Enèsima llei, enèsima desorientació

L’actual govern espanyol activarà per segona vegada (la primera es suspengué per la convocatòria d’eleccions) una nova llei d’educació, la LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica d’Educació). Aquesta Llei, segons fonts governamentals, persegueix suprimir alguns preceptes de la denominada Llei Wert del 2013 i introduir nous elements.

Serà l’enèsima vegada que des de la denominada “Transició” s’intenta ordenar amb una llei general el sistema educatiu de l’Estat i, és clar, també amb efectes a Catalunya, malgrat haver fet una de pròpia, la LEC de 1999, però en tot cas subsidiària de l’”orgànica” de torn espanyola.

L’Estat Espanyol deu ser un dels països occidentals que amb més freqüència modifica les seves lleis generals d’educació. I això demostra dues coses. Primera: que aquestes lleis no deuen ser tan generals quan s’han d’anar modificant cada cinc anys o menys. Una normativa general hauria de tenir la voluntat d’orientar el sistema, oferint seguretat i estabilitat, durant un període de temps llarg i no provocar l’efecte contrari, és a dir, generar desorientació pels canvis constants que a voltes són només retorns a la normativa anterior del darrer canvi. I així en una cursa esquizofrènica i suïcida inacabable que genera, en el sistema educatiu, inseguretat jurídica i desorientació pedagògica. I segona constatació: és una mostra evident, per reiterada durant dècades, de què els partits polítics que s’alternen en la governabilitat de l’Estat (i hi ha exemples de diversos colors i combinatòries) tenen en una molt baixa consideració a l’educació del país. Una manca de consideració envers la formació dels seus infants i joves i una preocupant manca de visió estratègica de futur.

Resulta decebedor constatar una vegada i una altra aquesta miopia de la classe política espanyola. Que no saben mirar als països més avançats a nivell educatiu del nostre entorn europeu? Que no saben que l’estabilitat és una inversió que correlaciona amb la qualitat del sistema? Que no saben que legislar poc, però amb consensos amplis, ofereix un marc dins el qual es pot sentir còmode la immensa majoria de la població i, per tant, el sistema educatiu podrà gaudir de tranquil·litat i del recolzament del conjunt de la comunitat educativa, a més de la pròpia comunitat escolar? I si ho saben, per què no ho fan? Per què no dediquen esforços per arribar a consensos? Per què no deixen de fer servir l’educació com a camp de batalla partidista i ideològica? Potser perquè si han de consensuar una llei de mínims aquesta circumstància posaria en crisi tot el sistema burocràtico-administratiu de l’estat? Un sistema en el qual és consubstancial l’afany per legislar-ho i normativitzar-ho tot, en definitiva per voler controlar-ho tot; i en primer lloc l’educació?

És clar, els temes que justifiquen els canvis són sempre els mateixos: la llengua (les denominades llengües pròpies d’algunes comunitats); la religió, el control de la major part de currículum, dels títols i acreditacions, dels agrupaments de l’alumnat, etc. Perquè tornen a ser aquestes temàtiques les que, per enèsima vegada, es volen modificar. Ara potser serà per tornar a treure la religió a batxillerat i fer-la no avaluable; per modificar la introducció d’itineraris a 2n i 3r d’ESO i evitar que prematurament es separin els joves en edats encara precoces (una mesura que compartim); per tornar a recuperar -el govern de l’estat- la prescripció d’un 55% del currículum en les comunitats amb llengua pròpia, com el cas de Catalunya, o el 65% en la resta.

En relació a aquest darrer punt, la prescripció curricular, ens alegrem de la supressió de les denominades matèries troncals de la Llei Wert, però constatem que tornem a perdre una ocasió d’or perquè el govern de l’Estat disminueixi substancialment la prescripció del currículum comú que, al nostre parer, s’hauria de situar en un 15% i deixar que Catalunya pogués dictar un altre 15%. La resta del currículum hauria de correspondre a la decisió dels centres educatius i els equips docents en virtut d’una autonomia que també hauria de ser curricular, en coherència amb la denominada autonomia pedagògica que sense la curricular esdevé una quimera.

Finalment el projecte d’aquesta Llei, pel que coneixem fins ara, no aclareix quina postura tindrà sobre l’ensenyament del català en el nostre sistema educatiu. I aquí no només hi ha el tema del repartiment “horari” de les diferents llengües de l’ensenyament sinó, sobretot, de l’ús lingüístic que es fa de la llengua vehicular i del model d’immersió que, al menys sobre el paper, és vigent a Catalunya. En aquest aspecte ens hi juguem no només la pervivència del català sinó la pròpia cohesió social del país.

Fins que Catalunya no pugui disposar de competències exclusives, i no només “plenes” (que ja hem vist que en cap cas ho són, de plenes), no garantirem un sistema educatiu propi que sigui el resultat del consens de la societat catalana. I aquí també cal reivindicar el dret a decidir; de decidir el model educatiu que volem per als nostres infants i joves. En definitiva, el model de país que volem ser.