Els principis del mètode vivencial en l’aprenentatge del català com a llengua d’ús per a l’alumnat nouvingut (I)

La massiva incorporació d’alumnat procedent de l’estranger als nostres centres és un fet. Tant és així que si comparem els objectius, l’entorn, les metodologies i les dinàmiques de les nostres escoles actuals amb les de fa només deu anys enrere, no tenen res a veure.

Si a tot això hi afegim el feble estat de la llengua catalana a Catalunya, ens trobem en una situació francament preocupant: el català, tot i ser la llengua vehicular d’ensenyament a Catalunya, és la llengua progressivament cada cop menys usada, i els immigrants no fan cap esforç per aprendre-la, ja que albiren com a més útil aprendre el castellà.

En contraposició, malgrat tot –i de moment–, la normativa vigent preveu la immersió lingüística en català a les escoles de Catalunya, com és sabut. Hi hauria molt a dir sobre la qualitat dels models (en el sentit més ampli de la paraula) per a aquest col·lectiu d’alumnes, però no és l’objecte d’aquest escrit.

Per a orientar el professorat en la gestió d’aquests canvis, hi ha al seu abast múltiples recursos proposats per l’Administració i pels experts en la matèria. Però és el mestre individual –el treball en equip, com a pràctica habitual a les nostres escoles, és encara una de les grans assignatures pendents del nostre país–, el que ha de fer la feina, el que ha de sortir-se’n com pot, en el dia a dia.

Així doncs...

• quan estàs al càrrec de vint-i-cinc alumnes, o més, –dels quals n’hi quatre o cinc (o més) acabats d’arribar i provenen de nacionalitats diferents–;
• quan et fas responsable de la seva educació;
• quan el currículum i les disposicions et pressionen per d’assolir uns objectius;
• quan et proposes aconseguir que l’alumnat adquireixi unes competències...

se’t fa difícil de recordar el que t’han explicat en algun curset sobre el tractament de la diversitat, o el que has llegit en unes orientacions –generalment carregades de molta filosofia, però amb pocs elements pràctics– sobre la immersió lingüística. Tens vint-i-cinc alumnes, o més, i t’has de fer entendre per tots: aquesta és la realitat!

És aleshores quan, havent decidit no sucumbir i seguir treballant, et planteges fer el que pots o cercar una metodologia pràctica que faciliti aquesta feina que, d’entrada, es presenta com a molt complexa i difícil de fer-hi front. Perquè metodologies que t’aportin elements molt pràctics i que estiguin basades en principis lingüístics sòlids, n’hi ha ben poques.

És per aportar una nova perspectiva en aquest àmbit que aquest article es vol centrar en la tesina “L'enfocament pedagògic del mètode vivencial en l'ensenyament d'una llengua estrangera” que Antoni Pascual i Ventosa –signant d’aquest article– va presentar a la UAB el 1975. En el treball, es proposaven unes bases per a l’aprenentatge de les llengües que encara són plenament vigents i innovadores. Ja en el seu temps, es van avançar a les propostes que actualment fa la lingüística, i a les hipòtesis que planteja la moderna psicolingüística.

Per bé que pensat en els seus orígens per a l’ensenyament de llengües estrangeres –a causa del fracàs sistemàtic dels mètodes tradicionals d’ensenyament d’aquesta matèria–, el Mètode Vivencial, quan s’ha aplicat, també s’ha mostrat eficaç per a l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua catalana. El motiu és que els principis en què es basa el mètode són vàlids per a la introducció de qualsevol llengua, lògicament.

La pràctica de més de trenta anys, i la constant recerca de millora en l’aplicació del mètode, fan que les seves tesis esdevinguin perfectament aplicables per superar amb èxit la problemàtica plantejada en l’adquisició del català per part dels nouvinguts. Pot convertir-se en una solució pràctica, fiable i relativament fàcil d’aplicar. Pot arribar a pal·liar aquest estrès a què habitualment, per aquest tema, està sotmès el professorat actual, generalment mancat de recursos.

Des de l’òptica de la pedagogia es mostra com un mètode automotivant per l’alumnat, i facilitador de la comunicació, pel que fa a la tasca del professorat.

Una darrera apreciació, abans d’entrar en els principis del Mètode Vivencial, que s’exposaran en la segona part d’aquest article: tots els tractats específics admeten que la didàctica de la llengua mereix una atenció especial, ja que no es tracta tan sols de l’aprenentatge d’una matèria sinó de l’essència en la comunicació i transmissió de la resta d’aprenentatges. Així doncs, és molt important considerar en tot moment el català no només com a matèria o àrea del currículum, sinó com a llengua d’ús, i també –per ser-ne l’element que li dóna cohesió– com a expressió d’una cultura.

Bàsicament això és el que pretenem en aquests articles: suggerir eines per l’aprenentatge del català considerat com a llengua d’ús.