Els matisos en educació. Matís 6: la presa pedagògica de les decisions.

Encaminats com som, cap a la preparació d’un nou curs que haurà de comptar com a prerequisits, i sense dilacions, d’una organització més flexible, i d’una diversificació de temps i d’espais educatius, valdrà la pena estar encertats en l’assignació de criteri a les decisions que caldrà anar prenent en cada moment i evitar la precipitació que suposa fer un pur “canvi de mobles”, o de noms.

Per preparar el “nou curs” toca i tocarà decidir a tots els agents educatius. Treballar amb una clara i explícita voluntat de consens i orientar-nos d’acord a una presa de decisions que ha de tenir com a referència, tant les opcions que són possibles ara mateix de plantejar-nos i de canviar de cara al setembre com les que, en aquests moments immediats i de curt termini, no “veiem” però que acordem fer-les possible per definir un futur, que té la força, i també l’atractiu, d’haver esquinçat la rutina d’anteriors cursos.

També per això com a claustre, com equip directiu i com a comunitat educativa, cadascú en el seu àmbit d’actuació, ens toca decidir i sortir d’inèrcies, atrevir-nos i reconnectar amb el criteri que ens encamina cap a la perspectiva pedagògica que fonamenta les funcions, les actuacions i les tasques del dia a dia escolar i educatiu.

I com és propi de tot procés de presa de decisions, en moments que es preveu una preparació de curs llarga en el temps, cada centre ha de fer entrar en joc el coneixement i el projecte amb el què compta, el lideratge i saber fer dels equips i claustres i la inspiració i la reflexió de cadascun dels seus professionals.

Ens toca a tots, manllevant l’expressió de David Bueno[1], “enviar senyals de llum des del present i cap a un futur” per preparar aquest curs nou, que ajustat a la funció educativa, vol dir incorporar i enviar expectativa de… noves evidències.

I fer-ho en un format que permeti una oferta enriquida i concretada en cada centre, que superi el dualisme presencial/digital, i tendeixi a afiançar-se i arrelar en allò que és una de les funcions pròpies de l’escola: acompanyar a tots i cadascun dels alumnes en la seva definició de projecte de futur, i fer-ho des de la vessant global i integral del fet i la visió educatives.

D’entre el plec de les decisions que cal poder prendre hi ha les vinculades a recursos, materials i humans. Per aquests necessitem la col·laboració de tots els referents educatius, de les diferents administracions, més locals, territorials i autonòmiques, de la inspecció d’Educació, de les entitats i associacions d’entorn.

Sense aquesta participació activa es farà molt difícil per a molts centres dissenyar opcions reals de flexibilitat i de diversificació. Els recursos materials com els d’espais són els que són i les possibilitats de dissenyar nous entorns venen condicionades, en major part, per aquells. Els centres coneixen prou bé què és trobar-se en la tessitura de rebre l’encàrrec d’una nova oferta de servei i no comptar amb espai real ni amb el temps per a donar-li forma, amb la serenor que pertoca sempre engegar un nou projecte.

Però si es pot comptar amb aquests recursos, i ens hi acompanyen preses coherents de decisions de mirada macro i sistèmica, entren en joc les decisions que depenen de l’interior de cada claustre, de cada equip, i de cada comunitat educativa.

Del plec de decisions internes i pròpies de centre hi ha aquelles que condicionen un aspecte cabdal a l’hora d’afiançar la funció d’una educació de futur: com fer avenços per a la millora de la qualitat d’un acompanyament i una orientació que afavoreixi de forma màxima, en cada alumne, el seu aprofitament educatiu i la seva expectativa?

És clar que la reducció del nombre d’alumnes per professorat, l’assignació de més docents i la flexibilitat d’espais han de poder vincular-se a una major qualitat de l’acompanyament i l’orientació. Però aquesta vinculació, que no ve donada per defecte ni de forma directa, demana plantejar-nos i decidir com a centre: com treballar de forma cooperativa i més acurada encara els aspectes formatius que milloren la qualitat d’un acompanyament i una orientació educativa.

I per abordar aquests aspectes formatius de l’acompanyament caldrà que la presa de decisions giri a l’entorn de com establir els nexes entre aquesta mirada orientadora de la funció docent i educativa amb la pedagògica de l’avaluació de l’alumnat.

Com relliguem avaluar i acompanyar, com situem l’aprenentatge de l’alumne en el nucli i despleguem l’acompanyament i l’avaluació com a processos i mirades encaminades vers aquest aprenentatge, no únic sinó divers, no concebut tan sols acadèmicament sinó també personal i experiencial. Decisions que tinguin a veure en com aprenem en equip, docents, orientadores de centre, serveis educatius i inspecció, aquesta mirada ampla i d’expectativa educativa per a l’alumne.

Cada centre, des d’un recorregut treballat i des del punt on es troba, ha de poder assignar criteri a uns recursos nous i anar contrastant, en el temps que encetem, unes actuacions renovades encaminades a la millora d’uns resultats.

Ens caldrà, per això, rebre i transmetre claredat i confiança, per dissenyar des de les direccions una mirada de mig termini, no precipitada sinó de rumb que pugui compatibilitzar l’acció amb la reflexió.

El context ens ho ofereix. La trajectòria i la visió de cada centre ho permetrà aprofitar.

[1] Bueno, D. (2019) Trenca-t’hi el cap. La cultura com a motor de la re-evolució cerebral Destino, Barcelona, pag.32