El territori. Quin “territori”?

En el llenguatge propi de la política educativa, darrerament es barregen conceptes per definir aquell espai que, transcendent al marc concret del centre escolar o educatiu, abasta una responsabilitat social més gran que el de la pròpia gestió del centre. Quan parlem d’atorgar més autonomia als agents educatius i als centres, quan volem incrementar la descentralització educativa i atorgar més llibertat perquè puguin adaptar-se al seu context més mediat, utilitzem diversos termes per referir-nos a aquest espai més ampli i ho fem segons intencionalitats pedagògiques sí, però també, ideològiques.

Hom parla del context del centre escolar, o del seu entorn més proper, quan ens referim habitualment a un barri en una ciutat o bé al poble en una localitat més petita. L’entorn d’un centre escolar de Rialp per exemple el constitueix la totalitat de la vila i els seus voltants naturals, socials i econòmics. En canvi, l’entorn del barri de Gràcia és el propi barri i, segons on s’ubiqui el centre, els veïnatges o contorns d’altres barris propers. Ara bé, quan a partir d’aquí fem un salt i volem circumscriure entorns més amplis ens trobem, des d’un punt de vista del llenguatge educatiu aparentment tècnic, amb termes com sector, zona, servei territorial, etc. obrint més l’abast geogràfic fins allà on arribin materialment les accions d’uns recursos o serveis educatius i, també, d’una determinada delegació administrativa educativa.  

Ara bé, quan ens referim a comunitat, localitat i, fins i tot, a determinades connotacions del terme ciutat (per exemple: “ciutat educadora”), la intencionalitat pren un accent de caire més polític i hom prefigura que aquest ens geogràfic corresponent podrà assumir competències –en el nostre cas, educatives– que li siguin traspassades des de l’administració educativa “central”. Quan s’aposta per la descentralització de la gestió de bona part de la política educativa a l’àmbit local –encara que últimament a això li diguem territori– en gran mesura s’està propugnant l’aposta per un traspàs de la responsabilitat en matèria de política educativa des del govern de la Generalitat als ajuntaments. 

Darrerament el terme territori sense més, en abstracte, se’ns apareix per definir aquell hipotètic àmbit on el centre educatiu hauria de circumscriure’s, però ja no només des del punt de vista de l’assumpció del seu context de referència més proper i també de l’entitat administrativa que li correspon, sinó també des de la concepció d’abastar el marc social i cívic al qual servir. Aleshores és quan aquest concepte de territori, per vague, pot acabar suplint –des de la visió que per alguns seria allò políticament correcte– altres termes per mencionar l’entorn de referència mediat i general de tot centre educatiu, és a dir, el país al qual ha de servir qualsevol projecte d’escola que s’emmarqui en una comunitat cultural i nacional específica. 

Ho veiem ara amb el tema de l’aigua. El concepte de territori és emprat per no acabar de definir quin és el subjecte real protagonista o víctima d’una determinada política. Diguem-ho clar: termes com territori, entorn, context, etc. s’usen molt sovint com a veritables eufemismes per no mencionar mots com poble, comarca, país o nació. I a Catalunya, quan parlem de país o nació, si no ho aclarim, podem remetre a dos referents possibles i amb connotacions ben contràries. Tanmateix, per no molestar, per evitar ser acusat d’això tan terrible de nacionalista (nacionalista català, per descomptat) s’obvia el nom, el subjecte del territori ampli i ara, precisament, s’ha posat de moda dir només: territori o com a molt país, deixant això sí sense aclarir si ens referim al “país Catalunya” o al “país Espanya”. 

La primera tasca per avançar envers un compromís comú en matèria educativa és evitar un ús del llenguatge no comprometedor, eufemístic i ambigu. Cal parlar sense embuts: el territori mediat, de referència general per a les escoles catalanes, ha de ser Catalunya, tal com per a les franceses és França o per a les fineses és Finlàndia. El territori en singular és Catalunya, els territoris en plural també han de tenir subjecte concret: barri, poble, vila, ciutat, comarca, vegueria... Del contrari, tothom podria reclamar esdevenir territori i, per tant, subjecte de drets competencials en matèria educativa (per què no una comunitat de veïns o una comunitat religiosa “territorialitzada”?) El centre educatiu ha d’inscriure’s en el seu context immediat de referència en l’àmbit territorial que li escaigui, que serà aquell on es distribueixin en xarxa el conjunt de serveis, d’ofertes educatives i socials que, més enllà de l’escola, constitueixen una comunitat educativa interrelacionada. La idea de territori sense subjecte específic, en matèria educativa, podria participar –encara que sense proposar-s’ho explícitament– en l’esmicolament del projecte nacional d’un sistema educatiu català.