El futur dels estudis de Pedagogia a la universitat

Els estudis universitaris de Pedagogia han tingut una història plena de dificultats i de controvèrsies, entre altres raons perquè han estat en molts períodes allunyats de la mateixa formació dels docents dels diferents nivells del sistema educatiu, la qual cosa no deixa de ser sorprenent i que no passa en altres països.
Entre nosaltres, la llicenciatura de Pedagogia va significar inicialment l’oportunitat per part dels mestres d’obtenir un títol universitari superior que no els allunyava del seu àmbit de treball i de preocupació professional, si bé hi podien accedir també els qui no havien sigut mestres prèviament. Aquesta diferència d’origen ja significava una primera font de problemes perquè, en principi, com havien de poder ser elements directius i dinamitzadors de les escoles els qui no les coneixien de manera pràctica prèviament?

L’obertura de l’educació vers altres camps diferents de l’escola va obrir també la porta als pedagogs que no volien o no podien entrar al sistema formal –cal recordar que la LOGSE va fer obligatòria la possessió del títol de mestre o de professor de secundària per impartir la docència en els respectius nivells–. Així, l’educació no formal es va convertir en la principal font de treball per als llicenciats en Pedagogia que no eren també docents. Però des de principis dels anys noranta es crea una diplomatura en Educació Social que, si bé en un principi anava destinada a atendre sectors de la població molt específics, ben aviat buscà els seus llocs de treball en tota la panoràmica de l’educació no formal, des de l’animació sòcio-cultural a l’atenció de grups marginats, des de la formació en l’àmbit laboral fins a la mediació intercultural, etc. Es tractava d’uns estudis de diplomatura, igual que els de magisteri, que cobrien una necessitat social; després els qui volien ser llicenciats trobaven en els segons cicles de Pedagogia l’oportunitat més coherent i adient.

Arribada la reforma dels estudis universitaris que porten els acords de Bolonya, l’anomenat “Espai Europeu d’Educació Superior”, desapareixen els estudis de diplomatura i llicenciatura de la universitat i es converteixen en “graus” de quatre anys. Així ens trobem que les carreres de Magisteri, d’Educació Social i de Pedagogia tenen el mateix nivell acadèmic i aleshores ja no té sentit la proposta que els estudis de Pedagogia puguin significar un aprofundiment per als mestres i educadors socials. Encara més. Els estudiants de Pedagogia que no són mestres no podran accedir al sistema educatiu per no ser docents i el camp de l’educació no formal se l’han de disputar amb els educadors socials, que tenen el mateix nivell acadèmic i una formació molt més especialitzada. Això explica que la nota de tall per accedir al grau de Pedagogia sigui més baixa que la necessària per als altres dos graus esmentats i el nombre de candidats sigui força minso, fruït moltes vegades de la impossibilitat d’accedir a les altres carreres desitjades, quan no d’una certa desorientació respecte a les seves possibilitats laborals. Per acabar d’entendre la situació en què es troben els actuals estudis de Pedagogia cal recordar que una llicenciatura paral·lela a la seva, la de Psicopedagogia, ha passat o passarà a ser un màster.

Algunes de les Facultats d’Educació, de Pedagogia o de Ciències de l’Educació (perquè n’hi ha de tots els noms) encarregades d’impartir els graus esmentats no han volgut renunciar a mantenir un grau de Pedagogia per no perdre possibilitats docents, però saben molt bé que els titulats tindran serioses dificultats per trobar la seva identitat professional a menys que tinguin una doble carrera.

No es tracta d’eliminar els estudis de Pedagogia de la universitat, no crec que sigui aquesta la solució, perquè una reflexió seriosa sobre el fet educatiu, un aprofundiment sobre la recerca educativa i una especialització en alguns dels camps de la planificació, gestió i avaluació de l’educació formal i no formal són necessaris i no els poden oferir els estudis de grau, que han de tenir uns continguts més generals. Els estudis universitaris de Pedagogia, potser perdent aquesta denominació tan genèrica, haurien de ser de segon cicle, com els de Psicopedagogia, i servir per especialitzar als qui volen seguir treballant en el sistema educatiu i ja són docents, i per als qui volen seguir treballant en l’educació no formal i ja són educadors socials.

Cada temps demana solucions adequades a les noves situacions i ara, per sort, els mestres són graduats i els professors de secundària han de ser graduats i tenir un màster d’especialització docent, per tant, no té sentit que se’ls ofereixi un grau en Pedagogia per aprofundir la seva formació. La Pedagogia, entesa com un àmbit de formació i de reflexió vers el fet educatiu, ha d’estar present de diverses formes en la formació de grau i en el màster esmentat, però de la mateixa manera que els metges, els advocats, els enginyers, etc. s’especialitzen després d’una formació general, els professionals de l’educació han de fer el mateix.

Si les universitats deixen de banda els interessos corporatius i analitzen la nova situació creada als estudis de Pedagogia no poden fer altra cosa que centrar els seus esforços en programar uns graus de Magisteri, d’Educació Social i un màster de secundària de qualitat, que obrin les portes, respectivament, de l’educació formal i no formal, i després oferir uns estudis de postgrau que responguin a les necessitats d’una major formació per a tenir càrrecs directius, realitzar recerca i aprofundir en la reflexió pedagògica. Els estudis universitaris de Pedagogia no han de morir però han de donar resposta a la nova situació creada, en cas contrari ens enganyem i la desacreditem, creant frustració en les estudiants que els escullen per a graduar-se.