El professor, la solució
La presentació, el 22 de gener passat, de l'informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l'activitat dels docents a Catalunya ha obert un nou debat dins la comunitat educativa. Jordi Sánchez, director de la Fundació Jaume Bofill, exposa en aquest article a El Periódico el seu punt de vista.
¿És el professorat el responsable dels problemes de l'educació al nostre país? Rotundament, no. El professorat segueix sent avui el factor determinant per aconseguir l'èxit educatiu. Ho sabem per sentit comú (qui, si no els professors, passa més hores amb els nostres fills) i també per estudis com l'informe McKinsey. El factor comú que comparteixen els millors sistemes educatius del món (en equitat i excel.lència) és disposar d'una selecció dels millors per convertir-los en professors i el de garantir que la seva acció docent, és a dir, la seva activitat a l'aula, sigui molt bona.
Els professors no són pas el problema, sinó que són la solució als reptes educatius que avui Catalunya té plantejats. Ara bé, és necessari veure si el sistema en el qual aquests professors intervenen facilita i crea les condicions perquè els millors accedeixin a la professió, s'hi mantinguin i desenvolupin en condicions de qualitat la tasca encomanada.
L'informe El professorat de Catalunya (http://www.fbofill.cat), impulsat per la Fundació Jaume Bofill i dirigit per Francesc Pedró (director d'investigació del Centre d'Investigació Educativa de l'OCDE), posa en relleu algunes dades imprescindibles per fer aquesta reflexió. El més rellevant és que ens indica que el nostre sistema educatiu té marge per replantejar l'acció del professorat amb l'objectiu de reforçar la qualitat, l'eficàcia i l'eficiència del seu exercici professional. Per començar, només un de cada quatre docents es mostra satisfet amb les possibilitats de progrés professional que el sistema li ofereix. ¿Quin professional pot donar el millor de si mateix si no té expectatives de millora i progrés? Cap.
L'avaluació és, sens dubte, un mecanisme sobre el qual s'ha de sustentar la possibilitat de progrés professional. En això, la docència no ha de ser diferent d'altres professions. Es pot comprendre que hi hagi algunes reserves inicials, però, atenció: l'avaluació no és un mecanisme de sanció, sinó que és el mecanisme per excel.lència per incentivar, el principal instrument de suport per a la millora i el progrés professional.
En un altre ordre de coses, hi ha una petició generalitzada que es disminueixi el nombre d'alumnes per classe, que en l'actualitat se situa al voltant dels 25. Difícilment això es podrà aconseguir mitjançant nous increments de la plantilla (des del 1990 fins avui, per cada alumne de més que ha entrat en el sistema hi ha 40 professors nous a primària i 55 a secundària). S'ha de replantejar l'organització de les matèries i ¿per què no assumir com a hipòtesi de debat que els professors de secundària pública dediquin més hores setmanals a ser a l'aula, com passa a la majoria de països de l'OCDE? No ser a l'aula no és sinònim de no treballar. Això és evident, i qui afirmi el contrari difama. Però és hora de saber si podem mantenir com a país aquella relació de només 18 hores a l'aula de les 37 treballades setmanalment i millorar a la vegada la qualitat de l'educació en un context de més diversitat.
Els sindicats han de vetllar per mantenir unes bones condicions laborals dels professors, però, així mateix, per responsabilitat social i per evitar el corporativisme, també estan obligats a liderar els canvis. Aquests canvis s'han de produir des dels mecanismes de selecció inicial i de contractació (¿fins quan les oposicions com a sistema principal de provisió de plaça en una escola?) fins a la creació d'incentius professionals i salarials basats en la qualitat i en els resultats educatius. Canvis que no han d'empitjorar la condició del professorat. S'ha de fer taula rasa de determinats paradigmes organitzatius i funcionals propis del segle passat. Si no ho fem, l'educació empitjorarà encara més, perquè l'acció docent seguirà constreta i sense arribar a les formulacions de qualitat que, començant pels mateixos professors, tots reclamem.
El pitjor que ens pot passar és negar les dades que la realitat ens dibuixa i plantejar dilemes suposadament ideològics que impedeixin un debat que hauria de ser intens, plural, sense limitacions, sense coaccions ni desqualificacions simplistes.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_P
