En el record permanent d’en Josep Pallach (1920-1977)

Tots els qui vàrem poder conèixer en Pallach sabem que fou una figura molt polièdrica professionalment. El recordem com a professional pedagog, però aquesta denominació l’hem d’agafar en un sentit ampli del concepte, car també fou historiador, psicòleg, sociòleg...

 

El meu coneixement personal d’en Pallach ve de compartir docència en l’Autònoma entre 1972-1977, a més de poder considerar que entre nosaltres es creà una confiança i amistat que anava més enllà de la simple camaraderia acadèmica.

Aquells anys setanta foren anys convulsos. Últims anys de la dictadura i mort del dictador. A la universitat hi havia un debat polític permanent, que ho inundava tot. No es podia fer classe i prou. Ens havíem de comprometre i debatre, sempre debatre, fins i tot el concepte de cientificitat, que per alguns era patrimoni exclusiu del marxisme.

Pallach era docent però alhora un líder, en el sentit més ampli de la paraula. La seva personalitat destacava arreu. Sabíem de la seva trajectòria personal, dels seus passos polítics fora de les aules, del seu bagatge acadèmic elaborat a França i, sobretot, de la seva personalitat, projectada en el diàleg permanent, en la serenor i contundència dels seus arguments.

Cal destacar aquesta figura del Pallach dialogant amb tothom. Un docent que volia fer pensar als estudiants. Diria que fins i tot li agradava el “cos a cos” en els debats, com assenyalen els seus alumnes. Però sempre fou respectuós amb la discrepància, sense cedir mai a la demagògia. Deia: “el millor mestre s’haurà d’enfrontar alguna vegada als seus alumnes”. I ell ho feu en negar-se, per exemple, a donar l’aprovat general polític del curs 74-75 que es va generalitzar entre els docents a causa de la quantitat de dies de vaga que hi hagué. Altres pocs també ho vàrem fer.

En política educativa defensava una escola pública pluralista, compensadora de dificultats, seguint el model francès. No una escola única, ni la prohibició de les escoles sorgides de la iniciativa privada, com es demanava en algunes organitzacions polític-pedagògiques, però afirmava que amb una escola pública de qualitat serien molt minoritàries les escoles privades.

L’escola a Catalunya havia de ser una escola catalana i en català, dins d’un estat que aleshores demandava que havia d’esdevenir federal. Per això en primer terme calia recuperar les tradicions pedagògiques catalanes, per la qual cosa insistia en les seves classes en les aportacions dels pedagogs catalans i la seva contribució a la renovació educativa.

Pel que fa a la possible dialèctica entre el món acadèmic i el laboral, Pallach demanava la seva estreta relació, proclamant la necessitat de vincular el sistema educatiu amb el món laboral. Deia que el coneixement de la realitat laboral ajudaria a la formació com a ciutadans i a escollir amb millor criteri les opcions personals d’activitat i formació professional.

Pallach demanava  tornar a aproximar-se a l’infant, a l’alumne, com a primer pas d’una pedagogia renovada, cercant alhora un personalisme solidari. Dins d’aquest personalisme renovador, Pallach veia igualment la necessitat de l’autoconeixement per part de cada alumne, de cada educand, això que ara considerem tant innovador i vinculat a l’aprendre a aprendre. En el seu llibre de La explosión educativa afirmava (cita traduïda del castellà):

 

“L’adquisició de mètodes de treball personal, el coneixement del propi ritme de treball, dels propis gustos i tendències, per a conjuntar-los amb altres membres del grup social en la realització d’obres comunes, serà segurament, una de les exigències de la nova educació”

 

També podem trobar posicionaments pedagògics sobre temes de permanent debat, com és el cas del paper de la memorització en els processos d’aprenentatge. Vegem si no resulta actual la següent consideració que al respecte feia en Pallach (cito textual, traduït del castellà):

 

“Els aprenentatges memorístics tenen un valor real d’entrenament, valor aquest que resulta indiscutible. L’essencial no és allò que es reté, sinó l’exercici de la capacitat de retenció que, sens dubte, és una de les importants del nostre sistema nerviós. A fi de comptes, aprendre significa sempre assimilar, integrar el que s’ha aprés, de tal forma que es converteixi en instrument de nous aprenentatges”

 

I què deia en Pallach del treball en equip, tant proclamat actualment en les propostes pedagògiques que es consideren innovadores? Després d’advertir que “avui no és possible en cap terreny de la vida professional, del camp científic, tècnic... una obra profunda que no impliqui col·laboració, treball en equip...” insistia en “ressaltar els valors del grup educatiu com condició essencial per a l’autèntica individualització de l’ensenyament”. I afegia que no existeix contradicció entre ambdós enfocaments didàctics.

Si un docent ha de ser coherent amb les idees que proclama i la vida que porta, en J. Pallach en fou un exemple. Fou exemple de vida senzilla i compromesa, sempre disposat a ajudar als altres, especialment si eren represaliats polítics.

Aquesta personalitat complexa i compromesa d’en Josep Pallach explica que, malgrat els anys passats, avui encara se’l recordi amb afecte i nostàlgia. I en són bona mostra els noms atorgats a escoles, ICES, sala de Graus de la Facultat de CC.EE. de la UAB, una Fundació i el Premi de Pedagogia que encara es manté sota el seu nom. Avui aquest Premi, que té vàries versions, és gestionat per la Fundació Pallach i els Ajuntaments de Figueres, Palafrugell i Begur. Però ja al 1978 es creà un Premi Pallach de Pedagogia, finançat per Edicions CEAC i també la Diputació de Barcelona, que existí durant 24 anys, i que mantingué el seu record en actes de presentació on assistiren personatges públics com J. Tarradellas, J. Pujol, H. Barrera, entre d’altres.

Recordar a Josep Pallach és un deure que tenim vers persones que, com ell, honoren la nostra història i la nostra tradició educativa. I al fer-ho, crec que també ens honorem com a poble.