Entre d’altres, dos reptes
"La velocitat s'ha convertit en un valor, però si parlem d'educació, el que necessitem són ritmes pausats"
Si hagués de trobar una metàfora per explicar la societat actual,
triaria les muntanyes russes, aquells vagons que circulen a una gran
velocitat i ara pugen i ara baixen.
Les institucions educatives són un d'aquests vagons i cal recordar
que sotmetre el temps educatiu als ritmes vertiginosos de la imatge
triada no és l'opció més convenient. La velocitat s'ha convertit en un
valor. Però el cas és que si parlem d'educació el que necessitem són
ritmes pausats, diferenciats, perquè educar comporta disposar de temps
per atendre les necessitats de l'altre, de qui som responsables.
L'educació requereix ritmes que ens permetin contemplar el paisatge i
construir narratives llargues.
Dins d'aquest context que dificulta l'acció educativa vull concretar breument dos reptes vistos des del món de l'escola.
El primer és prendre consciència de com des de cada centre educatiu
acollim les criatures, que és una altra manera de dir com tractem la
diferència. El segon repte és què ens cal per potenciar els llaços que
relacionen el món de la universitat amb el de les escoles.
Del primer repte hi ha dos elements que vull destacar. Hem d'acollir
la singularitat de cada persona que arriba al sistema educatiu, sigui
en el tram que sigui, confiant que trobarà unes persones que l'ajudaran
a créixer. Acollim la singularitat, el rostre, la història, la mirada
de l'altre i, per tant, hem de mirar de diversificar les maneres
d'ensenyar perquè tots podem aprendre, però aprenem de maneres
diferents. Ens cal, a més a més, vigilar perquè cap diferència
esdevingui una desigualtat.
Ara bé, cada persona és portadora d'una cultura determinada i
aquesta diferència també és acollida, però, de manera crítica. En el
context tan afortunat que dóna l'existència d'una escolaritat
obligatòria, cada centre educatiu és un bon lloc per mostrar el món,
per mostrar-ne les diferents interpretacions -els adults el representem
davant les noves generacions- i per crear un ambient que ens permeti
compartir-ne les lectures i viure i conviure amb les cotes màximes
d'autonomia i de responsabilitat.
D'aquest primer repte sorgeix la necessitat d'equips docents amb
capacitat de treballar en equip, equips integrats per individualitats
ben formades i il·lusionades, capaces d'impulsar projectes al servei de
les necessitats concretes dels seus i de les seves alumnes i capaços
d'establir complicitats amb les famílies i oberts a l'entorn.
El segon repte em porta a afirmar que la formació inicial hauria de
ser encara més una responsabilitat compartida, perquè no és clar que la
formació inicial s'acabi quan es deixa la universitat. Hi ha qui
s'entesta a dividir el món en dues parts. D'una banda, la universitat i
la teoria, d'una altra, l'escola i la pràctica. Però les coses, quan
ens referim a maneres de promoure sabers i competències, són més
complexes, per la senzilla raó que no es pot analitzar cap actuació a
l'aula sense valorar els sabers que implica, ni es poden produir sabers
sense tenir en compte les condicions concretes de l'exercici
d'ensenyant. Una explicació teòrica no pot deixar en terreny invisible
allò que vol mostrar. Ni la pràctica es caracteritza per una manca de
teoria (implícita o explícita), ni la teoria es pot considerar un
terreny aïllat on es generen les certeses. Per això és molt important
l'entrada al sistema amb un "bon acompanyament".
Exigir a l'opinió pública un coneixement més complet de la realitat
educativa ajudaria a situar millor els problemes i les solucions que
hem d'aconseguir trobar entre tots.
