El debat central
En moments de crisi, d’ajustaments, d’estalvi, de contenció de la despesa... de mesures que també arriben al sistema educatiu, ens cal, més que mai, redoblar la confiança en el futur i en nosaltres mateixos. Com, si no, podrem educar als nostres nens i joves perquè protagonitzin activament i des de l’excel·lència el futur de Catalunya?
Quan és imprescindible prioritzar amb molta cura les inversions en educació, ens cal determinar amb rigor i saviesa les apostes estratègiques de primera necessitat i escatir aquells altres elements susceptibles d’ajornament. Estem d’acord que hem d’encetar una sèrie d’accions concretes que apuntin, de forma precisa, envers aquells factors que tenen major incidència en el fracàs i l’abandonament escolar dels nostres infants i joves i que, des del sistema educatiu, hi puguem incidir. Per fer això compten ja amb alguns instruments que ens faciliten diverses indicacions per a establir prioritats d’acció (per exemple: el darrer Informe sobre el risc de fracàs escolar a Catalunya elaborat pel CTESC i presentat el passat 24 de març a la Pedrera). Tanmateix, és cert que moltes de les mesures que es proposen en aquests tipus d’estudis no acaben d’aterrar al nivell d’aula que, sens dubte, és el terreny on es juga una part molt important i decisiva en la perspectiva de revertir la situació actual.
El fracàs escolar es pot considerar en tres vessants: a) la pèrdua de fidelització en el sistema educatiu per a una bona part de l’alumnat, també de l’educació postobligatòria; b) el no assoliment de les competències bàsiques per a tres de cada deu alumnes de l’educació obligatòria; i c) no haver assolit o acreditat el màxim potencial d’aprenentatge i d’excel·lència per una altra part de l’alumnat català. Aquest fracàs ensenya els primers símptomes a l’educació infantil, comença a prendre forma a l’educació primària i s’acaba aguditzant i consolidant a l’ESO. A més, en forma d’abandonament continua en la formació professional, el batxillerat i, sota altres modalitats, arriba a la pròpia universitat. Aquesta situació constitueix una urgència d’abast nacional i a la que cal enfrontar-s’hi de forma decidida i inajornable.
Tenim doncs clara la màxima prioritat de l’educació a casa nostra: millorar l’èxit educatiu en tots els seus vessants i etapes encetant una tasca de prevenció i de detecció precoç de les dificultats, tot dotant-nos de bons instruments de diagnòstic i d’avaluació per a poder començar a actuar el més ràpidament i eficaçment possible. Però també ens cal repensar a fons els mètodes d’ensenyament, els continguts i formats curriculars, els aspectes organitzatius dels centres, l’aprofitament pedagògic de les TIC i la pròpia forma d’entendre l’actuació docent en un escenari d’aprenentatge al llarg de tota la vida.
Aquests han de ser els debats centrals de l’educació catalana en els propers anys i no ens podem distreure amb d’altres que, encara que puguin tenir la seva importància, no es situen en el mateix nivell estratègic que els que hem indicat. Ara tothom ja ho té assumit. No podrem fer-ho tot. Durant força temps no podrem prioritzar-ho tot alhora. Per això cal avaluar amb precisió tot pla o procés d’innovació o millora del sistema educatiu. I caldrà avaluar-ho abans, durant i després de cada projecte o de cada procés per a no malbaratar els escassos recursos disponibles ni, per tant, hipotecar la qualitat de la nostra educació. Aquesta qualitat no és cap luxe, sinó la millor aposta per a poder sortir de la crisi a partir de bastir generacions amb la màxima formació possible, tot reduint a la mínima expressió el percentatge d’alumnes que abandonin precoçment la formació.
En definitiva, els mestres i professors, i tots els agents educatius, malgrat les dificultats que se’ns presenten, cal que participin en primera línia com els màxims protagonistes d’una empresa col·lectiva i nacional de primera magnitud, per tant apassionant per a tot aquell que tingui vocació educadora. Es tracta d’aixecar el nivell educatiu del país, de revisar a fons el funcionament de les nostres aules i centres, de potenciar –amb incentius, amb formació, amb reconeixement– la tasca docent i de lideratge de les aules i dels centres. Cal, entre tants missatges i crides al sacrifici, oferir un altre de diàfan i central: la confiança en la capacitat renovadora de la majoria dels nostres docents. I després d’aquesta declaració solemne tot seguit cal posar-la en pràctica mitjançant la gestió del dia a dia, i en cadascuna de les accions envers els centres i els professionals per part de l’administració educativa i del conjunt de la societat.
