Els avis com a educadors

El departament d’Ensenyament ha endegat una campanya per a sensibilitzar les famílies vers la col·laboració amb les escoles. En aquesta campanya es diu que els pares poden entrar al web del departament on hi trobaran informacions que els ajudaran al respecte. Res a dir respecte a la necessitat de potenciar la col·laboració entre ambdues principals institucions educatives, però en la publicitat solament es fa referència explícita als pares ... i els avis?

Potser perquè alguns ja hem arribat a l’edat que ens ha fet avis però també perquè les condicions de la vida actual han revaloritzat el seu paper, caldria tenir-los ben presents. Els avis han tingut sempre una funció educadora però, a diferència d’un parell de generacions enrere, ho feien de manera secundària, car els pares, els seus fills, exercien la seva funció de manera clarament preeminent; això justificava aquell principi generalitzat que els avis podien mimar els nets perquè els pares, l’escola i el conjunt de la societat ja s’encarregaven de la responsabilitat principal de l’educació. Encara és així? De la funció educadora de l’escola no n’hi ha dubte, però la societat difícilment fa avui aquella funció educativa d’altres temps, degut al canvi de les condicions de vida que ara no cal detallar, i molts pares la fan de manera limitada a causa de la variabilitat de les relacions familiars, les condicions del treball, el tipus de vida que ens hem donat... La resultant és que molts avis es veuen en la situació de tornar a fer d’educadors actius dels seus nets, davant el buit existent vàries hores al dia, diversos dies a la setmana, algunes setmanes al cap de l’any...

Són uns avis que tenen una edat equivalent a la dels avis passats però rejovenits per les majors expectatives de vida, per la millor salut que gaudim gràcies al progrés de la medicina i a les condicions de la vida moderna, potser fins i tot en millors condicions econòmiques que llurs fills, però que en molts casos es veuen obligats a fer-se càrrec d’uns nets als quals han d’atendre amb una intensitat que va més enllà de la funció complementària d’altres temps. Davant d’aquesta situació, si actuen com recorden ho van fer els seus avis, es trobaran amb una mancança d’intervenció educativa continuada i coherent, que solament pot portar perjudicis als infants afectats. Limitar-se a donar afecte, que segueix essent necessari, és clar, i prioritzar el consentiment per damunt de l’exigència que sempre comporta una acció educativa responsable, solament farà que aguditzar la manca d’acció educativa que tan negativa resulta en la formació de les noves generacions.

Avui els avis són en moltes famílies el darrer reducte que ofereix seguretat davant un context variable pel que fa a la feina, als valors imperants. I ho fan després d’haver viscut uns temps difícils, on no hi havia gaires luxes ni les llibertats que avui gaudim, però on l’esforç tenia la seva compensació, permetent treballar i obrir-se camí en la vida; gràcies a això els seus fills varen gaudir d’una vida millor, varen tenir millor escolaritat, varen disposar de comoditats impensables solament una generació abans, ... I ara aquests avis viuen una situació inèdita que no acaben d’entendre i que ja no volen jutjar, però que els acaba implicant directament. Fan de “cangurs” dels nets com una exigència ineludible, perquè els fills treballen o simplement els hi deixen per poder fer la seva vida; ajuden econòmicament als fills perquè puguin subsistir després de constatar que els sous no arriben a pagar tots aquells compromisos que, a vegades massa alegrement, han assumit, quan la pèrdua del treball els ha deixat sense feina o quan la separació els ha capgirat la vida de manera rotunda. Tot un conjunt de circumstàncies diverses segons els casos, que obliga a la generació d’avis a tornar a posar-se al front de responsabilitats que, en altres temps, no els hi correspondrien. No vull seguir per aquest camí d’anàlisi sociològica que donaria per a molt més. El cas és que cal afrontar una situació on els avis han d’actuar com a educadors convençuts, sense deixar de ser el que la naturalesa ens ha fet: avis.

El missatge que ara voldria destacar és la necessitat d’afrontar la situació que toca viure als avis actuals amb la convicció que es tracta d’afavorir tot allò que vagi en benefici dels nets, d’uns infants necessitats d’una acció educativa que ha de ser equivalent a la sostinguda temps enrere amb els fills. Cal transmetre novament el sentit de l’esforç, de la responsabilitat, de l’acceptació d’unes normes que ens han de permetre una vida social amb llibertat i respecte mutus. I tot això cal fer-ho des de l’afecte i l’equilibri que proporciona l’experiència viscuda, que pel camí ha pres part de la vitalitat personal, sens dubte, però que alhora ha donat serenitat i convicció en aquells valors que són garantia de millor vida per a tots. El més difícil serà trobar l’equilibri entre la tendència al consentiment que porta l’afecte natural vers els nets i la necessitat de mantenir els principis que tota educació exigeix per a ser efectiva; però caldrà fer-ho en benefici precisament dels nets estimats. No n’hi haurà prou amb explicar contes, proporcionar carícies i complaure alguns capricis, que també s’han de satisfer, sinó que caldrà mantenir-se ferms davant l’egoisme desfermat, els desitjos inadequats, la desobediència manifesta, ... i tot allò que suposa anar per camins que allunyen dels valors que volem fomentar. Per descomptat que tot amb l’acord dels pares dels infants, per fer una acció coordinada ..., sempre que sigui possible.

La feina es presenta més feixuga del què ben segur voldríem una vegada arribats a una etapa de la vida, quan ja hem criat els nostres fills i aquests prenen les seves decisions lliurement. El cas és que ens trobem novament davant uns temps que pensàvem serien molts millors i permetrien als avis gaudir dels darrers anys de vida de major tranquil·litat, de major comoditat. El cas és que molts es troben novament en situació d’arremangar-se i treballar en benefici dels seus, dels nets i també d’aquells fills que ho necessiten, encara que tal vegada no ho reconeguin prou. Si es decideix no entrar en aquest joc els principals perjudicats seran aquells nets que tant s’estima.

Des de les institucions escolars, des dels organismes responsables del sistema educatiu, cal tenir ben present els temps que corren i incorporar als avis en les propostes que es facin respecte a l’educació familiar; la seva aportació i complicitat resulta avui en molts casos imprescindible i en molts altres necessària.