Entre el risc i el repte

Al setembre podríem retrobar una escola immersa en un reguitzell de mesures d’ajustament. Entre les quals:

Més hores de docència del professorat, però que caldria que no afectessin les hores de tutoria i de coordinació que siguin estratègiques per al projecte de centre.
No cobrir les substitucions fins al cap de deu dies. Confiem que això només es produeixi si no hi ha cap altra absència o baixa simultània, i que no s’apliqui en els centres amb alumnat més vulnerable. –Ràtios més altes. També aquí caldrà anar amb cura per aplicar-les només en aquells tipus de centre que, per condicions d’espais o de tipologia de l’alumnat, s’ho poden permetre sense alterar gaire la qualitat educativa.
Contractació d’interins per hores. No s’hauria d’aplicar en els casos que calgui fer un horari normalitzat al centre –encara que sigui per períodes curts–, atès que la tasca d’un professor va molt més enllà d’impartir classes.

Ara bé, al marge d’aquestes mesures, la crisi haurà servit per esperonar un canvi de model educatiu per als propers anys? Caldria plantejar-se:

Reduir i seleccionar els continguts curriculars bàsics i comuns de tipus competencial en els àmbits humanístic, científic, instrumental, tècnic i moral.
Avançar perquè l’organització dels espais, horaris, agrupaments d’alumnes... sigui més polivalent, tot prioritzant la codocència i la multidocència.
Disposar d’una metodologia didàctica que aprofiti molt més els nous entorns d’aprenentatge; que fomenti el treball per projectes en equips; que optimitzi les TIC posant-les al servei d’una major personalització de l’aprenentatge tot obrint l’aula i el centre al món.
Potenciar l’orientació educativa i tutorial com a competència professional i compartida per tot l’equip docent i que, llavors, garanteixi un acompanyament eficaç de cada alumne envers l’èxit educatiu. Això suposa abordar canvis en la mentalitat docent i apostar per una pedagogia de l’excel·lència.
Aconseguir una administració educativa menys intervencionista en els aspectes burocràtics i molt més curosa en les polítiques de compensació de les desigualtats.
Disposar d’escoles que romanguin a l’aguait dels canvis socials; que defensin la llengua catalana com la vehicular del centre; que donin suport, sense complexos, al període de transició nacional que el gruix de la societat catalana està emprenent cap a un horitzó de plena llibertat.

Tenim, doncs, malgrat tots els riscos, grans reptes que cal atendre. Lluny de defallir, avancem-nos al futur.