Els professionals al servei del sistema? O el sistema al servei dels professionals que tenen l’encàrrec d’educar?

Acabat de començar el segle XXI, l’educació al nostre país encara té grans reptes per afrontar i resoldre. Els motius pels quals sovint costa “trobar les solucions” estan molt relacionats amb la capacitat que tenim per definir, delimitar i agrupar els problemes i les causes que els provoquen. Des de fa uns anys, aquest exercici no ha estat practicat amb la intensitat i cura que seria desitjable en una societat avançada i en desenvolupament com la nostra, i aquesta anàlisi, quan s’ha fet, ha estat farcida “d’interferències”. És per això que fa uns mesos el projecte EDU 21 es marcava com a finalitat principal la idea “d’articular un pensament pedagògic propi que permeti afrontar des de la independència política els reptes que avui en dia, viu el món de l’educació”. Una primera decisió crucial d’aquest procés ha estat la voluntat expressa i manifesta (així ens ho demanava el Centre d’Estudis Jordi Pujol explícitament i activa) de partir de l’escolta activa dels diferents agents que conformen la comunitat educat va. Passats aquests primers mesos, hem tingut l’oportunitat d’escoltar molts i molt diversos professionals i de llegir les seves reflexions, així com altra interessant documentació que ens fan arribar dia a dia diferents entitats, particulars i professionals a títol personal.

Ningú no és tan innocent com per pensar que l’EDUCACIÓ (en majúscules) pot ser tractada de forma asèptica, ni pensada des d’un no res suposadament innocu i molt menys negar que tots els agents implicats tenen la seva visió i els seus interessos. Malgrat tot, llegint i escoltant, de veritat, serenament i profunda, fins i tot les postures a priori més allunyades, estem convençuts que poden dialogar, que ho han de fer, però que hauran de tenir la voluntat sincera de reconèixer quins són aquells elements que ens distorsionen (les interferències) i que impedeixen precisament l’anàlisi serena de les qüestions educatives.

Arribat aquest moment volem fer avinents alguns punts de partida que semblen anar prenent forma malgrat que, a hores d’ara, només són les primeres passes del que d’aquí a uns mesos podrem anar posant negre sobre blanc i seguir, lògicament, dialogant.

La majoria d’aquestes reflexions, neguits, propostes de canvi i millora fan referència al més profund de la professió, en podríem dir pedagògica de manera genèrica. Assumint el risc de qualsevol simplificació sembla clar que en una societat que canvia a grans velocitats i que és cada vegada més complexa, les solucions i la seva corresponent aplicació, ineludible, no són ni de bon tros evidents ni immediates. Percebem, notem, sentim que els temes que ocupen els professionals estan al marge d’altres tipus de consideracions que sovint hom té interès a mantenir barrejats. En general no preocupen assumptes com el tipus de centre o la població on treballen els professionals, les condicions laborals (per paradoxal que sembli), els recursos de què disposen, etc. En tot cas, aquests elements condicionen el grau o intensitat dels problemes, però no la seva pròpia natura. Els professionals estan amoïnats per saber com resoldre el seu dia a dia a l’aula (o perquè se’ls deixi resoldre allò que ja saben com resoldre), per millorar i aprofitar l’ús de les tecnologies, per anar resolent l’avaluació, el tractament de la diversitat, la mesura de resultats de l’aprenentatge, etc. Tot i això el problema no és com es vol fer creure, sinó la pròpia essència de la professió; no és la dificultat, és la pròpia tasca.

Sense valorar ara -no és el moment- si la formació universitària dels diversos professionals de l’educació és més o menys encertada, el que sembla no tenir sentit és que com a societat s’hagi decidit una determinada opció (títols X o Z que permeten exercir la professió) i després no es confiï en els propis professionals per resoldre allò pel qual se’ls ha preparat. Si escoltem els professionals “sense sorolls”, directament i atenta, podríem dir que saben molt bé què li passa a l’educació i, fins i tot (encara que sembli mentida), són capaços de proposar innovacions professionals per afrontar millor els reptes del nou mil·leni. La realitat és que aquest àmbit que abans etiquetàvem de pedagògic (el camp professional en definitiva) és un camp molt desitjat per “altres”. Es dediquen enormes esforços (lleis, reglaments, normatives, etc.) amb l’única voluntat real de controlar, definir i delimitar com ha de ser l’educació, tot fins al darrer i més mínim detall. Això és no confiar, com a societat, en aquells professionals que ha format i autoritzat a desenvolupar aquesta tasca. Deixem, doncs, que els problemes professionals en l’acció quotidiana els resolguin ells mateixos ja que, a hores d’ara, només tenim que “motius” i “raons” per “confiar” en els mestres i professors del nostre país, els educadors professionals de les noves generacions. I una cosa és clara: aquests educadors professionals (que ensenyen i eduquen de manera indissociable), necessiten de la complicitat i la confiança de la resta d’educadors no-professionals com la família. Només un dibuix de nova i progressiva corresponsabilització basada en la confiança mútua i en les competències de cadascú pot permetre recuperar les energies suficients per seguir treballant per a la millora de la qualitat educativa en el nostre país i, a partir d’aquí, enlloc de culpabilitzar-nos, exigir-nos el màxim mútuament i de manera còmplice. Els seguim escoltant a tots, doncs, perquè en el diagnòstic del problema s’hi amaguen les solucions i els nous reptes.

Lògicament i per la importància de la qüestió tractada, recordem que en l’EDUCACIÓ, no tot ho poden resoldre els professionals ni tindria sentit que ho fessin al marge del sistema i de la resta d’agents que d’una manera o altra intervenen en el procés educatiu. Però la qüestió és qui està al servei de qui i potser en aquest aspecte hem tornat a perdre el nord des de fa molt temps... els professionals al servei del sistema? O el sistema al servei dels professionals que tenen l’encàrrec d’educar? Sense dubtes, amb convicció, situem d’una vegada als mestres i professors al bell mig del sistema i llavors siguem exigents. Cal repensar les organitzacions escolars i fer-les més efectives i més eficients; cal no tenir por a repartir els recursos amb criteri i no en base a falsos paradigmes igualitaristes (tothom veu que hi ha centres que necessiten un tipus de recursos i d’altres, uns de diferents), etc. Hi ha veus professionals que ho demanen d’arreu... Quin és el problema per dedicar temps, el que calgui, a definir els mínims i després deixar que “els professionals” desenvolupin la seva tasca segons les circumstàncies que vagin trobant pel camí... no hi confiem?

Cal canviar de perspectiva i després d’uns mesos de treball entorn d’EDU21 comencem a creure que realment és possible avançar decididament si aconseguim la participació de tots, si activem les xarxes i els diferents “nodes” estant disposats a renunciar a alguna “part” per millorar el resultat final, el “conjunt”.