperació i l'intercanvi. Les reformes de veritat no s'han establert mai per reial decret, de dalt a baix. El degoteig constant de prescripcions molt delimitades pot arribar a fer més nosa que servei. Mentrestant, passen els anys i les oportunitats sense que s'afronti, per exemple, una de les necessitats més peremptòries: la transformació radical de la formació inicial de mestres i professorat.

Res de pedaços ni capes de vernís. Per a les properes dècades, a Catalunya ens cal un nou model i una nova cultura d'escola democràtica -contra corrent ja s'està gestant en molts centres i xarxes educatives- amb noves arquitectures dels espais i dels temps, amb noves formes d'accedir al coneixement amb projectes integrats de treball, amb noves interaccions amb l'entorn físic i social, amb noves relacions pedagògiques carregades de tota la ciència, l'art i l'acció ètica que l'ofici demana.