El fracàs de l’educació comprensiva?

La proposta d’una educació bàsica comprensiva (tots els alumnes en una mateixa aula al llarg de tota l’escolarització obligatòria) va tenir des del primer moment tants defensors com detractors, aquests darrers especialment en el nivell secundari. El resultat final ha estat una progressiva disminució de la comprensivitat en els darrers cursos de l’ESO, fins al punt que ara hi ha sobre la taula la proposta del ministeri per escurçar-la un any en benefici d’allargar el batxillerat, començant-lo als 15. Què té això de positiu i de negatiu?

Allargar el batxillerat un any es pot justificar per la necessitat d’una major preparació per accedir a la universitat, on els títols de grau han quedat en la majoria dels casos escurçats a quatre anys, si bé en la resta d’Europa preponderen els títols de tres anys. La veritat, però, és que en aquests moments tampoc hi ha tanta presa per accedir al món laboral, donada la forta crisi econòmica i la sobre-oferta de titulats universitaris en gairebé totes les branques. Per la meva banda, res a dir sobre l’allargament del batxillerat, el dubte està en fer-ho rebaixant un any l’escolarització bàsica. Perquè cal suposar que els alumnes que no facin batxillerat entraran en una formació professional inicial que durarà solament un any amb caràcter obligatori, clarament insuficient per a les exigències de l’actual món laboral, on cada vegada més es demana preparació àmplia per assumir els reptes de les feines qualificades. Dir que després la formació professional segueix un any més és fàcil però serà difícil d’aplicar, quedant de fet escurçada la formació professional postobligatòria.

Si l’argument principal dels detractors de la comprensivitat és el poc interès que molts adolescents manifesten per l’escola, la nova proposta resoldrà aquesta situació? Hi haurà expectatives de feina acabada l’escolarització obligatòria o interès en seguir un any més d’estudis professionals? Recordem que aquestes mesures es presenten en un context on la tendència dels països avançats és allargar els anys d’escolarització fins als 17 o 18, fent obligatòria la secundària superior. Aquí sembla que anem en sentit invers. És compatible la proposta del ministeri amb la fita d’augmentar el percentatge de titulats amb  ensenyament postobligatori, tal com assenyalen els objectius de la Unió Europea? No succeirà que els alumnes poc motivats per anar a l’escola els darrers anys de l’ESO es veuran més justificats a no seguir estudis postobligatoris, si ja se’ls proporciona una “formació professional” als 15 anys? Em temo que així pugui succeir.

La proposta d’una escolarització comprensiva fins al final de l’edat obligatòria plantejava d’inici reptes metodològics i econòmics que la feien difícil, a banda de l’oposició frontal dels qui mai varen acceptar que haguessin d’impartir docència en l’ESO, quan fins aleshores ho havien fet en el batxillerat. Aquestes raons són prou conegudes. Ara suposo que la nova proposta els deu fer pensar que podran retornar novament al batxillerat de manera exclusiva, per tant la mesura no tindrà gaire resistència entre el professorat de secundària. La dificultat vindrà de l’organització d’un any d’etapa de secundària superior dins la mateixa secundària obligatòria; això sí, s’haurà aconseguit separar als alumnes que van al batxillerat de la resta, en la línia que ja marcaven els itineraris consolidats “de facto” i “de jure” en les darreres disposicions legals.

A més del context escolar que es va trobar, la comprensivitat es va aplicar en un context social d’eufòria consumista, on els adolescents han vist models de comportament social que no convidaven precisament a l’esforç, que era la condició necessària per a mantenir-se dins l’escolarització proposada; les temptacions al seu abast anaven clarament en contra dels valors fomentats en les aules. Serà ara diferent? Doncs penso que la nova situació de crisi pot suposar una oportunitat per recuperar el què hauria de ser una normalitat social: que l’estudi ocupi un lloc rellevant en la vida de tots els alumnes, convençuts que la formació ha de ser la millor garantia per obrir-se camí en la vida en uns temps cada vegada més incerts i difícils.

La proposta d’allargar el batxillerat per baix, com a mesura que no ha de suposar més despesa en uns moments que es determina congelar les plantilles de docents, entenc que no va en la direcció de les exigències d’impartir de manera generalitzada una major formació per a trobar solucions a la crisi estructural que patim. En tot cas, i potser aquesta és la intenció no manifesta dels actuals governants, servirà per als qui facin el batxillerat però no pels altres, la qual cosa encara suposarà més demanda d’aquell tipus d’ensenyament, que solament porta a la universitat; i el que realment necessitem són més universitaris? De què ens ha servit dir que tenim més universitaris que Alemanya quan depenem dels alemanys per subsistir econòmicament.

Insisteixo en la necessitat de no escurçar l’escolarització obligatòria comuna, si bé cal cercar flexibilitat en els darrers anys de l’ESO per donar resposta a característiques i interessos diversos dels alumnes. Sense arribar als itineraris tancats i encara menys a la separació en tipus d’estudi, és possible aplicar mesures d’optativitat que facin factible un principi general d’equitat en l’educació bàsica amb una resposta a la diversa tipologia dels alumnes existents; el seu cost no és superior al que suposarà concertar tot el batxillerat i els cicles formatius com a conseqüència lògica de la proposta comentada. Això al mateix temps que es treballa de manera generalitzada per recuperar la importància que té la formació en aquests temps, visualitzant la dificultat social per trobar feina sense gaudir d’una formació postsecundària ben consolidada. I potser també tenim ara l’oportunitat per implicar més a les famílies, que adverteixen com ha canviat el paisatge laboral en els darrers temps. Insistim una vegada més que avui la millor formació professional que pot oferir l’escola és una formació general sòlida, que permeti aprendre amb rapidesa i eficàcia allò que les empreses ja s’encarreguen de proporcionar als seus empleats.