Els principis del mètode vivencial en l’aprenentatge del català com a llengua d’ús per a l’alumnat nouvingut (i II)

A la primera part de l’article fèiem una reflexió sobre la necessitat de trobar eines pràctiques que afavoreixin l’aprenentatge del català –com a llengua de comunicació i d’ús– per part de l’alumnat nouvingut. Per la seva idoneïtat i la seva fonamentació, proposàvem guiar-nos pels principis teòrico-pràctics del Mètode Vivencial.

Quins són, a grans trets, aquests principis?

• S’ha d’estimular l’ús de les habilitats, els recursos i les estratègies lingüístiques que tothom ha desenvolupat en l'adquisició de la seva llengua materna.
• Amb el mètode –que quan s’aplica plenament no té lliçons sinó mòduls de conversa– el repàs és indirecte. Es recolza en la memòria auditiva com a recurs més important.
• En provocar una comunicació real, l'alumne empra el LAD ("Language Acquisition Device" –Chomsky, 1965–), que ve a ser una capacitat innata (dispositiu) d'adquisició del llenguatge.
• L’ordre d'introducció de vocabulari ha d'ésser vivencial. L'ordre vivencial introdueix els verbs i el vocabulari en general, d'acord amb la conveniència de l’alumnat per a la comunicació real; és a dir que no s'aprèn un idioma per a parlar-lo, sinó que es parla per a aprendre'l. El criteri taxonòmic que se segueix en el Mètode Vivencial a l’hora d’escollir vocabulari és el següent: els verbs i les formes adverbials constitueixen la part essencial del mòdul. Els substantius són utilitzats com a mitjà per a assimilar el verb. Quant als verbs i les formes adverbials, el criteri seguit és el d'escollir aquells verbs relatius a accions i vivències de tipus general: d’una banda, les vivències de caràcter universal, és a dir, verbs que denoten accions que tothom duu a terme (parlar, menjar, beure, dormir, llevar-se, etc.); i, d’una altra, els que indiquen desigs, sentiments, etc.: encara que siguin universals, l'alumne vivencialitza en aplicar-los l'objecte (substantius). Per exemple, la frase "m'agrada el flamenc" és, lògicament, vivencial per a un andalús, però pot no ser-ho per a un basc; malgrat tot, aquesta frase és vivencial per a un basc en forma negativa. Així, doncs, les formes afirmativa i negativa, pronunciades en primera persona i emprades lliurement per l'alumne, converteixen una frase universal en vivencial.
• Pel fet que la comunicació és real, el mètode –aplicat a l'aprenentatge de qualsevol llengua– ha demostrat ésser automotivant. L’alumne parla la llengua que vol aprendre i això el motiva. Fa que la llengua s'aprengui realísticament, i inductivament –sense normes gramaticals–, llavors l'aprenentatge de la llengua esdevé agradable i assequible, sense que importi l’entorn cultural de l’alumne. També provoca que s’origini una "acceptació psicològica" (i, fins i tot, "política") integradora a la realitat catalana.
• Aquesta metodologia trasllada la llengua que s'aprèn al cosmos de l'alumne, i no pas l'alumne al cosmos de la llengua que s'intenta aprendre: en pronunciar (o sentir pronunciar) una frase, es produeix en l'alumne una "reacció afectiva" i no pas una simple traducció mental.

Vistos, esquemàticament, els principis, ¿com els poden aprofitar els mestres a la pràctica educativa del català com a llengua de comunicació? Com que és un mètode pràctic, en la tasca diària de l’aula –carregada d’oportunitats de relació en català amb l’alumnat nouvingut–, recomanem els criteris que segueixen:

• L’alumnat no ha d’aprendre el català per parlar-lo, sinó que ha de parlar-lo per aprendre'l.
• Consegüentment, no hi ha lliçons per estudiar: tot el que es fa és parlar. No s'ha d’exigir cap esforç de memòria: el vocabulari queda assimilat d'acord amb el mateix procés que els infants realitzen per adquirir la llengua materna: mitjançant la repetició, en diferents contextos.
• S’ha de concedir una importància primordial a l’aprenentatge de les accions (verbs i formes adverbials). Els substantius i els adjectius queden com en un segon terme i, com s’ha reiterat, el seu aprenentatge (assimilació) s’ha de provocar pel context oral.
• També adquireix molt de relleu el llenguatge corporal, les gesticulacions, a l’hora d’introduir les accions.
• Molt important: el mètode parteix de la idea que, si un alumne ha assimilat la llengua materna, igualment ha de poder aprendre un segon idioma.
• No hi ha cap vocabulari concret que el mestre hagi d’exigir per a ser memoritzat, sinó que l'alumne el va escollint, a mesura que comença a conversar –cada vegada d'una manera més complexa–, amb la qual cosa acabarà expressant amb naturalitat els seus desigs, les seves experiències, etc., en català. Quan el mestre planteja converses habituals, només ha de pretendre oferir un vocabulari passiu, necessari per entendre les persones que parlen el català, mentre que és l'alumne qui tria el vocabulari que ell necessita i l'actualitza per poder expressar-se.
• Convé  provocar sistemàticament la memòria auditiva. Això s’aconsegueix a través de la repetició de què es parla en el punt 2. S’ha d’evitar d’escriure els mots a la pissarra o apuntar-los en un paper, especialment al començament, perquè els signes gràfics no tenen res a veure en l’adquisició del llenguatge. Sovint, l’error és que volem que els alumnes aprengui a parlar una llengua, però en canvi els ensenyem a llegir i a escriure.

Per acabar, amb aquest mètode es fan bons un grapat de principis pedagògics. En destacarem, però, tres:

• el que parla del paper del mestre com a catalitzador de l’aprenentatge de l’alumnat: no és el mestre que ensenya, sinó que són els alumnes que aprenen, en funció de les eines que els facilita el mestre;
• un  altre principi elemental: per a aprendre, és més important la freqüència que no pas la intensitat;
• i encara un altre: l’alumnat aprendrà tantes coses com oportunitats se li donin per fer-ho.

Així doncs, amb mentalitat vivencial, el professorat proporciona les eines del llenguatge bàsic d’una forma natural, perquè parla de fets reals, dins del cosmos de l’alumnat. A més, ho fa de forma repetitiva, perquè parla de fets quotidians, en diferents contextos, que es repeteixen sovint en la vida escolar, i el docent ho ha de saber aprofitar. Les oportunitats d’aprenentatge de la llengua es presenten soles perquè la necessitat de comunicació és evident. Només cal que el professorat ho gestioni d’una manera proactiva i optimista, basant-se en les estratègies plantejades en aquestes línies. Fins ara, aprendre català, per alumnat castellanoparlant, era un repte més o menys assumible. Qualsevol metodologia mitjanament correcta podia ser útil (amb més o menys encert). Però, amb la incorporació d’alumnat que parla altres llengües (moltes d’elles d’origen diferent al romànic), no és vàlida qualsevol metodologia de treball, ni tampoc ajuden gaire les convencionals, que suposen un esforç extra per als professionals.

Per acabar, pensem que amb l’aplicació a la pràctica dels principis del Mètode Vivencial és possible fer més fàcil la tasca del professorat que es troba en la situació d’haver de fer del català la llengua habitual d’ús a l’escola –i si és possible a l’entorn– per part de l’alumnat nouvingut i en una aula de 25 o més alumnes diversos. La pràctica ens ha demostrat que l’aplicació d’aquests criteris és útil i ajuda l’escola i als mestres a fer més fàcil la integració dels nouvinguts, tant a la llengua com a la cultura catalanes.